Festa de la Sagrada Família (Cicle C)

Diumenge, 27 de desembre de 2015

Sant Lluc, 2, 42-52

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem amb la peregrinació de Pasqua. Quan ell tenia dotze anys, pujaren a celebrar les festes com era costum i, passats els dies, quan tothom se’n tornava, el noi es quedà a Jerusalem sense que els seus pares se n’adonessin. Pensant que anava amb altres de la caravana, feren la primera jornada de camí. Al vespre el buscaven entre els parents i coneguts i no el trobaren. L’endemà se’n tornaren a Jerusalem, a buscar-lo.
El tercer dia el trobaren al temple, assegut entre els mestres de la Llei, escoltant-los i fent-los preguntes. Tots els qui el sentien estaven meravellats de la seva intel·ligència i de les seves respostes. Els seus pares quedaren sorpresos de veure’l allà, i la seva mare li digué: “Fill, per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia”. Ell els digué: “Per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?” Ells no comprengueren aquesta resposta.
Després baixà amb ells a Natzaret i vivia sotmès a ells. La seva mare conservava tots aquests records en el seu cor. A mesura que Jesús creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i els homes.

Comentari

Jesús, a la seva joventut, portava una vida de família. Anava amb els seus pares a les celebracions religioses, es relacionava amb els seus familiars i anava creixent com a persona.

Jesús no va néixer ensenyat, sinó que com tots va anar formant la seva personalitat a la llar de Natzaret i escoltant i preguntant als mestres, a tots aquells que podien ensenyar-li alguna cosa. Finalment, a tot això li donava forma segons el seu criteri, i a mesura que creixia, avançava en enteniment i es guanyava el favor de Déu i els homes.

Doncs bé, nosaltres hauríem de tenir sempre com a exemple a Jesús, i en aquest cas, ens exemplifica el nostre comportament a la vida quotidiana. Per un costat, amor i respecte als pares i als mestres, i per un altre l’apropament a la casa del Pare mitjançant l’oració i la lectura de les escriptures. Simplement és anar avançant en el nostre camí de trobada amb Déu. Tant fàcil, tant difícil.

Objectiu

Dedicar temps a la família, que notin que els estimo.

Nit de Nadal (Cicle C)

Divendres, 25 de desembre de 2015

Sant Lluc, 2, 1-14

Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l’imperi. Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure’s a la seva població d’origen. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Betlem, perquè era de la família i descendència de David. Josep havia d’inscriure’s juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill.
Mentre eren allà, se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar  amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.
A la mateixa contrada hi havia uns pastor que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un Àngel del Senyor se’ls va aparèixer i la Glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l’àngel els dugué: “No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers  i posat en una menjadora”. I de sobte s’uní a l’Àngel una estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: “Glòria a Déu a dalt del cel i a la Terra pau als homes que Ell estima”.

Comentari

L’anunci del naixement de Jesús es va fer, no a gent “important”, sinó a gent senzilla; i Jesús no va nàixer envoltat de riqueses i poder, sinó en un pessebre. Això ens ensenya, ja de bon començament que per a Déu totes les persones són importants, tant se val si tenen diners o no, si són poderoses o no; el que és realment important és el cor de les persones i la seva actitud davant la vida i el seu proïsme.

Gràcies Déu meu per haver enviat el teu Fill al món per a que ens anunciés la Bona Nova i ens ensenyés a fer la teva voluntat.

Objectiu

Veure en aquest recent nascut la grandesa del amor que Déu ens té.

Quart Diumenge d'Advent (Cicle C)

Diumenge, 20 de desembre de 2015

Sant Lluc, 1, 39-45

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya, a la província de Judà, entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet. Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes, i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces: “Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes. Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?. Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació, el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes. Feliç tu que has cregut!. Allò que el Senyor t’ha fet saber es complirà”.

Comentari

Aquest passatge serveix per a enaltir en la seva justa mesura a Maria. Pensant en la seva situació me’n adono de la seva grandesa. M’imagino una noia jove, que tot just comença a viure i que es troba amb un casament amb Josep i amb un noi al seu ventre. Les pors que devia tenir, la confiança amb Déu que li permetia seguir endavant.

Maria visita Elisabet per a demanar-li consell, per a escoltar una veu amiga, i Elisabet li fa costat. Li fa veure que el nen que tindrà és la cosa més meravellosa del món, i Maria comença a estimar de tot cor a aquest nen, al que després educarà, juntament amb Josep, i es convertirà en peça fonamental del pla de Déu.

Els evangelis no ens ho expliquen, però estic segur que la vida quotidiana a Natzaret ens ensenyaria a ser millors persones amb el seu exemple. Només ens queda imaginar i pensar, sense por, com devien ser les coses a aquella llar.

Objectiu

Posar la meva confiança en Déu.

Tercer Diumenge d'Advent (Cicle C)

Diumenge, 13 de desembre de 2015

Sant Lluc, 3, 10-18

En aquell temps, la gent preguntava a Joan: “Així doncs, què hem de fer?”. Ell els responia: “Qui tingui dos vestits, que en doni al qui no en té, i qui tingui menjar, que el comparteixi també amb els altres”.
Entre els qui anaven a fer-se batejar, hi havia també uns cobradors d’impostos que li deien: “I nosaltres, mestre, què hem de fer?”. Ell els contestà: “No exigiu més del que està establert”. Igualment, uns guardes li preguntaven: “Què hem de fer també nosaltres?”. Ell els deia: “No forceu ningú amenaçant de maltractar-lo o de denunciar-lo; acontenteu-vos de la vostra soldada”.
La gent, que vivia en l’expectació, sospitava si Joan no fóra potser el Messies. Ell respongué dient a tothom: “Jo us batejo només amb aigua, però ve el qui és més poderós que jo, tant poderós que no sóc digne ni de deslligar-li el calçat. Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar la seva era; el blat, l’entrarà al seu graner, però la palla, la cremarà en un foc que no s’apaga”. Amb aquestes i moltes altres exhortacions, Joan anunciava al poble la Bona Nova.

Comentari

Hem de compartir el que Déu ens ha donat. Però actualment, si algú ens demana caritat pel carrer tenim recança de donar-li res pel fet de pensar que es tracta d’un “pobre professional” que s’aprofita dels altres i no fan res per a intentar canviar la seva situació. La solució no és evitar donar diners, sinó que el millor que podem fer és donar regularment la quantitat que considerem oportuna a alguna associació tipus Caritas, que atén certament a tot aquell que de debò un necessita. El que no podem permetre és que la nostra desconfiança no ens deixi practicar la caritat.

Un altre aspecte que vull destacar és la humilitat de Joan. Tothom l’aclama i el lloa, fins i tot creuen que pot ser el Messies, però ell reconeix que no i ens avisa que estiguem preparats per a rebre a Jesús. És un bon exemple. Ningú millor que nosaltres mateixos per a valorar la nostra conducta i la nostra actitud. No hem de buscar les lloances dels altres per a satisfer el nostre ego o treure’n algun profit, sinó intentar en tot moment fer allò que agrada a Déu.

Objectiu

Reflexionar sobre la meva manera de compartir el que Déu m’ha donat amb aquells que passen un mal moment.

Immaculada Concepció de Maria

Dimarts, 8 de desembre de 2015

Sant Lluc, 1, 26-38

Al sisè mes l’àngel Gabriel va ser enviat per Déu a una ciutat de Galilea, anomenada Natzaret, a una verge desposada amb un home anomenat Josep de la casa de David, i el nom de la verge era Maria. Entrant al seu costat, li va dir: “Salve, plena de gràcia, el Senyor és amb vos”. A aquestes paraules, Maria va quedar torbada, i es preguntava què significaria aquesta salutació. I li va dir l’àngel: “No tinguis por, perquè has trobat gràcia davant Déu. Concebràs i donaràs a llum un fill, a qui posaràs el nom de Jesús. Serà gran i anomenat Fill de l’Altíssim; el Senyor li donarà el tro de David, el seu Pare, regnarà sobre la casa de Jacob pels segles dels segles, i el seu regnat no tindrà fi”. Maria li va dir a l’àngel: “Com serà això, si no conec home”. I l’àngel li va contestar: “L’Esperit Sant vindrà sobre tu i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra, per això el nen que naixi serà sant i anomenat Fill de Déu. Vet aquí que Isabel, la teva parenta, ha concebut també un fill en la seva ancianitat i a la que deien estèril està ja al mes sisè. Perquè no hi ha res impossible per a Déu”. Va dir llavors Maria: “Aquí està l’esclava del Senyor, facis en mi segons la teva paraula”. I l’àngel la va deixar.

Comentari

Tot el que es pot dir d’una mare, és aplicable a Maria. Ella ens estima i vol que estiguem en comunió amb Déu i per això ens ajuda.

Una mare estima els seus fills encara que aquests, amb la seva actitud, no corresponguin a aquest amor, per això, per molt angoixats que estiguem, sempre podem recórrer a Maria per a que intercedeixi per nosaltres davant Déu. Seria molt bonic correspondre a aquest amor.

Maria també és un exemple de comportament. Sempre va acceptar allò que li venia de Déu encara que no ho entengués i va procurar fer sempre allò que creia volia Déu d’ella. Així ho hem de fer nosaltres, pregar amb confiança i estar disposats a acceptar la voluntat de Déu. Segur que Ell sap millor que nosaltres què és el que ens convé.

Objectiu

Tenir sempre present que Maria és la meva Mare i que sempre puc recórrer a ella.

