Quart Diumenge, Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 1 de febrer de 2015

Sant Marc, 1, 21-28

A Cafar-Naüm Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava. La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar, perquè no ho feia com els mestres de la Llei, sinó amb autoritat. En aquella sinagoga hi havia un home poseït d’un esperit maligne que es posà a cridar: “Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret? Has vingut a destruir-nos? Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu”. Però Jesús el reprengué i li digué: “Calla i surt d’aquest home”. Llavors l’esperit maligne sacsejà violentament el posseït, llançà un gran xiscle i en va sortir. Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: “Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova; fins i tot mana als esperits malignes, i l’obeeixen”. I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea.

Comentari

Tots hem tingut professors als que admiràvem per la seva manera d’ensenyar. Ens transmetien els seus coneixements d’una manera natural, sense estar encarcarada pels llibres de text, que són molt útils, però sense el sentiment que es necessita per transmetre les matèries que s’imparteixen.

¡No hi ha diferència entre un professor que es nota que té vocació i que gaudeix ensenyant, i un altre que sembla que ho faci per obligació i amb desgana!.

Havent viscut això que comento, ens podem arribar a imaginar una mica el que devien sentir tots aquells que escoltaven Jesús. Devia transmetre les seves ensenyances d’una manera tan forta, que arribava al cor i els empenyia a intentar canviar la seva vida, amb la finalitat de ser millors persones, apropant-se més a Déu i al proïsme.

Sovint, quan sento a gent que critica els cristians i/o l’Església (i no dubto que moltes vegades amb raó) no puc evitar una sensació de tristor. Per un costat, perquè les accions i les obres dels que ens anomenem cristians no són del tot fidels al missatge de Jesús, un missatge que es centra principalment amb l’amor a Déu i als qui ens envolten; i per un altre costat, perquè aquest mateixos que ens critiquen, no són capaços de saber separar el que és la paraula de Déu i que són els actes dels que ens anomenem cristians.

Com seria el món si tothom seguís les ensenyances de Jesús!

Un cristià no és perfecte, però un bon cristià intenta arribar a ser-ho, sense defallir ni desmoralitzar-se, creient amb la bondat del Pare.

Objectiu

Demanar a Déu que em permeti ser receptiu a la seva paraula.

Tercer Diumenge, Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 25 de gener del 2015

Sant Marc, 1, 14-20

Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la Bona Nova de Déu; deia: “Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova”.
Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors. Jesús els digué: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes”. Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell.
Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan. Eren a la barca repassant les xarxes. Els cridà immediatament, i ells deixaren el seu pare Zebedeu amb els jornalers a la barca, i se n’anaren amb Jesús.

Comentari

Convertir-nos, creure en la Bona Nova i seguir Jesús fent la voluntat del Pare. Aquest és el camí que crec que tots els que ens considerem cristians hauríem de seguir. Al llarg de la nostra vida estic convençut que no sempre farem la voluntat del Pare ni seguirem el camí que ens va marcar Jesús, i inclús, és possible que en algun moment tinguem dubtes sobre tot plegat.

Per això crec que és molt important ser conscients que la “conversió” no és una cosa que es fa al començament i ja està. La conversió consisteix en descobrir l’amor de Déu i en voler tornar al seu camí cada cop que veiem que ens hem desviat poc o molt. Al llarg de la vida hem de mirar d’enfortir la nostra fe i millorar la nostra actitud, i estic plenament convençut que gràcies a la conversió (i en aquest cas, gràcies al sagrament de la reconciliació), sempre estem a temps de deixar darrera els lligams a actituds i situacions que no ens deixen que ens aparten de Déu i ser feliços fent la seva voluntat.

Objectiu

No deixar que el desànim al veure la meva feblesa m’aparti de Déu

Segon Diumenge, Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 18 de gener de 2015

Sant Joan, 1, 35-42

En aquell temps, Joan estava amb dos dels seus deixebles i, fixant-se en Jesús que passava, digué: “Mireu l’anyell de Déu”.
Quan els dos deixebles van sentir que Joan deia això, van seguir Jesús. Ell es girà i, en veure que el seguien, els preguntà: “Què voleu?”. Ells li digueren: “Rabí”, que vol dir “mestre”, “on us allotgeu?”. Jesús els respon: “Veniu i ho veureu”.
Ells hi anaren, veieren on s’allotjava i es quedaren amb ell aquell dia. Eren vora les quatre de la tarda. Un dels dos que havien sentit el que deia Joan i havia seguit Jesús, era Andreu, el germà de Simó Pere. El primer amb qui Andreu es trobà fou el seu germà Simó, i li digué: “Hem trobat el Messies”, que vol dir “l’Ungit”. I l’acompanyà on era Jesús, Jesús se’l mirà i li digué: “Tu ets Simó, fill de Joan. Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra”.

Comentari

No ens hauríem de conformar a viure la vida com si fos una cosa que ens hem trobat per què sí i que hem de passar de la millor manera possible fins la mort. Aquest sentit de buscar més enllà dels sentits, de buscar més enllà de l’home, més enllà de la seva raó, és l’actitud que devien tenir els primers deixebles de Jesús. Devien tenir una inquietud, perquè si no, no s’explica que deixessin la vida que havien portat fins aquell moment i es posessin a seguir Jesús. Aquesta predisposició és la que ens permet obrir el cor a Déu i deixar que ens ompli amb el seu amor.

