diumenge, 27 de març del 2016

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor (Cicle C)

Diumenge, 27 de març de 2016

Sant Joan, 20, 1-9

El diumenge, Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: “S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat”.
Llavors Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrera d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.
Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts”.

Comentari

Desconsolats per la mort de Jesús, anem a plorar-lo al sepulcre, però veiem que no hi és. Algú se l’ha endut. Si tot acabés aquí, el cristianisme esdevindria una filosofia com qualsevol altra, però amb els ulls de la fe, els deixebles veieren i cregueren, i nosaltres hem rebut aquest missatge dels nostres pares, i ells dels seus pares… i hem cregut. I amb això el cristianisme ha esdevingut Bona Nova, revelació de Déu i un model de vida per arribar a gaudir de la resurrecció a la vida veritable en plena comunió amb Déu i tota la Creació.

Objectiu

Reflexionar sobre la meva fe vers la resurrecció de Crist i la meva. 

divendres, 18 de març del 2016

Diumenge de Rams (Cicle C)

Diumenge, 20 de març de 2016

Sant Lluc, 23, 1-49

Llavors els notables del poble, els grans sacerdots i els mestres de la Llei s’alçaren tots i el dugueren a Pilat. I començaren així la seva acusació: “Hem trobat aquest home que subleva el nostre poble, prohibeix de pagar el tribut al Cèsar i pretén que és el Messies, el rei”. Pilat l’interrogà: “Ets tu el rei dels jueus?”. Ell li respongué: “Sí, teniu raó”.Pilat digué als grans sacerdots i a la gent: “No trobo res en aquest home per a poder-lo inculpar”. Ells insistien: “Somou el poble, escampant les seves doctrines per tot el país dels jueus. Havia començat a Galilea i no ha parat fins aquí”.
Quan Pilat sentí això, preguntà si aquell home era Galileu. En saber que pertanyia a la jurisdicció d’Herodes, l’hi envià. Precisament Herodes es trobava aquells dies a Jerusalem.
Herodes s’alegrà molt de veure Jesús: feia temps que ho desitjava, perquè en sentia parlar i confiava veure-li fer algun miracle. Li feia moltes preguntes, però Jesús no li contestà res. Els grans sacerdots i els mestres de la Llei hi eren presents i l’acusaven força. Però Herodes amb la seva tropa, el menyspreà i, per riure’s d’ell, li posà un vestit sumptuós i l’envià altre cop a Pilat. Aquell dia, Herodes i Pilat, que havien estat enemistats, es reconciliaren.
Pilat cridà els grans sacerdots, les autoritats i la gent i els digué: “M’heu portat aquest home com si sublevés el poble, però jo, que l’he interrogat davant vostre, no trobo que hagi comés cap dels delictes de què l’acuseu. Ni tampoc Herodes, que ens l’ha tornat a enviar. Ningú no li ha trobat res que mereixi la pena de mort. Per tant, li donaré un càstig per escarmentar-lo i el deixaré anar”. Però tota la multitud cridà: “Mateu-lo aquest; indulteu-nos Bar-Abàs”. Bar-Abàs havia estat empresonat amb motiu d’una revolta i d’un assassinat que hi havia hagut a la ciutat. Pilat tornà a parlar-los amb el desig de deixar lliure Jesús. Però ells cridaren: “Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo”. Pilat respongué per tercera vegada: “Per què?, quin mal ha fet? Jo no trobo que hagi comès res que pugui merèixer pena de mort; li donaré un càstig per escarmentar-lo i el deixaré anar”. Però ells insistien demanant amb grans crits, que el crucifiquessin. I s’imposaven a força de cridar. Llavors Pilat es decidí a concedir-los allò que demanaven: indultà aquell que era a la presó per revolta i assassinat, i entregà a Jesús a la pena que ells volien.
Quan se l’enduien agafaren un tal Simó de Cirena, que venia del camp, i li carregaren la creu perquè la portés darrera Jesús. El seguia una gran gentada del poble, i també moltes dones endolades, que el planyien. Jesús es girà cap a elles i els digué: “Dones de Jerusalem, no ploreu per mi: ploreu per vosaltres i pels vostres fills. Perquè vindran dies que la gent dirà:”Felices les que no tenen fills, les entranyes que no han posat ningú al món i els pits que no han criat”. Llavors diran a les muntanyes: “Caieu damunt nostre”, i als turons: “Cobriu-nos” Perquè si a un arbre verd fan això, què serà de l’arbre sec?”.
En portaven dos més: uns criminals que havien de ser executats amb ell. Quan arribaren a l’indret anomenat Gólgota, el crucificaren juntament amb els criminals, un a la dreta i un altre a l’esquerra. Jesús deia: “Pare perdoneu-los, que no saben el que fan”. Es repartiren els seus vestits i se’ls juraren als daus. La gent s’ho estava mirant. Les autoritats deien rient-se’n: “Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix, si és el Messies de Déu, l’Elegit”. Els soldats també se’n burlaven: tot oferint-li vinagre, li deien: “Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix”. Sobre d’ell hi havia un rètol que deia: “El rei dels jueus”.
Un dels criminals penjats a la creu, també li deia insultant-lo: “No ets el Messies? Salva’t a tu mateix i a nosaltres”. Però l’altre, renyant-lo li respongué: “Tu que estàs sofrint la mateixa pena tampoc no tens temor de Déu? I nosaltres ens ho mereixíem, perquè estem sofrint el càstig que ens correspon pel que hem fet, però aquest no ha fet res de mal”. I deia: “Jesús recordeu-vos de mi quan arribeu al vostre Regne”. Jesús li respongué: “T’ho dic amb tota veritat: Avui seràs amb mi al paradís”.
Ja era cap el migdia quan s’estengué per tota la terra una foscor fins a mitja tarda: el sol s’havia eclipsat. La cortina que tancava el Santuari, s’esquinçà per la meitat, i Jesús cridà amb tota la força: “Pare, confio el meu alè a les vostres mans”. I havent dit això, expirà.
El centurió, després de veure el que havia passat, en donava glòria a Déu i deia: “És veritat: aquest home era innocent”. I tota la gent que era present en aquell espectacle després de contemplar tot el que havia passat se’n tornava donant-se cops al pit. Tots els seus coneguts i les dones que l’havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s’ho”.