Segon Diumenge d'Advent (Cicle C)

Diumenge, 6 de desembre de 2015

Sant Lluc, 3, 1-6

L’any quinzè del regnat de  l’emperador Tiberi, mentre Ponç Pilat era procurador romà de la Judea; Herodes era tetrarca de Galilea; el seu germà Felip, tetrarca d’Iturea i de la regió de Traconítida; Lisànies, tetrarca d’Abilena, sota el pontificat d’Anàs i Caifàs, Joan, fill de Zacaries, rebé la paraula de Déu al desert i anà per tota la comarca del Jordà predicant un baptisme de conversió per obtenir el perdó dels pecats.
Complia el que hi ha escrit al llibre del profeta Isaises:
“Una veu crida en el desert:
Obriu una ruta al Senyor,
aplaneu-li el camí.
S’alçaran les fondalades
i s’abaixaran les muntanyes i els turons,
la serralada es tornarà una plana,
i el terreny escabrós serà una vall,
i tothom veurà la salvació de Déu”.

Comentari

La descripció inicial del marc polític i religiós sota el que Joan va començar la seva predicació em recorda que tots els fets que van passar en aquell temps van succeir en un moment històric concret, és a dir, no van succeir en un moment indeterminat que podria ben bé comparar-se amb algun episodi mitològic de la cultura grega.

Un moment històric, com el que ens toca viure a nosaltres i al que hem d’adaptar-nos de la millor manera possible, evitant tant bé com puguem que ens condicioni negativament en el nostre desenvolupament com a persones.

Després se’ns convida a estar predisposats a rebre a Jesús. Déu ens ha fet lliures, i si no volem tenir relacions amb ell, no en tindrem per molt que ell vulgui. Aquesta és la grandesa de l’home i el seu perill. No em de confondre llibertat amb menyspreu i oblit de Déu. Si obrim el cor per a rebre a Jesús, podrem veure la salvació de Déu. En aquest temps d’Advent se’ns convida precisament a això: a preparar-nos per a saber rebre a Jesús.

Objectiu

Reflexionar una estona sobre la meva actitud davant la vida, la meva relació amb Déu i amb els altres per veure si estic preparat per rebre Jesús al meu cor.

Primer Diumenge d'Advent (Cicle C)

Diumenge, 29 de novembre de 2015

Sant Lluc, 21, 25-28.34-36

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles: “Hi haurà prodigis al sol, a la lluna i a les estrelles. A la terra les nacions viuran amb l’ai al cor, esverades pels bramuls de la mar embravida. La gent perdrà l’alè de por, pensant en els desastres que sobrevindran arreu del món, perquè fins l’estelada del cel trontollarà. Llavors veuran venir el Fill de l’home sobre un núvol, amb poder i amb una gran majestat. Quan tot això comenci a succeir, alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats.
Estigueu atents sobre vosaltres: que l’excés de menjar i beure o la preocupació pels negocis no afeixugués el vostre cor i us trobéssiu a sobre aquell dia de cop i volta, perquè vindrà, segur, com un llaç, per a tothom, sigui on sigui de la terra. Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en, de tot això que ha de succeir, i us pugueu mantenir drets davant el Fill de l’home”.

Comentari

És possible que el fet d’estar habituats a una rutina diària ens impedeixi, bé per cansament, bé per deixadesa, tenir veritables moments de reflexió i de conversa amb Déu. Cosa que pot fer que a poc a poc, ens anem allunyant d’Ell i deixem de costat l’aspecte espiritual de la nostra persona.

Podem argumentar que volem ser pràctics i viure el dia a dia. Però si no analitzem la nostra actitud davant la vida, la nostra relació amb Déu i la gent que ens envolta, ens podem trobar que al final farem un cop d’ull a la nostra vida i tindrem la sensació d’haver-la desaprofitat.

I no ens enganyem, per avançar cap a Déu cal trobar moments d’oració, cal conrear la nostra fe i cal intentar ser millors cada dia.

Parlant amb Déu podem veure si la nostra actitud durant el dia ha estat la correcta o si canviaríem alguna cosa que hem fet i no ens ha acabat d’agradar. D’aquesta manera anirem creixent com a persones. Cada dia serem una mica millors.

Si no trobem aquests moments d’oració ens podem sorprendre descobrint que tenim una vida buida, trista i poc profitosa.

Objectiu

En aquest primer diumenge d’Advent, Jesús ens convida a pregar, a parlar amb ell i a intentar ser millors. Intentaré respondre a aquesta invitació.

Solemnitat de Crist Rei (Cicle B)

Diumenge, 22 de novembre de 2015

Sant Joan, 18, 33b-37

En aquell temps, Pilat digué a Jesús: “Ets tu el rei dels jueus?”. Jesús contestà: “Surt de vós, això que em pregunteu, o són d’altres els qui us ho han dit de mi?”. Respongué Pilat: “Jo, no sóc pas jueu. És el teu poble i els mateixos grans sacerdots, els qui t’han entregat a les meves mans. He de saber què has fet”. Jesús respongué: “La meva reialesa no és cosa d’aquest món. Si fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat als jueus. I és que la meva reialesa no és d’aquí”. Pilat digué: “Per tant, vols dir que ets rei”. Jesús contestà: “Teniu raó: jo sóc rei. La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu”.

Comentari

Jesús devia quedar perplex davant Pilat quan li va preguntar si era rei dels jueus. Ell que havia predicat l’amor i el servei als altres, ell que havia valorat més la companyia de pecadors, rebutjats de la societat i gent de mala fama. Ell que fugia de les lloances dels homes, de tot tipus de violència...

Jesús devia quedar perplex, de tal manera que li va donar la raó a Pilat dient-li que sí, que era rei, però no un rei d’aquest món i va intentar explicar-li que la seva missió era ser testimoni de la veritat (que seria bo per nosaltres anar recordant-ho de vegada en quant per a no perdre el veritable sentit de ser cristià). Fins al final Jesús es va trobar amb el problema del punt de vista dels homes i la manera de fer de Déu.

Els sacerdots tenien a Jesús com una amenaça al seu estatus. Uns podien tenir-li por pel que deia, i altres es podien escandalitzar al no ser capaços de veure més enllà de tradicions, regles i manaments. No podien lluitar contra Jesús directament, perquè el poble humil estava amb ell, llavors van intentar solucionar el “problema” de Jesús presentant-lo com una amenaça política davant el poder romà i com una amenaça herètica i blasfema davant el poble.

I Jesús, que tota la seva vida va voler ser un testimoni de la veritat, una veritat que ens porta al si del Pare, es va trobar lliurat pel seu propi poble als romans i preguntant-li si ell era el rei dels jueus.

A vegades podem preguntar-nos quin sentit té la nostra vida, quin sentit té esforçar-nos per ser cada dia millors, quin sentit té mirar d’ajudar els altres, quin sentit pot haver amb tot el que fem si el resultat és completament un altre de l’esperat. Doncs així es devia trobar Jesús en aquell moment. Només després de la resurrecció va tenir tot plegat un sentit coherent.

Tinguem confiança en Déu. Tinguem confiança en els homes. I sobretot, no oblidem tenir confiança en nosaltres mateixos.

Déu ens estima i donarà sentit a les nostres vides encara que nosaltres en aquest moment no siguem capaços d’entendre-ho.

Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant, com va ser en un principi, ara i sempre, pels segles dels segles. Amen.

Objectiu

Reflexionar sobre què significa "Crist Rei" sota la perspectiva de Déu, no dels homes.

Trenta-tresè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 15 de novembre de 2015

Sant Marc, 13, 24-32

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caien del cel i els estols que dominen allà dalt trontollaran. Llavors veuran venir els Fill de l’home sobre els núvols amb gran poder i amb gran majestat. Mentrestant enviarà els àngels per reunir els seus elegits, que vindran de tots quatre vents, des dels extrems més llunyans de la terra i del cel. Mireu la figuera i apreneu-ne la lliçó: quan les seves branques es tornen tendres i neixen les fulles, sabeu que l’estiu s’acosta. Igualment, quan vosaltres veureu tot això, sapigueu que ell s’acosta, que ja és a les portes. Us dic amb tota veritat que no passarà aquesta generació sense que s’hagi complert tot això. El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran. Ara, del dia i de l’hora, ningú no en sap res, ni tan sols els àngels ni el fill; només ho sap el Pare”.

Comentari

Aquest és un passatge que vol donar esperança a tots aquells que estan angoixats, que no acaben de veure el sentit de la vida a la terra, que passen fatalitats, que no tenen un moment per a gaudir de la vida, sinó que fins i tot, a vegades només poden dedicar esforços a sobreviure. Jesús tornarà, nosaltres ressuscitarem i gaudirem d’una nova terra on l’amor estarà sempre present, ningú patirà, tothom serà feliç i viurem amb comunió amb Déu i els germans.

Del dia i l’hora no en sabem res, però no m’importa, l’únic que m’importa és pregar a Déu per a que al seu moment tingui en compte que vull estar allí. Conec les meves imperfeccions, les meves febleses... però també conec l’immens amor que Déu ens té, i confiant en aquest amor, crec que vindran moments millors per a tots, moments de joia, felicitat i amor compartit. (I no vull oblidar que dins les nostres possibilitats hauríem de ser capaços d’intentar portar aquests ideals del Regne de Déu a la realitat que ens està tocant viure).

Objectiu

Pregar a Déu per a que ningú deixi conscientment a Déu de banda.

Trenta-dosè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

8 de novembre de 2015

Sant Marc, 12, 38-44

En aquell temps, Jesús, instruint la gent, deia: “No us fieu dels mestres de la Llei. Els agrada passejar-se amb els seus vestits, i que la gent els saludi a les places, que els facin ocupar els primers seients de les sinagogues i els primers llocs a taula; devoren els béns de les viudes i, al moment de l’oració, per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues. Són els qui seran judicats més rigorosament”.
Estant assegut al temple, davant la sala del tresor, Jesús mirava com la gent hi tirava diners. Molts rics hi tiraven molt, però vingué una viuda pobra que hi tirà dues monedes de les més petites. Jesús cridà els deixebles i els digué: “Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra és la que ha donat més de tots; els altres han donat del que els sobrava, però ella, que ho necessitava per a viure, ha donat tot el que tenia”.