Nosaltres ens hauríem de preguntar si tenim aquesta predisposició, o si bé al contrari, vivim la vida sense importar-nos res més que el que veiem i ens envolta. Potser pensem: vivim, que ja ens trobarem el que vindrà. Aquesta actitud és la d’aquells que es consideren agnòstics, és l’actitud dels qui es consideren “cristians no practicants”, és l’actitud dels qui es consideren ateus.

Sincerament, jo sé les creences que tinc, i mai se m’acudirà criticar ni a un agnòstic, ni a un cristià no practicant, ni cap ateu, perquè crec que Déu és l’únic que sap el que hi ha dins el cor de les persones. Jo només els diria: busqueu Jesús, llegiu el seu Evangeli, descobriu la força de l’amor. Estimeu tothom i seguiu el vostre cor. Jo pregaré per vosaltres i per mi, per a que al final dels dies, si jo tinc raó, ens trobem davant Déu sense tenir res del que sentir-nos avergonyits, i si vosaltres teniu raó i no hi ha res més, com a mínim haurem aconseguit que la vida a la terra sigui més digna i més joiosa per a tothom.

Objectiu

Tenir un moment de record i acció de gràcies davant Déu per tots aquells que han decidit dedicar la seva vida al servei dels altres.

Bateig del Senyor

Diumenge, 11 de gener de 2015

Sant Marc, 1, 7-11

En aquell temps, Joan predicava així: “Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant”. Per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea, i Joan el batejà en el Jordà. A l’instant, quan sortia de l’aigua, veié que el cel s’esquinçava i que l’Esperit, com un colom, baixava cap a ell, i es va sentir una veu des del cel: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”.

Comentari

Nosaltres vam ser batejats quan erem nadons i encara no erem conscients del que estavem fent. Per aquesta raó crec que, a part de fer el sagrament de la confirmació, seria molt interessant que quan assistim al bateig d’una altra persona, fòssim capaços de posar-nos en el lloc del batejat i seguir la celebració com si fos a nosaltres a qui es bateja. Si ho fem de tot cor estic convençut que sentirem renovar la força de l’Esperit Sant a dins nostre i serem conscients del do que vam rebre quan erem petits gràcies als nostres pares i padrins.

Objectiu

Llegir i meditar el que diu el Catecisme de l'Església Catòlica sobre el sagrament del baptisme: http://www.vatican.va/archive/catechism_sp/p2s2c1a1_sp.html

Segon Diumenge de Nadal (Cicle B)

Diumenge, 4 de gener de 2015

Sant Joan, 1, 1-18

Al principi ja existia el qui és la Paraula, era amb Déu i la Paraula era Déu. Era, doncs, amb Déu al principi. Per ell tot ha vingut a l’existència, i res del que ha vingut a existir no hi ha vingut sense ell. Tenia en ell la Vida, i la Vida era la Llum dels homes. La Llum resplendeix en la foscor, però la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la Llum veritable, la que, en venir al món, il.luminà tots els homes.
Era present al món, al món que li deu l’existència, però el món no l’ha reconegut. Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit. Però a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els concedeix poder ser fills de Déu. No són nascuts per descendència de sang, ni per voler d’un pare o pel voler humà, sinó de Déu mateix. El qui és la Paraula es va fer home i plantà entre nosaltres el seu tabernacle, i hem contemplat la seva glòria, que li pertoca com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat.
Donant testimoni d’ell, Joan cridava: “És aquell de qui jo deia: El qui ve després de mi m’ha passat davant, perquè, abans que jo, ell ja existia”. De l’abundància de la seva plenitud tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia. Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès, però la gràcia i la veritat ens ha vingut per Jesucrist.
Déu, ningú no l’ha vist mai; Déu Fill únic, que està en el si del Pare, és qui l’ha revelat.

Comentari

Jesús, Déu Fill, és qui ens ha fet veure com és Déu de debò. Jo crec en un Déu que és amor (no un Déu de càstig, violent o gustós de sacrificis inhumans); jo crec en un Déu que vol que siguem feliços trobant la plenitud de l’existència gaudint de l’eternitat al seu costat en comunió amb ell i els germans (no un Déu que vol servidors), jo crec en un Déu de vida (no en un Déu de mort). Sincerament, moltes vegades, llegint l’Antic Testament m’he quedat desconcertat al veure contradiccions tals com l’existència d’un manament com “No mataràs”, i el continu de guerres, morts, assassinats, venjances... Jesús va venir per a ensenyar-nos qui és el Déu veritable i què fer per a poder ser finalment al seu costat.

Per això sóc cristià, perquè crec en el Déu de l’amor.

I perquè sóc cristià em dol veure com els homes ens entossudim en fer-nos mal els uns als altres, intentant imposar els nostres criteris, la nostra pàtria, la nostra religió... Crec que el Regne de Déu serà completament present a la Terra quan tots els homes ens adonem que només hi ha una cosa veritablement important: “Estimar a Déu sobre totes les coses i als germans com a nosaltres mateixos”.

Objectiu

Trobar un moment de contemplació íntima amb Déu per donar-li gràcies per la meva existència.