Comentari

“Herodes s’alegrà molt de veure Jesús: feia temps que ho desitjava, perquè en sentia parlar i confiava veure-li fer algun miracle. Li feia moltes preguntes, però Jesús no li contestà res.” Aquesta és una actitud que podem tenir davant Déu. Nosaltres podem tenir unes espectatives respecte Déu, podem esperar d’ell que ens concedeixi una vida fàcil, on només hi càpiguen les alegries, i on el dolor, el mal, les mancances i la injustícia siguin una cosa llunyana que és impossible ens afecti a nosaltres.

Aquest no és l’estil de Déu. Per alguna raó Déu ens ha fet lliures i ens ha donat aquest espai i aquest temps per a que puguem creixer i realitzar-nos. De nosaltres depén, i al final es veuran els resultats. Si esperem en Déu com si fos un simple mag que hi és per concedir-nos desitjos, malament anem.

Vàrem ser expulsats del Paradís per un pecat de supèrbia i ara, vivint en aquest món, tenim l’oportunitat de demostrar-li a Déu que som dignes de tornar-hi. Com li ho demostrarem?, realment, no serà sent egoistes, escapistes de qualsevol compromís, cecs davant les injustícies ni suficients envoltats de riqueses i benestar. Certament, ho farem ajudant els altres, evitant fer-los cap mal i intentant fer el possible per a que la justícia regni al nostre voltant. Ens podem preocupar pels indis de l’Amazònia als qui se’ls treu tota mena de dignitat en nom del “progrés”, però si tenim un amic que pateix i l’evitem, caiem en un sense sentit.

No som perfectes, però busquem la perfecció, i per a conseguir-la hem de pregar a Déu, confiar-hi i intentar fer el que creiem just.

Però ells cridaren: “Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo”. Sovint he pensat que jo seria incapaç d’amagar-me entre la multitud i demanar que crucifiquin Jesús. Sovint m’he imaginat que seria prou valent com per a sortir en defensa seva. Però quan no faig la voluntat de Déu, no estic cridant jo també: “Crucifiqueu-lo!, crucifiqueu-lo!”.

Objetiu

Fer una parada a la meva vida i omplir-me de l’esperit de la Passió de Jesús.

divendres, 11 de març del 2016

Cinquè Diumenge de Quaresma (Cicle C)

Diumenge, 6 de març de 2016

Sant Joan, 8, 1-11

Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple. Tothom acudia al seu entorn i ell, assegut, els ensenyava. Els mestres de la Llei i els fariseus li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri. La posaren al mig i li digueren: “Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri. Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones. I vós, què hi dieu?”. Li feien aquesta pregunta insidiosament, buscant un pretext per acusar-lo. Però Jesús s’ajupí i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit. Ells continuaren insistint en la seva pregunta. Llavors Jesús alçà el cap i els digué: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”. Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra. Ells, quan van sentir això, s’anaren retirant l’un darrera l’altre, començant pels més vells. Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig. Jesús alçà el cap i digué a la dona: “On són? Ningú no t’ha condemnat?”. Ella contestà: “Ningú, Senyor”. Jesús digué: “Tampoc jo no et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més”.