Comentari

Després de tant de temps llegint la Bíblia i escoltant la paraula de Déu i estudiant textos interessants, encara avui trobo detalls que m’emocionen. Aquest passatge ens torna a demostrar que la mesura dels homes no és la mesura de Déu.

Jesús no es fixa en la quantitat de diners que es posen, sinó en l’esforç que es fa i el sentiment en que es posen. En altres aspectes deu ser igual, i això m’anima.

No importa tant el que es fa, sinó la voluntat amb que es fa. I per això no ens hem de desanimar si veiem que tornem a caure en els mateixos errors, en els mateixos pecats...si després tornem a intentar canviar. El que sí ens ha de preocupar és arribar un moment en que ho deixem córrer, perquè pensem que no som capaços d’arribar a ser bons cristians.

Fer petites coses, petits avanços... moltes gotes d’aigua acaben formant la mar, molts granets de sorra acaben formant una platja... molts petits actes fets per amor acabaran formant un bon cristià.

Vull pregar a Déu per a que no permeti que arribi el dia en que deixi d’intentar ser un bon cristià, tot i els entrebancs que trobo. Entrebancs que surten de mi o que venen de fora. Que em permeti viure la vida amb la mesura de Déu i no la dels homes.

Objectiu

Reflexionar sobre l'amor que poso fent les coses.

Solemnitat de Tots Sants (Cicle B)

Diumenge, 1 de novembre de 2015

Sant Mateu 5,1-12a

En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
"Feliços els pobres en l'esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel".

Comentari

Molt sovint el món em desconcerta. No sóc capaç d’entendre moltes coses que hi veig. Les guerres, les injustícies, el patiment, les malalties, els abusos, gent amb seriosos problemes mentals, egoismes, escales de valors que no entenc, famílies trencades, nens que pateixen... miro cap a Déu y li pregunto per què.

I hi ha vegades que acabo llegint el passatge de les benaurances.

No diria la veritat si digués que em quedo completament tranquil, però sí que és cert que Jesús em conforta amb les seves paraules.

Com milloraria el món si tots les tinguéssim en compte.

Objectiu

Repassar el meu dia a dia sota la llum de les benaurances.

Trentè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 25 d'octubre de 2015

Sant Marc, 10, 46-52

En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bar-Timeu. Quan sentí que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Jesús s’aturà i digué: “Crideu-lo”. Ells criden el cec i li diuen: “Anima’t i vine, que et crida”. El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada, i anà cap a Jesús.
Jesús li preguntà: “Què vols que et faci?”. Ell respon: “Rabuni, feu que hi vegi”. Jesús li diu: “Vés, la teva fe t’ha salvat”. A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.

Comentari

Seguint amb la reflexió sobre les coses que demanem, tot i reconèixer que només Déu sap què és el que realment és bo per a nosaltres, no hem d’interpretar això com un convit a deixar de pregar demanant coses. Si ho fem a consciència, pregar demanant coses ens pot ajudar a tenir una relació més propera amb Déu i a conèixer-nos una mica més.

Seria bo començar la pregària de petició demanant el primer que se’ns vingui al cap. Quan creguem que hem acabat, hauríem de repassar aquestes peticions i veure quines són fruit del nostre egoisme, de les nostres pors i falta de confiança amb Déu, o de la nostra voluntat d’apropar-nos al Pare, de voler ajudar els altres, de fer un món millor... i al final, quan siguem capaços de trobar quines són les peticions més adequades, llavors, insistir amb la mateixa fe del cec de la lectura d’avui .

Déu no és el geni de la llàntia, i creure això o pensar que Déu ens estima poc perquè no satisfà totes les nostres peticions seria no acabar d’entendre què és el que significa ser cristià.

Objectiu

Intentar millorar la meva pregària sent més humil.

Vint-i-novè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 18 d'octubre de 2015

Sant Marc, 10, 35-45

En aquell temps, Jaume i Joan, els dos fills de Zebedeu, anaren a trobar a Jesús i li digueren: “Mestre, voldriem que ens concedíssiu un favor que us demanarem”. Jesús els preguntà: “Què voleu que faci?”. Ells li digueren: “Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra”. Jesús els respongué: “No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo beuré i ser batejats amb el baptisme que jo seré batejat?”. Ells li digueren: “Sí que podem”. Jesús els respongué: “És cert, vosaltres beureu el calze que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui Déu ho ha reservat”. Quan els altres deu ho sentiren, s’indignaren contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué: “Ja sabeu que, en totes les nacions, els qui figuen com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder.
Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir als altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per a tots els homes”.

Comentari

Quantes vegades Jesús ens podria dir a nosaltres: “No sabeu el que demaneu”. L’home no pot saber de cap manera quines repercussions pot tenir allò que semblant-li just o que li pot portar algun benefici demana.

Per exemple, jo li puc estar demanant a Déu des de fa molt temps que m'ajudi a trobar una noia amb la que casar-me i formar una família. Però qui no em diu a mi que estic millor solter que no casat?.

Per exemple, mai gosaria demanar-li a Déu directament que em toques algun premi milionari en algun joc, però si que he de reconèixer que estaria encantat de que em toqués. Però qui no em diu a mi que amb els diners vingués la corrupció del cos i l’ànima?.

Per exemple, jo li puc estar demanant a Déu que em curi a mi o a algú proper d’alguna malaltia. Però qui no em diu a mi que aquesta malaltia serveixi per a apropar-nos més a Déu i comprendre’l millor?.

Són exemples, però que suposo que fan pensar. I vist això, no s’hauria de deixar de pregar, si no que hauríem de ser més reflexius a l’hora de demanar-li coses a Déu. I també, afegir sempre que es faci la seva voluntat i no la nostra, tal com Jesús ens va ensenyar.

Objectiu

Reflexionar una estona sobre: "faci's la vostra voluntat, així en la terra com es fa en el cel"

Vint-i-vuitè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 11 d'octubre de 2015

Sant Marc, 10, 17-30

En aquell temps, Jesús es va posar en camí i un home se li acostà corrent, s’agenollà davant d’ell i li preguntà: “Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?”. Jesús li digué: “Perquè em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: no matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare”. Ell li va dir: “Mestre , tot això ho he complert des de jove”. Jesús se’l mirà i el va estimar. Li digué: “Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me”.
En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n’anà tot trist, perquè tenia molts béns. Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: “Què n’és de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!”. Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos, però Jesús els tornà a dir: “Fills meus, que n’és, de difícil, entrar al Regne de Déu. És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu”. Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres: “Si és així, qui pot salvar-se?”. Jesús se’ls mirà i digué: “Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot”. Llavors Pere li va dir: “Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit”. Jesús digué: “Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l’evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna”.

Comentari

Aquest passatge de l’evangeli sempre m’ha afectat especialment, més que res, perquè em trobo plenament identificat amb el jove ric. No pel fet que sigui ric, que jo ara per ara no ho sóc, sinó pel fet d’intentar complir els manaments de Déu (i en línies generals ho aconsegueixo), però incapaç de fer un pas més enllà.

Jesús voldria que fossim capaços d’acceptar la plenitud del seu missatge i per tant aconseguir la vida eterna, diguem-ne, per mèrits propis, però sóc conscient que molts dels que ens anomenem cristians som incapaços, per diferents motius, de fer aquest pas endavant. I tots aquests, en els que jo mateix m’hi trobo, necessitem de la gràcia de Déu per a aconseguir entrar al Regne de Déu i viure’l en plenitud. Els deixebles pregunten a Jesús: “Si és així, qui pot salvar-se?”. I Jesús els va respondre: “Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot”. Seria bo no oblidar això, evitar caure en el pessimisme, confiar amb Déu i demanar-li sempre a les nostres pregàries que ens permeti entrar al seu Regne.

Objectiu

Pregar a Déu que no permeti que m'allunyi d'Ell per desànim.

Vint-i-setè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 4 d'octubre de 2015

Sant Marc, 10, 2-16

En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es pot divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: “Què us va ordenar Moisès?”. Li respongueren: “Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se”. Jesús els digué: “Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tant durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”. Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-lo sobre això mateix. Jesús els diu: “Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb un altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri”.
La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: “Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne de Déu és per als qui són com ells.
Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas”. I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.

Comentari

Crec que no tinc un record més grat de la vivència de la meva fe que el dia en que vaig fer la meva primera comunió. Va ser un dia molt feliç per a mi, un dia en que veia a Jesús com un amic que m’acompanyava, veia a un Déu que m’estimava, tenia uns companys de catequesi que vam acabar ser molt bons amics, tenia la família al costat, i per primera vegada li vaig demanar perdó a Déu per les meves faltes d’una manera “cerimonial” celebrant el sagrament de la reconciliació.

Era una vivència de la fe vista per un infant, un infant que estimava i que no entenia com hi havia gent que no seguia el missatge d’amor de Jesús. Suposo que quan Jesús comenta que el Regne de Déu és per als qui són com els nens, es referia a això. Ara, de gran, la meva fe ha canviat, i ja no veig les coses tant clares com les vaig veure aquell dia, però aquella experiència em serveix per a saber com hauria de ser una fe perfecta. I a ella vull tornar.

Respecte al divorci, jo, en principi, també sóc partidari de que el casament hauria de ser per sempre, i crec que actualment, moltes parelles fracassen per l’egoisme, la falta de comunicació i la sortida fàcil. Per un costat, és molt trist veure fins on arriben els problemes de convivència, la bola es va fent gran fins que casi és impossible aturar-la. La parella pateix, els fills pateixen, la família pateix... els problemes s’haurien d’intentar solucionar quan es presenten, i no deixar que el ressentiment es vagi acumulant.

Per l’altre costat, veig a divorciats que s’han tornat a casar i que han aconseguit formar una nova família que si no fos per això (perquè són divorciats), seria una família modèlica. I aquí es troba el meu dubte. Si s’ha intentat per tots mitjans que la primera relació funcionés, però no s’ha aconseguit, per què no es pot intentar un altre cop?.

Ha de ser molt dur per a un cristià trobar-se en aquesta situació, més quan es troben amb el rebuig d’altres cristians o de capellans, i amb els seus propis problemes de consciència. En aquest cas, només veig la possibilitat de pregar a Déu i confiar amb la seva infinita misericòrdia. Crec que la intenció amb que es fan les coses és el que compta, i si un cristià ha provat amb totes les seves forces salvar el seu matrimoni, i no ho ha aconseguit, i després troba l’ocasió de tornar a formar una família amb un altra persona i ho proba de tot cor sense desentendre’s d’altres responsabilitats, no hauria de ser reprovat per ningú.

I per altra banda, no som ningú per jutjar als altres, només Déu coneix el cor dels homes.

Objectiu

Que l’amor i no les convencions guiï la meva vida.

Vint-i-sisè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 27 de setembre de 2015

Sant Marc, 9, 38-43.45.47-48

En aquell temps, Joan digué a Jesús: “Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis i li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui venen amb nosaltres”. Jesús respongué: “Deixeu-lo fer. Ningú que en nom meu faci miracles, no podrà després malparlar de mi. Qui no és contra nosaltres, és amb nosaltres. Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom, perquè sou de Crist, us dic amb tota veritat que no quedarà sense recompensa.
Però aquell que allunya de mi un d’aquests petits que tenen fe, valdria més que el tiressin al mar amb una mola d’ase lligada al coll. Si la teva mà et fa caure en pecat, talla-te-la. Val més que entris a la vida sense mà, i no que vagis amb totes dues mans a l’infern, al foc que no s’apaga.
Si el teu peu et fa caure en pecat, talla-te’l. Val més que entris a la vida sense peu, i no que siguis llençat amb tots dos peus a l’infern. I si el teu ull et fa caure en pecat, treu-te’l. Val més que entris al Regne de Déu amb un sol ull, i no que siguis llençat amb tots dos ulls a l’infern, on el corc no mor mai i el foc no s’apaga”.

Comentari

Els cristians ens hem de fer veure per la nostra manera de viure. Un cristià no pot viure mirant només el seu profit, mirant de pujar socialment, mirant d’augmentar les riqueses, ignorant la necessitat dels qui l’envolten o el patiment de pobles menys afavorits... un cristià no pot dir una cosa i fer un altra.

Fa molt mal veure, per posar un exemple, un capellà que, havent fet vot de pobresa, menja sempre uns àpats suculents i exagerats. Fa molt mal veure algun cristià que exigeix una conducta sexual estricta i que després ell és el primer en no seguir-la. Fa mal veure a un cristià dient que defensa l’amor i la no violència i després barallar-se per qualsevol motiu...

Són exemples, però la idea està clara: que la gent que vegi la manera de viure d’un cristià es quedi meravellada i li vinguin ganes de seguir-la també. No dir unes coses i fer-ne d’altres.

Objectiu

Que la meva vida sigui un reflexe de la meva fe.

Vint-i-cinquè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 20 de setembre de 2015

Sant Marc, 9, 30-37

En aquell temps, Jesús i els seus deixebles passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sabés ningú. Instruïa als seus deixebles dient-los: “El Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies”. Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes. Arribaren a Cafar-Naüm. Un cop a casa, els preguntà: “Què discutíeu pel camí?” Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells seria el més important. Aleshores s'assegué, cridà els dotze i els digué: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Després féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: “Qui acull un d'aquests nois perquè porta el meu nom, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat”.

Comentari

És una llàstima que els homes no fem cas a Déu. És el que comentem de la manera de fer de Déu i la manera de fer dels homes. Nosaltres tendim a procurar el nostre benestar, i és lícit fer-ho, però la manera humana és procurar buscar el millor per a nosaltres mateixos (és a dir, una visió certament egoista). En canvi Déu ens mostra un altre camí: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. Us imagineu que tots els qui ens envolten procuressin ser els nostres servidors?, això voldria dir que no només jo buscaria el meu benestar, sinó que tots els altres ho farien per mi. A quin preu?, doncs fer el mateix per ells.

Això ens conduiria a una societat més justa on tots ens preocuparíem per tots i no només per nosaltres. Una utopia?, doncs no ho sé. L’únic que sé és que l’home ha anat configurant la societat en la que vivim, i perquè no podríem redefinir-la?.

Objectiu

Pregar a Déu perquè em permeti obrir-me més als germans i no miri tant per mi.

Vint-i-quatrè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 13 de setembre de 2015

Sant Marc, 8, 27-35

En aquell temps, Jesús, amb els seus deixebles, se n'anà als poblets de Cesarea de Felip, i pel camí preguntava als seus deixebles: “Qui diu la gent que sóc jo?”. Ells li respongueren: “Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, d'altres que sou algun dels profetes”. Llavors els preguntà: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. Pere li respon: “Vós sou el Messies”. Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.
I començà a instruir-los dient: “El Fill de l'home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ressuscitarà”. I els ho deia amb tota claredat. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a contradir-lo. Però Jesús es girà, renyà Pere davant els deixebles i li digué: “Fuig d'aquí, Satanàs! No penses com Déu, sinó com els homes”. Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà”.

Comentari

Sovint podem comprovar que ser cristians no és tant fàcil com es pot arribar a imaginar. Ser cristià no és una actitud passiva, ser cristià implica activitat. Es pot actuar pregant i lloant Déu, es pot actuar ajudant els germans, es pot actuar intentant fer un món més just... i tot això no és fàcil. Jesús ens deia que qui volgués ser el seu seguidor havia de negar-se a ell mateix, prendre la creu i acompanyar-lo.

Si ens diem cristians i tenim una vida còmoda, tranquil·la, triomfadora (segons els homes), “segura” o apàtica... ens hauríem de preguntar seriosament si amb la nostra actitud ens estem comportant com a veritables cristians. Podem gaudir dels plaers de la vida mentre hi hagi algú que passa necessitat?. És el que diem, ser cristià és una elecció radical, o se’n és o no se’n és.

S'ha de tenir una vida digna, i ens ha de preocupar dintre les nostres possibilitats que els altres també la tinguin, però buscar el plaer pel plaer, el luxe pel luxe no es diu gaire al model de vida que predicava Jesús.

Una altra cosa és que ens costi assolir la perfecció, l’altra és la voluntat d’assolir-la, i l’altra és enganyar-nos a nosaltres mateixos pensant que ja l’hem aconseguit.

Preguem a Déu per a que ens doni la suficient capacitat per a pensar com ell i no com els homes.

Davant les dificultats de la vida cristiana en la que ens vénen dubtes tot sovint, preguntar-nos qui és Jesús per a nosaltres ens pot ajudar en aquells moments en que la nostra fe no és tan forta com desitjaríem.

Objectiu

Qui és Jesús per a mí?

Vint-i-tresè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 6 de setembre de 2015

Sant Marc, 7, 31-37

En aquell temps, Jesús tornà del territori de Tir pel camí de Sidó, i se n'anà cap al llac de Galilea, passant pel territori de la Decàpolis. Li portaren un sord, que a penes sabia parlar, i li demanaren que li imposés les mans. Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li posà els  dits a les orelles, escopí i li tocà la llengua, aixecà els ulls al cel, sospirà i li digué: “Efatà”, que vol dir “obre't”. A l'instant se li obriren les orelles, la llengua se li deslligà i parlava perfectament. Jesús els prohibí que ho diguessin a ningú, però com més els ho prohibia, més ho explicaven a tothom, i no se'n sabien avenir. Deien: “Tot ho ha fet bé: fa que els sords hi sentin i que els muts parlin”.

Comentari

A vegades més que pensar en allò que ha dit Jesús o ha narrat l’evangelista, m’agrada imaginar-me com debia ser la vida quotidiana de Jesús. A Sant Marc s’expliquen molts miracles, i això està bé per a deixar constància de la divinitat de Jesús, però jo en aquesta lectura, m’imagino a Jesús caminant suat pels camins polsosos envoltat pels qui l’acompanyaven i mirant que entenguessin els seus principis, parlant, rient, parant per a fer un mos, creuant algunes paraules amb tots aquells que es trobaven, intentant ajudar en el que podia a qui veia que ho necessitava, i buscant un lloc on dormir per les nits, i buscant menjar amb que alimentar-se ell i tots aquells que el seguien.

Problemes per anar endavant, vivint de la caritat o de treballs temporals al camp, o d’ajudes dels familiars.

Problemes amb els mestres de la Llei que es trobaven a les sinagogues al contraposar idees, problemes amb la família i la gent del seu poble que no acabaven d’entendre el que feia... veure la vida passant, veure injustícies, veure petites alegries, estimant i patint... dubtant i reforçant la fe en la seva missió.

Jesús va passar pel món vivint a Natzaret i creixent en la fe i com a persona. Després va estar uns anys voltant i predicant la Bona Nova, fent de l’Amor el centre de la seva predicació. I, finalment, trobant el sentit últim de la seva vida terrenal a la creu.