Comentari

Jesús ens ensenya l’esperit de l’Evangeli. Poden haver moltes normes, lleis, reglaments, però a l’hora de la veritat el que val és l’amor, el perdó i la voluntat de fer bé les coses. Els fariseus, potser sense adonar-se’n, plantegen un absurd. Han trobat una noia cometent adulteri (on és l’home amb qui el cometia?), i segons la Llei de Moisès, l’havien d’apedregar i matar. Però un dels deu manaments no és precisament “no mataràs”?. Jesús aclareix les coses: no jutja, ni condemna, sinó que perdona i dóna un altra oportunitat. Quan ens adonem que ens allunyem del camí de Déu és una lliçó que no hem d’oblidar.

Per altra banda, quan algú allunyat de la fe, o algú d’un altra religió fa el bé, de segur que no compleix al cent per cent els preceptes cristians, però estic convençut que fa allò que es bo als ulls de Déu.

De vegades, seria bo deixar d’obsessionar-nos amb preceptes i interpretacions morals i centrar-nos en fer el bé i estimar a qui ens envolta i fer una mica més humà el món en que vivim.

Objectiu

Evitar jutjar els altres.

divendres, 4 de març del 2016

Quart Diumenge de Quaresma (Cicle C)

Diumenge, 6 de març de 2016

Sant Lluc, 15, 1-32

Veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per a escoltar-lo, els fariseus i els mestres de la Llei murmuraven entre ells i deien: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”. Jesús els proposà aquesta paràbola:
“Un home tenia dos fills. Un dia, el més jove digué al pare: “Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca”. Ell els repartí els seus béns. Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia, se’n anà cap a un país llunyà i, un cop allà, dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta. Quan ho hagué malgastat tot vingué una gran fam en aquell país i començà a passar necessitat. Llavors es llogà a un propietari d’aquell país, que l’envià als seus camps a pasturar porcs. Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs, però ningú no li’n donava. Llavors reflexionà dintre seu: “Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres, i aquí jo m’estic morint de fam! Aniré a trobar el meu pare i li diré: Pare he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguis fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. I se n’anà a trobar el seu pare.
Encara era lluny, que el seu pare el veié i es commogué, corregué a tirar-se-li al coll i el besà. El seu fill li digué: “Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguis fill teu”. Però el pare digué als criats: “Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo, poseu-li un anell i calçat, porteu el vedell gras per celebrar-ho, mateu-lo i mengem, perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu; ja el donava per perdut i l’hem retrobat”. I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant, el fill gran tornà del camp. Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò. Ell li digué: “Ha tornat el teu germà. El teu pare, content d’haver-lo recobrat en bona salut, ha fet matar el vedell gras”. El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors sortí el pare i el pregava. Però ell li respongué: “He passat tants d’anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments, i no m’has donat mai un cabrit per fer una festa amb els meus amics, i ara que torna aquest fill teu després de consumir els teus béns amb dones públiques, fas matar el vedell gras?”. El pare li contestà: “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu. Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa, perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort, ha tornat viu, ja el donàvem per perdut i l’hem retrobat”.

Comentari

Aquest passatge és un dels més clars i directes que trobo als evangelis. El millor de tot és que ens podem posar en la pell de cadascun dels personatges que hi surten, perquè segur que hem tingut el seu comportament en algun moment de la nostra vida.

Hem estat fariseus, al criticar a altres persones només pel fet que no feien allò que nosaltres pensem que haurien de fer. Qui som nosaltres per jutjar ningú?.

Hem estat fills petits, quan fruit de l’egoisme només busquem el nostre benestar i ens oblidem dels germans que pateixen.

Hem estat fills petits quan ens hem adonat dels nostres errors i hem volgut posar-hi remei.

Hem estat fills grans al estar dintre una rutina de treball i oblidar-nos de valorar el que realment val la pena de la vida.

Hem estat fills grans quan ens sentim poc reconeguts pels altres, quan pensem que no es valora suficientment el nostre treball i ens dol veure a altres a qui, pensem, se’ls reconeix de manera immerescuda.

I hem estat, i hauríem d’estar sempre, pares. Estimant a qui ens envolta sense condicions.

I no hem d’oblidar mai que Déu, per molt malament que ens haguem portat, sempre estarà esperant-nos amb els braços oberts per a poder-nos dir que s’alegra de la nostra tornada.

Que l’orgull, l’egoisme i els mals consells no ens impedeixin tornar sempre al Pare.


Objectiu

Començar a preparar la reconciliació amb Déu abans de la Pasqua.