Objectiu

Demanar a Jesús que em curi totes les malalties de la meva ànima i, així poder apropar-me més a Déu

Vint-i-dosè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 30 d'agost de 2015

Sant Marc 7,1-8a.14-15.21-23

En aquell temps, els fariseus i alguns mestres de la Llei que venien de Jerusalem es reuniren entorn de Jesús i s'adonaren que alguns dels seus deixebles menjaven amb les mans impures, és a dir, sense haver fet la cerimònia de rentar-se-les. Cal saber que els fariseus, i en general tots els jueus, seguint la tradició que han rebut dels ancians, no mengen mai sense haver-se rentat les mans ritualment, i quan tornen del mercat no mengen sense haver-se banyat; i observen per tradició moltes pràctiques semblants, com és fer passar per l'aigua, vasos i gerros i atuells d'aram. Els fariseus, doncs, i els mestres de la Llei preguntaren a Jesús: "Per què els vostres deixebles no segueixen la tradició dels ancians i mengen amb les mans impures?". Jesús els respongué: "Isaïes tenia tota la raó quan va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, tal com diu l'Escriptura: "Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em dóna és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans". Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes".
Després cridà la gent i els deia: "Escolteu-me tots i enteneu bé això que us dic: Res del que entra dintre de l'home des de fora no el pot contaminar; només allò que surt de l'home, el pot contaminar, perquè de dins de l'home, és a dir, del seu cor, en surten els pensaments dolents que el porten a cometre fornicacions, robatoris, assassinats, adulteris, estafes, maldats, enganys, indecències, enveges, insults, arrogància, ximpleria: tot això dolent surt de dintre i és el que contamina l'home".

Comentari

Fixant-nos amb les formes ens podem perdre i no veure el fons de les nostres accions. Quin sentit té pregar, si després actuem sense pensar i tal com vingui. Quin sentit té anar a missa, si no ens aprofita la resta de la setmana. Quin sentit té anomenar-nos cristians, si després ens fa vergonya reconèixer-ho en societat. Quin sentit té dir que creiem en Déu, si després vivim la vida com si Ell no existís.

No importa tant les coses que fem, com el fet de fer-les donant un sentit cristià. És important fer les coses en base l’amor i no en base del què diran o del tothom ho fa.

Jesús diu que res que ve de fora de l’home el pot contaminar. Cal recordar-ho quan revisem la nostra vida i busquem excuses per a justificar les nostres accions, quan sempre trobem l’explicació de les nostres faltes en condicionants externs a nosaltres. És possible que en alguna ocasió això sigui així, però hem de ser el suficientment honestos i valents com per a reconèixer que moltes faltes surten de dins el nostre cor.

Reconeixent això, haurem fet el primer pas cap a la reconciliació amb Déu.

També, quan sembla que tot ens va malament, que tot està en contra nostra, seria bo fer una mirada al nostre interior i trobar-hi la força suficient per a continuar. De la mateixa manera que de dins del cor de l’home surten els pensaments dolents, si tenim un cor pur i fort, podem lluitar contra tot el dolent que ens ve de fora. Pregar, demanar ajuda a Déu i trobar la nostra fortalesa interior hauria de ser la nostra prioritat en el moment de plantejar-nos com ens emprenem la vida.

Objectiu

Durant un dia provar de tenir present a Déu en tot el que faci. Un primer pas.

Vint-i-unè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 24 d'agost de 2015

Sant Joan, 6, 60-69

En aquell temps, molts que fins aleshores havien seguit Jesús digueren: “Aquest llenguatge és molt difícil! Qui és capaç d’entendre’l?”. Jesús coneixia interiorment que els seus seguidors murmuraven d’això, i els digué: “Us escandalitza això que us he dit?, Què direu si veieu que el Fill de l’home puja on era abans? L’Esperit és el qui dóna la vida. La carn no serveix per res. Les paraules que jo us he dit són Esperit i són vida. Però entre vosaltres hi ha alguns que no creuen”. Des del principi Jesús sabia qui eren els qui creien i el qui l’havia de trair. Després afegí: “Per això us he dit abans que ningú no pot venir a mi si el Pare no li concedeix aquest do”. Després d’aquell moment, molts dels qui l’havien seguit fins aleshores l’abandonaren i ja no anaven més amb ell. Jesús preguntà als dotze: “Vosaltres també em voleu deixar?”. Simó Pere li respongué: “Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna, i nosaltres hem cregut i sabem que sou el Sant de Déu”.

Comentari

Aquest episodi en que molts dels seguidors de Jesús el van deixar, té més actualitat de la que ens podem pensar. Les crisis de fe són ni més ni menys que això. No acabem d’entendre el que Déu espera de nosaltres, no acabem d’entendre el per què de tant de patiment i mal, no acabem d’entendre els camins del Senyor, no acabem d’entendre el sentit de tot plegat. I llavors ens allunyem de Déu, pensant que allunyant-nos també allunyarem els problemes de fe que se’ns plantegen.

Jesús no ens obliga a res, només ens pregunta si nosaltres també el volem deixar. I això és el que ens desconcerta. Potser preferiríem un Déu que s’imposés per la força?, un Déu que no ens deixés l’oportunitat d’elegir?, un Déu que amb la seva presència sobrenatural ens condicionés?. La humanitat de Déu és el que ens desconcerta, però sense aquesta humanitat, quina relació podríem tenir amb Déu?.

Només Jesús té paraules de vida eterna, i nosaltres hem de decidir si volem escoltar-les o no. Preguem a Déu per a que ens doni la suficient humilitat  i enteniment com per a entendre’l i seguir el seu camí.

Objectiu

Fer créixer la meva confiança en Déu

Vintè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 16 d'agost de 2015

Sant Joan, 6, 51-58

En aquell temps, Jesús digué als jueus: “Jo sóc el pa viu baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món”. Els jueus es posaren a discutir. Deien: “Com s’ho pot fer aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?”. Jesús els respongué: “Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l'home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa viuran per sempre”.

Comentari

Correm el perill de no veure més enllà dels nostres sentits. Correm el perill de tancar-nos en el món dels sentits. Veiem un arbre, un animal, una persona... però podem no arribar a veure que tots estem fets de la mateixa matèria. Olorem una flor, el camp després d’una tronada, la nostra llar, la fortor d’un ramat d’ovelles... però podem no arribar a entendre que l’olor ens ajuda a tenir uns sentiments preciosos a l’identificar olors i records. Igual quan escoltem el soroll de les onades trencant sobre la platja, les rialles d’uns infants, una cançó... igual quan acariciem la pell d’algú estimat.

El que vull dir amb tot això és que Jesús al dir-nos que: “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia”. No es referia a res literal, sinó que volia fer-nos veure que no només necessitem l’aliment per al cos, sinó que també necessitem un aliment per a l’esperit, i aquest aliment ens el dóna Jesús.

L’aliment de Jesús ens fa veure més enllà dels nostres sentits. Ens apropa al Tot. Menjar l’aliment de Jesús ens permetrà viure per sempre. No ens quedem presoners dels nostres sentits i tinguem l’esperit obert.

Té sentit ajudar als altres sense que et donin res a canvi?, té sentit dedicar temps a la pregària quan et dóna la sensació d’estar parlant amb la paret?, té sentit no mirar d’aprofitar-se dels altres en benefici propi?, té sentit respectar les possessions dels altres?, té sentit respectar la dóna del l’altre?... segons l’aliment de Jesús, un aliment que els cristians volem, sí.

Objectiu

Buscar el sentit cristià de la meva vida.

Dinovè Diumenge de temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 9 d'agost de 2015

Sant Joan, 6, 41-51

En aquell temps, els jueus murmuraven de Jesús perquè havia dit que era el pa baixat del cel, i es preguntaven: “Aquest, no és Jesús, el fill de Josep? Nosaltres coneixem el seu pare i la seva mare, i ara diu que ha baixat del cel?”. Jesús els digué: “No murmureu entre vosaltres. Ningú no pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat. I els qui vénen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. Diu el llibre dels Profetes que tots seran instruïts per Déu. Tots els qui han sentit l’ensenyament del Pare i l’han après vénen a mi. No vull dir que algú hagi vist mai el Pare: només l’ha vist el que ve de Déu; aquest sí que ha vist el Pare. Us ho dic amb tota veritat: els qui creuen tenen vida eterna. Jo sóc el pa que dóna la vida. Els vostres pares, tot i havent menjat el mannà en el desert, moriren, però el pa de què jo parlo és aquell que baixa del cel perquè no mori ningú dels qui en mengen. Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món”.

Comentari

Els cristians no només hem de tenir els ulls posats en el dia a dia, en la nostra vida terrenal, hem de mirar més enllà, perquè els cristians ho som no només perquè estem més o menys d’acord amb el que Jesús ens ha ensenyat, sinó perquè creiem que Déu, que és amor, ens té preparada una nova vida, una vida eterna en que tot el bo i bonic que ens puguem imaginar estarà present, una vida amb comunió amb el Pare i tots els germans.

Però que esperem aquesta vida eterna, no vol dir que ens desentenguem de créixer com a persones i fer-nos més perfectes en aquesta vida que tenim. Tenim un món a les nostres mans, i dins les nostres circumstàncies, la llibertat suficient per intentar fer d'aquest lloc, allò més proper al nostre ideal. Segur que moltes coses se’ns escaparan al nostre abast, però dins les nostres possibilitats, hem d’intentar millorar-les. Si Déu veu els nostres esforços, comprovarà que volem i som dignes de la vida que ens té preparada, però si en aquesta vida terrenal no fem que l’amor sigui el centre del nostre fer, llavors quin sentit té esperar una vida eterna on l’amor sigui sempre present.

Podem patir, quedar decebuts al veure que els nostres esforços no són recompensats, veure que la vida no ens ha donat o ens dóna el que ens esperàvem, estar tristos al veure la maldat al món, però el que realment ens hauria d’importar és que la nostra actitud sigui sempre positiva i plena d’amor, tal com Jesús ens va ensenyar.

Objectiu

Mirar de tenir una actitud positiva i empàtica que m'ajudi a millorar la meva relació amb els altres.

Divuitè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 2 d'agost de 2015

Sant Joan, 6,24-35

En aquell temps, quan la gent veié que Jesús no era allà i els seus deixebles tampoc, pujà a les barques i anà a buscar Jesús a Cafar-Naüm. Quan el trobaren, estranyats que fos a l'altra riba, li preguntaren: "Mestre, quan hi heu vingut, aquí?". Jesús els respongué: "Us ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna. Aquest menjar us el donarà el Fill de l'home: ell és el qui Déu, el Pare, ha marcat amb el seu segell personal". Ells li preguntaren: "Què hem de fer per obrar com Déu vol?". Jesús els respongué: "L'obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat". Li contestaren: "Quin senyal visible ens podeu donar, que ens convenci? Quines obres feu? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: "Els donà el seu blat celestial". Jesús els respongué: "Moisès no us va donar pas el blat celestial, però el meu Pare sí que us dóna el pa que és realment del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món". Li diuen: "Senyor, doneu-nos sempre aquest pa". Jesús els diu: "Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set".

Comentari

Seria bo que en el nostre creixement personal definíssim una llista de valors i intentéssim dirigir tots els nostres esforços a ser fidels a ella. Però el gran què és saber si aquesta escala de valors i prioritats que ens plantegem és la més bona per a nosaltres.

Jesús ens dóna algunes pistes per a no desviar-nos gaire del que Déu espera de nosaltres.

Podem centrar-nos en la realitat que veiem amb els nostres sentits, i buscar una vida confortable basada en els diners i en coses materials, en la exclusiva satisfacció dels nostres sentits... o podem aspirar a tenir unes condicions de vida dignes i intentar créixer en l’amor vers Déu i els altres.

És molt humà el que demanen a Jesús en aquest passatge de l’Evangeli, demanen un senyal visible, una guia clara, i Jesús els fa el símil del pa, un element indispensable per a la nostra vida física, comparant-lo amb les seves ensenyances que representes el veritable aliment de la persona.

La gran lluita, una vegada establertes les prioritats, serà saber dirigir tots els nostres esforços a ser fidels a aquests valors.

Objectiu

Demanar a Jesús que sàpiga establir una escala de valors d’acord amb les seves ensenyances i tingui la força suficient com per a ser coherent amb ella.

Dissetè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 26 de juliol de 2015

Sant Joan, 6, 1-15

En aquell temps, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles.

S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: “On comprarem pa perquè puguin menjar tots?”. Ho preguntava per veure què deia Felip.

Jesús sabia què volia fer. Felip li respongué: “Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascun”. Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: “Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?”.

Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet, digué als deixebles: “Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé”. Ho recolliren i, de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi, n’ompliren dotze coves.

Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: “Segur que aquest home és el Profeta que havia de venir al món”. Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.

Comentari

Cada vegada que seiem a taula i mengem, hauríem de donar gràcies a Déu pels aliments dels que disposarem, hauríem de tenir un pensament per tots aquells que no poden tenir el menjar a taula (pensem la propera vegada que notem que tenim gana, què passaria si no disposéssim de res per aconseguir-la o poder pagar-la) i hauríem de demanar a Déu que a més de l’aliment per al cos, sapiguem trobar l’aliment per a l’ànima.

Sigui com sigui, estaria bé recuperar el costum, que cada vegada es perd més, de fer l’acció de gràcies cada vegada que ens disposem a menjar.

Per altra banda, Jesús ens ensenya quin és el veritable sentit de la seva missió, és la proximitat amb la gent, és preocupar-se per ells, és la gent. No el poder, no el sentir-se admirat. No devia ser fàcil per a Jesús gestionar aquesta situació. Però sabem que al final va fer el que Déu esperava d’Ell.

Objectiu

Demanar a Déu que no falti mai un plat a taula a ningú, i que m’ajudi a prendre les decisions més encertades en la meva vida per anar sempre pel camí que em porti a la plenitud amb Ell i els germans al final dels meus dies en aquest món.

Setzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 19 de juliol de 2015

Sant Marc, 6, 30-34

En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: “Veniu ara tots sols en un lloc despoblat i reposeu una mica”. Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni de menjar. Se n’anaren, doncs, tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, hi van córrer a peu de tots els pobles, i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament.

Comentari

Es possible que durant l’any, les nostres obligacions ens absorbeixi excessivament, de tal manera que durant el dia l’únic que fem és aixecar-nos, esmorzar, treballar, dinar, tornar a treballar, i en el millor dels casos, tornar a casa al vespre tant cansats que l’únic que podem fer és reposar, sopar, anar a dormir i a tornar-hi.

És un no parar que potser ens evita dedicar prou temps a nosaltres mateixos. De tal manera que quan tenim la sort de fer vacances hauríem de trobar moments de silenci i reflexió, moments que durant l’època de feina tant difícils són de trobar. Jesús va dir als apòstol que després de la feina anessin a un lloc despoblat a reposar.

Les vacances les hem d’aprofitar per a esbargir-nos, per a retrobar-nos amb nosaltres mateixos i per a reflexionar sobre si el camí que estem fent és el camí que voldríem o hauríem de fer. Als que som de ciutat les vacances ens permeten retrobar-nos amb la natura, amb la Creació, i això ens apropa més a Déu i ens fa ordenar de manera lògica la nostra escala de valors. Caminar per un bosc escoltant la natura, escoltant el silenci, escoltant-nos a nosaltres mateixos i escoltant a Déu és una activitat que tots hauríem de tenir el dret de fer i el deure de fer.

Objectiu

Provar de trobar moments d’intimitat amb Déu durant aquest estiu

Quinzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 12 de juliol de 2015

Sant Marc 6,7-13

En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d'enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d'aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l'hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells». Els dotze se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

Comentari

Continuo reflexionant sobre la por, el nostre gran enemic. Jesús quan va enviar els dotze els va recomanar que no agafessin ni pa, ni sarró, ni vestits de recanvi. I nosaltres dediquem el 80% del nostre temps en buscar menjar, objectes de consum que van molt més enllà del que seria raonable i tenim dificultats en guardar la roba de tanta que en tenim.

Tot això em recorda que l’home és esclau de les seves pertinences, qui més té, més por i angoixa tindrà de perdre-ho tot. Qui no té res , o poca cosa, no té por a perdre res.

Amb el que comento no vull dir que tenir coses estigui malament, ni tampoc que no tenir res sigui el millor que li pot passar a una persona. El que vull dir amb tot això és que la por a perdre el que tenim ens pot fer quedar estancats en el progrés de la nostra fe, en el progrés del nostre creixement com a persona, i això és el que no podem permetre.

Objectiu

Demanar a Déu que no permeti que les preocupacions terrenals m'impedeixin créixer en la meva vida espiritual.

Catorzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 5 de juliol de 2015

Sant Marc, 6,1-6

En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n'estranyava i deia: "D'on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?". I se n'escandalitzaven. Jesús els digué: "Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva". I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

Comentari

Per un costat, entenc la reacció dels veïns de Jesús. Els homes, i cada vegada de manera més acusada, tendim a racionalitzar-ho tot. Si no ho veiem, no ho creiem. Tots els nostres esforços van dirigits a satisfer les nostres necessitats sensorials... tot el que s’aparti d’això ens descol·loca. Per això no acaben de comprendre el canvi que noten en Jesús.

És una manera de prendre’s la vida. Però personalment, crec que hi ha alguna cosa més que tot això.

Podem buscar, a més d’una certa dignitat material, una vida espiritual que ens permeti tenir una relació de pare-fill amb Déu, que ens permeti viure amb una actitud amorosa cap els qui ens envolten. En definitiva. Una vida més plena.

El fet de comprovar que ajudant els altres aconseguim un benestar interior propi, va molt més enllà que només dedicar tots els esforços en aconseguir bens materials i relacions egoistes per a la nostra pròpia satisfacció.

Per un altre costat, m’ha cridat l’atenció el fet que Jesús es sorprengués al veure que no volien creure. Una reacció molt humana. Estem convençuts que una cosa és bona. Gaudim de la nostra relació amb Déu i gaudim (tot i les dificultats) posant l’amor com a base de la nostra vida i no entenem que els altres no vegin les avantatges que tindríem com a societat si aquesta fos una actitud generalitzada.

El respecte vers l’altre està per sobre de qualsevol imposició, ho tinc claríssim. I mai forçaré a ningú que vegi el món tal com jo el veig... però com Jesús, no puc evitar sorprendre’m al veure que la gent no aculli el principal manament que Jesús ens va donar. Estimar a Déu i al proïsme com a nosaltres mateixos.

Objectiu

Demanar a Déu que no ens escandalitzem quan escoltem la seva paraula i que ens permeti ser conscients que tot el que ve de Déu és per al nostre bé.

Tretzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 29 de juny de 2015

Sant Marc 5, 21-43

En aquell temps, Jesús arribà en barca de l'altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l'aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l'ànima, li diu: "La meva filleta s'està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori". Jesús se n'anà amb ell, i el seguia molta gent.
Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l'havien fet sofrir molt, i s'hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: "Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona". A l'instant se li estroncà l'hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d'ell, es girà a l'instant i preguntava a la gent: "Qui m'ha tocat la roba?". Els deixebles li deien: "La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?". Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s'acostà tremolant de por, es prosternà davant d'ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: "Filla, la teva fe t'ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te'n en pau".
Encara parlava, que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: "La teva filla és morta. Què en trauràs d'amoïnar el mestre?". Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: "Tingues fe i no tinguis por". I només va permetre que l'acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: "Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm". Ells se'n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l'acompanyaven, entra a l'habitació, li dóna la mà i li diu: "Talita, cum", que vol dir: "Noia, aixeca't" A l'instant la noia, que ja tenia dotze anys, s'aixecà i es posà a caminar. Ells no se'n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.

Comentari

Sabem distingir realment les coses que importen en aquesta vida de les que són supèrflues, o fins i tot dolentes?

Només valorem la salut quan la perdem; quan la mort truca a la porta de la nostra família, lamentem no haver-nos comportat d'una altra manera amb qui ens ha deixat. Quan necessitem el suport i l'amor dels altres, ens adonem que potser nosaltres no vam ser capaços de donar-ho quan algú del nostre entorn ho necessitava. Realment som conscients dels nostres egoismes?

Quan en algun moment reflexiono sobre el meu comportament i veig que no és tot el bo que m'agradaria, recordo aquesta frase de Jesús: "Tingues fe i no tinguis por"... però a vegades, és tan difícil!

Objectiu

Pregar a Déu que em tregui les pors i m'ajudi a fer que l'amor estigui present en tot el que faci en aquesta vida.

Dotzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 21 de juny de 2015

Sant Marc, 4,35-41

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: "Passem a l'altra riba". Deixaren, doncs, la gent, i se l'endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d'ells seguien també altres barques. Mentrestant s'aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s'anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: "Mestre, no veieu que ens enfonsem?". Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué al mar: "Calla i estigues quiet". El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: "Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?". Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l'un a l'altre: "Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l'obeeixen?"

Comentari

Si he de ser sincer, una de les meves moltes mancances és el fet de no tenir aquella actitud de confiança en Déu. El dubte sobre allò que crec (vull creure), el desconcert enfront de la crua realitat de la vida que ens ha tocat viure, sempre els tinc presents.

És per això que em sento plenament identificat amb la reacció dels deixebles enfront l’embat dels elements.

I em dic que si ells, que amb Jesús de carn i ossos al costat, tenien aquests dubtes, què no he de tenir jo. Però també penso que va arribar un moment en que ho van entendre tot, i tenint present això, també demano a Déu que em doni forces per no defallir i que el dia en que ho vegi tot clar, m’agafi estant al seu costat.

El que m’ajuda a intentar (una i altra vegada) arribar a ser un bon cristià, moltes vegades no és tant una fe perfecta, com el fet d’estar plenament identificat en un projecte de vida en el qual l’amor sigui el pal de paller.

Sovint no és gens fàcil el camí, però veient les alternatives, segueixo preferint la sendera del cristià.

Objectiu

Tenir una estona de pregària amb Déu per a demanar-li una fe més ferma, i que en cap cas permeti que els dubtes m’apartin d’Ell.

Onzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 14 de juny de 2015

Sant Marc, 4, 26-34

En aquell temps, Jesús deia a la gent: “Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se'n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega”.
Deia també: “A què podem comparar el Regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra”.
Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l'entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.

Comentari

Moltes vegades donem un cop d’ull al món que ens envolta i ens entristim al veure què lluny estem les persones d’allò que ens va ensenyar Jesús com a principal lliçó de vida: estimar a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a nosaltres mateixos.

I en el pitjor dels casos, ens pot fer dubtar sobre si val la pena el nostre esforç diari en intentar ser bons cristians. La nostra petitesa ens pot arribar a desencoratjar.

Però llegint l’Evangeli d’avui podem recuperar un bri d’esperança. Qualsevol petita bona acció que fem, Déu la pot convertir en una cosa meravellosa. Ara ens pot semblar que un petit gest, una determinada actitud no porta enlloc, però amb el temps, pot donar grans fruits sense que arribem a entendre ben bé com.

Segur que podem trobar molts exemples a la nostra vida.

Així es va construint el Regne de Déu, amb petites accions, aixecant-nos quan caiem, mirant sempre endavant i confiant amb la misericòrdia de Déu.

Objectiu

Reflexionar sobre què estic fent per a que la meva llavor cada vegada creixi més i es faci més forta apropant-se a la Llum de Déu.

Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist (Cicle B)

Diumenge, 7 de juny de 2015

Sant Marc, 14, 12-16. 22-26

El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l'anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: “On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l'anyell pasqual?”. Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: “Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l'allotjareu per poder menjar l'anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar”. Els deixebles se n'anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.
I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: “Preneu-lo: això és el meu cos”. Després prengué el calze, digué l'acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: “Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d'aquest fruit de la vinya fins al dia que en beuré de novell en el Regne de Déu”.
Després de cantar l'himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.

Comentari

Cada vegada que anem a missa fem el memorial d’aquell últim sopar de Jesús i els deixebles, i cada vegada que escoltem al capellà dir aquestes paraules som testimonis de la presència de Jesús en aquell pa i aquell vi que ens acompanya i ens dóna forces per a viure la vida amb un sentit cristià i que ens uneix a tots els cristians del món, tant els vius com els que ja han mort.

És per això que hem d’intentar evitar viure la missa d’una manera rutinària i amb poc sentit. Una cosa és que de vegades ens despistem per culpa de la calor, del fred, del nostre estat d’ànim, del mateix capellà o per algun altre aspecte (que hauríem d’intentar evitar per a treure el màxim profit de la missa), i una altra cosa és que no siguem conscients que en cada missa confirmem la presència real de Jesús entre nosaltres. Una presència en el pa, en el vi i en cada germà que ens envolta i ens necessita, tant si és cristià com si no.

Objetiu

Reflexionar sobre quina és la meva actitud davant la missa i intentar viure-la de tot cor i amb sentiment.

Solemnitat de la Santíssima Trinitat (Cicle B)

Diumenge, 31 de maig de 2015

Sant Mateu, 28, 16-20

En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s'acostà i els digué: “Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.

Comentari

És difícil arribar a fer-se una idea clara sobre quina va ser l’experiència dels deixebles. Per un costat eren jueus i sabien perfectament quin era el primer manament de la Llei de Déu, i és clar, tot i havent conviscut amb Jesús, tot i havent estat testimonis de la seva resurrecció, se’ls devia fer molt difícil prosternar-se davant Jesús. Suposo que en aquest sentit la fe té gran importància.

De fet, en els moments en que deixem de banda els ensenyaments de Jesús i fem la nostra, en aquests moments, és quan nosaltres dubtem de Jesús, perquè si realment creguéssim en ell, sempre estaríem disposats a seguir les seves paraules d’amor i de guia cap el Pare.

La fe l’hem de cuidar per a mantenir-la i fer-la créixer, i pregar i parlar amb Déu és vital per a assolir aquest objectiu.

Objectiu

Demanar a Déu que no permeti que m’aparti d’ell i ser conscient que l’Esperit Sant m’acompanya sempre.

Solemnitat de Pentescostés (Cicle B)

Diumenge, 24 de maig de 2015 (Solemnitat de Pentescostés)

Sant Joan, 20, 19-23

Al vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: “Pau a vosaltres”. Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: “Pau a vosaltres, com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”.
Llavors alenà damunt d’ells i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó”.

Comentari

No tothom viu el ser cristià de la mateixa manera. Uns poden viure el cristianisme fent-se missioners o capellans, altres practicant una professió que ajudi a les persones a millorar les seves condicions de vida, altres formant una família que practiqui els valors cristians ajudant a fer una societat més justa i solidària, altres, que no poden o no volen formar una família, intentant no tancar-se en ells mateixos i ajudant a tots aquells que els envolten, sempre oberts a ajudar, altres dedicant més temps a parlar amb Déu i a la vida contemplativa... i altres esforçant-se a ser cada dia millors o a superar els embats de la vida.

Sigui quina sigui la nostra situació, (que pot no estar reflectida en aquestes mostres que he citat), segur que hi ha moments en que fem alguna cosa que no està bé, alguna cosa que després de fer-la ens deixa una sensació d’angoixa dins nostre. O deixem de fer alguna cosa que hauríem hagut de fer. De fet, es podria resumir dient que l’amor no ha dirigit els nostres actes.

Quan això passa podem dir que els cristians tenim el goig de saber que Déu ens estima com a fills, i que si estem veritablement penedits i amb ganes de canviar (o si més no intentar-ho), Déu ens perdonarà les faltes comeses.

En la vida de comunitat això es representa amb el sagrament de la reconciliació. Un sagrament que no sempre està ben entès. Molts s’hi mostren reticents perquè diuen que no necessiten cap capellà per a demanar perdó a Déu i tornar al seu camí. Molts han tingut una mala experiència amb alguna confessió i algun capellà en concret. I altres, simplement, tenen vergonya.

Personalment crec que el fet d’anar a celebrar el sagrament ens permet viure’l millor. És una mostra que no només quan pequem ho fem contra Déu, sinó que també pequem contra els germans i contra nosaltres mateixos. Quan el capellà ens dóna l’absolució ho fa en nom de Déu (tal com va manar Jesús) i en nom dels altres germans. No estem sols, no vivim sols, sinó que formem part d’una comunitat. Respecte a alguna mala experiència amb alguna confessió, en aquest punt cal dir que seria bo tenir un capellà habitual amb qui celebrar el sagrament de la reconciliació. Un capellà amb el que ens sentim a gust i li tinguem confiança. I respecte a la vergonya, crec que s’hauria de tenir vergonya pel fet de no haver estimat prou, i no pel fet de reconèixer-ho i voler canviar.

Objectiu

Veure el sagrament de la reconciliació com un regal, com una ajuda per a millorar la nostra vida, no com una imposició que ens resulta desagradable.

Solemnitat de l'Ascensió del Senyor

Diumenge, 17 de maig de 2015 (Solemnitat de l’Ascensió del Senyor)

Sant Marc, 16, 15-20

En aquell temps, Jesús s’aparegué als onze i els digué: “Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’Evangeli. Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran; els qui no creuran, seran condemnats. Els qui hauran cregut faran miracles com aquests: expulsaran dimonis pel poder del meu nom, parlaran llenguatges nous; si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal, els malalts als qui hauran imposat les mans, es posaran bons”. Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar per tot arreu, i el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb els miracles que la seguien.

Comentari

Si estant malalt probes un remei i et funciona, no li ho expliques després a tothom que es troba en la mateixa situació que tu ets vas trobar?. Si vas conduint i et trobes un revolt molt perillós, no li ho expliques a aquells que saps han de passar per aquell lloc?. Si coneixes una tenda on venen gènere de bona qualitat a un bon preu, no li ho expliques als teus coneguts?... llavors, perquè si el ser cristians ens ajuda a tenir una relació profunda amb Déu que ens omple i dóna sentit a la nostra vida, a ser millors persones i a estar més a gust amb nosaltres mateixos, no correm a explicar-ho a tots aquells que ens envolten?

Podria ser per por a que els altres se’n riguin, per por a ser considerats com a estranys, o fins i tot llunàtics, o per por a que ens diguin que no estem d’acord als “valors” més “actuals” de la societat.

També podria ser perquè fins i tot nosaltres mateixos no estem completament convençuts del que diem que creiem... o no estem contents de la nostra manera de “creure”...

Sempre he considerat la vida com un camí que ens va apropant a la comunió plena amb Déu, un camí que acaba amb la nostra mort i que ens pot trobar a pocs metres de l’inici, a mig camí, a punt d’arribar al destí o gaudint ja de la comunió plena. Nosaltres avancem per aquest camí cada vegada que preguem a Déu, cada vegada que ajudem als altres, cada vegada que ens privem d’alguna cosa per donar-la a algú més necessitat que nosaltres, cada vegada que tenim una paraula amable per a aquell que la necessita, quan tenim un acte d’amor desinteressat. I tornem darrera cada vegada que el nostre egoisme guanya la partida, cada vegada que l’Amor no és present en els nostres actes i els nostres pensaments.

Amb això vull dir que cadascú sap on és, i en base a això pot “predicar la Bona Nova de l’Evangeli” en el grau en que es senti amb forces. El que és important és fer alguna cosa.

Podem anar a un país estranger on no hi hagi gaires cristians a predicar la bona nova, podem donar testimoni al nostre país, als nostres coneguts que se’n riuen o simplement ignoren Déu, podem explicar a un amic perquè som cristians o podem donar exemple amb els nostres actes (anant a missa, actuant de bona fe, sense aprofitar-nos de les febleses dels altres...). És allò que es diu que qui fa el que pot no està obligat a més.

I potser començant per poc, anirem aconseguint fites més altes.

No podem caure en la temptació de menysprear-nos, pensant que no valem per a res, que som uns covards... hem de pensar que Déu ens coneix, que ell ens estima (som fills seus) i que el que hem de fer és acceptar-nos com som i a partir d’aquí intentar anar millorant, sempre amb la vista posada en Jesús. Crec que això és el que Déu espera de nosaltres.

Objectiu

Reflexionar si estic content del testimoni que dono amb la meva vida quotidiana de la meva relació amb Déu.

Sisè Diumenge de Pàsqua (Cicle B)

Diumenge, 10 de maig del 2015

Sant Joan, 15, 9-17

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres”.

Comentari

Realment, els homes no hem demostrat al llarg de la història una gran capacitat per a assolir societats justes i pròsperes, i tot i que Jesús ens ensenya clarament el camí per a arribar a estar en comunió amb Déu i els germans (estimar). nosaltres continuem, en el millor dels casos, amb dubtes i buscant la felicitat, la veritat i el sentit de la vida pels camins més estranys possibles.

Tant difícil és estimar-nos els uns als altres?. Doncs deu ser-ho, perquè si no, no s’explica.

Només ens queda pregar a Déu per a que no permeti que anem per camins equivocats que només ens porten a allunyar-nos més d’Ell i a estar decebuts amb nosaltres mateixos, la societat i la nostra vida.

És tant difícil posar-nos en la situació dels altres, mirar d’entendre la seva actitud i estimar sense condicions com fan la majoria de les mares amb els seus fills?. Déu és l’únic que pot dir si el que fa una persona està bé o malament, és l’únic que pot dir si una persona gaudirà de la felicitat eterna o de la mort definitiva... només Déu pot jutjar... nosaltres l’únic que podem fer és estimar, tal com Jesús ens va manar.

Objectiu

Dedicar el dia a dia de la setmana a intentar mostrar empatia per tots aquells que ens envolten: familiars, amics, companys i desconeguts.

Cinquè Diumenge de Pàsqua (Cicle B)

Diumenge, 3 de Maig de 2015

Sant Joan, 15, 1-8 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla, i la que dóna fruit, l'esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè, sense mi, no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s'asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus”.

Comentari

Un individualisme carregat d'egoisme, és un estat que no té gaire sentit per als qui volem ser veritables cristians. Hi ha moltes maneres de fer la voluntat del Pare, hi ha moltes maneres de ser un bon cristià, però cadascuna d’elles ha de tenir present que no estem sols als món, sinó que formem part d’una família, d’un tot. Un conjunt que no té sentit sense cadascú de nosaltres, i cadascú de nosaltres no té sentit sense el conjunt.

Podem ser més extravertits o més introvertits, podem tenir més o menys facilitat de paraula, podem viure la fe en comunitat o d’una manera més íntima, però en qualsevol situació hem de ser conscients que no estem sols en aquest camí, i que el dia de la glòria no el viurem sols, sinó que el compartirem amb la resta de germans.

El teu dolor és el meu dolor, la teva alegria és la meva alegria. Lloem al Senyor, el nostre Pare bo.

Objectiu

Tenir especialment presents als germans durant els moments de pregària d'aquesta setmana.

Quart Diumenge de Pàsqua

Diumenge, 26 d’abril de 2015

Sant Joan, 10, 11-18 

En aquell temps, Jesús parlà així: “Jo sóc el bon pastor. El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles. El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal, quan veu venir el llop, fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves. És que ell només treballa pel jornal, i tant se li’n dóna de les ovelles. Llavors el llop les destrossa o les dispersa. Jo sóc el bon pastor. Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare, jo reconec les meves ovelles, i elles em reconeixen a mi, i dono la vida per elles.
Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor. El Pare m’estima perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren. Sóc jo qui la dono lliurement. Tinc poder de donar-la i de recobrar-la. Aquesta és la missió que he rebut del Pare”.

Comentari

Una interpretació senzilla de les paraules de l’Evangeli d’avui seria reconèixer en aquesta paràbola del bon pastor, el gran amor que Déu té per cadascú de nosaltres. Un amor compromès, gens interessat.

Anant una mica més enllà, podem reafirmar aquest amor reflexionant sobre el fet que Jesús ens diu que no li prenen la vida, sinó que és Ell qui la dóna. No es veu empès per les circumstàncies,  sinó que segueix el pla de Déu.

En la nostra relació amb Déu, en la nostra relació amb els altres, actuem com aquell que només treballa pel jornal? O bé ho fem com a bons pastors?

Objectiu

Intentar créixer com a cristià actuant com Jesús amb la meva relació vers Déu i els germans, és a dir, perquè estimo i no per pors o obligacions.

Tercer Diumenge de Pàsqua (Cicle B)

Diumenge, 19 d’abril del 2015

Sant Lluc, 24, 35-48

En aquell temps, els deixebles contaven el que havia passat pel camí i com havien reconegut Jesús quan partia el pa. Mentre parlaven d’això, Jesús es presentà enmig d’ells i els va dir: “Pau a vosaltres”. Ells, esglaiats i plens de por, es pensaven que veien un esperit. Jesús els digué: “Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc. I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus. Però com que de tanta alegria no s’ho acabaven de creure i estaven tots sorpresos, els digué: “Teniu aquí res per a menjar?”. Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se’l va menjar davant d’ells. Després els digué: “Això és el que us vaig dir quan encara era amb vosaltres: “Cal que es compleixi tot el que està escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms””. Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures. Els digué: “Això ho diu l’Escriptura: El Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d’entre els morts, i cal predicar en nom d’ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem. Vosaltres en sou testimonis”.

Comentari

No devia ser fàcil per als apòstols assimilar els esdeveniments que van tenir lloc a Israel aquells tres o quatre anys de vida pública de Jesús.

I sens dubte, el més complicat devia ser als moments després de la crucifixió (amb un sentiment de tristor i fracàs) i als moments en que Jesús se’ls apareixia ressuscitat.

Perquè, una vegada acceptada la mort i resurrecció de Jesús, imagino que se’ls devia plantejar una pregunta terrible: i perquè després de la resurrecció Jesús no es va quedar amb ells i els va tocar emprendre una vida de predicació, patiment i martiri?.

Suposo que la humanitat encara no estava preparada per a entrar, en base la nostra llibertat d’elecció, a estar en comunió amb Déu i compartir els valors del seu Regne (dubto que actualment ho estiguem) i suposo que Jesús va venir per a ensenyar-nos el bon camí, un camí d’amor que si el seguim ens portarà a una vida eterna de glòria juntament amb Déu i els germans.

El dia en que l’home no faci mal a ningú en nom de valors com la pàtria, la religió, l’honor, els diners o el poder i sí busqui el bé de tots els qui formen la família humana... llavors és possible que Jesús s’acabi quedant entre nosaltres.


Objectiu

Reflexionar una estona sobre què representa la resurrecció de Jesús per a mi, i el que que significa per a la meva visió de la vida.