Trenta-unè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle C)

Diumenge, 30 d'Octubre de 2016

Sant Lluc 19,1-10

En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó. Un home que es deia Zaqueu, cap de cobradors d'impostos i ric, intentava de veure qui era Jesús, però la gentada li privava la vista perquè era petit d'estatura. Llavors, per poder-lo veure, corregué endavant i s'enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar. Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué: "Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'he de quedar a casa teva". Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content. Tothom qui ho veié criticava Jesús i comentava el fet que s'hagués quedat a casa d'un pecador. Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor: "Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més". Jesús li digué: "Avui s'ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d'Abraham. És que el Fill de l'home ha vingut a buscar i a salvar allò que s'havia perdut".

Comentari

Déu sempre hi és, sempre el trobarem, però cal posar de la nostra part per arribar a trobar-nos amb Ell. Si no el busquem, podrem portar una vida que ens pot semblar plena, però arribarà un moment en que ens adonarem que el nostre cor busca un sentit més ple a la nostra vida, i llavors Déu estarà allí per acollir-nos.

Objectiu

No defallir mai en la meva recerca de Déu. Déu meu, no permetis que m'aparti mai de Tu.

Trentè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle C)

Diumenge, 23 d'Octubre de 2016

Sant Lluc, 18, 9-14

En aquell temps, Jesús digué aquesta paràbola a uns que es refiaven que eren justos, i tenien per no res a tots els altres: “Dos homes pujaren al temple a pregar: un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos. El fariseu, dret, pregava així en el seu interior: “Déu meu, us dono gràcies, perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters, ni sóc com aquest cobrador d’impostos. Dejuno dos dies cada setmana i us dono la desena part de tots els meus ingressos”. Però el cobrador d’impostos, que s’havia quedat un tros lluny, ni gosava aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit i deia: “Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador”.  Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva, i l’altre no; perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”.

Comentari

Només que ens parem a pensar una mica en la nostra condició d’ésser humà, ens adonarem de la nostra feblesa i de que, realment, tenim poques raons per a la supèrbia. Hem de ser humils, reconèixer les nostres limitacions i confiar en l’amor que Déu té per nosaltres.

L’home, sense l’amor de Déu i la seva promesa de perfecció i glòria eterna es limitaria a passar la vida. Ni més ni menys. Per això és bo no jutjar els altres ni menysprear-los per què tots valem el mateix per a Déu. Jo no valc més que l’altre, ni l’altre val més que jo i qui ho pensi va errat.

L’únic que importa és que vulguem estar en comunió amb Déu i els germans i l’amor que siguem capaços de donar.

Objectiu

Fer desaparèixer qualsevol senyal de supèrbia a la meva vida. 

Vint-i-novè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle C)

Diumenge, 16 d'octubre de 2016

Sant Lluc, 18, 1-8

Sobre la necessitat de pregar sempre sense defallir mai, els va dir aquesta paràbola: “Hi havia en una ciutat un jutge que no tenia por de Déu ni respectava els homes. I una vídua, també d’aquella ciutat, va anar a ell dient: “Fes justícia contra el meu enemic”. I per un temps no va voler, però després es va dir: “No tinc por de Déu ni respecte als homes, però per tant que aquesta vídua m’importuna , li faré justícia, per a que no vingui més a molestar-me”. I va dir el Senyor: “Considereu el que diu el jutge inic! I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell dia i nit, fent-los esperar?. Jo us dic que els farà justícia aviat. Però el Fill de l’home, quan vingui, trobarà fe a la terra?”.

Comentari

Aquí, Jesús ens dóna un motiu per a l’esperança: el Pare escoltarà les nostres pregàries, perquè ens estima. Per tant, hem de tenir confiança en que Déu no ens abandonarà en cap moment.

Però també es pregunta: Quan vingui el Fill de l’home, trobarà fe a la terra?. Serem capaços de no perdre l’esperança?.

En molts moments de la nostra vida ens preguntem si Déu ens ha abandonat (fins i tot Jesús va tenir el seu moment feble), però, a l’igual que ell ens hem de sobreposar per a que quan torni el Fill de l’home pugui trobar fe a la terra.

Objectiu

No perdre mai la confiança en Déu a la meva pregària

Vint-i-vuitè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle C)

Diumenge, 9 d'octubre de 2016

Sant Lluc, 17, 11-19


Un dia Jesús, tot anant a Jerusalem, passava entre Samaria i Galilea. Al moment que entrava en un poblet li sortiren deu leprosos, que s'aturaren un tros lluny i cridaren: “Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!” En veure'ls Jesús els digué: “Aneu a presentar-vos als sacerdots.” Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra. Un d'ells, quan s'adonà que estava bo, tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits, es prosternà als peus de jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies. Era un samarità. Jesús digué: “¿No eren deu els qui han estat purificats? ¿On són els altres nou? ¿Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?” Llavors li digué: “Aixeca't i vés-te'n. La teva fe t'ha salvat”.

Comentari

Davant l’adversitat, els leprosos, nosaltres mateixos, demanen a Jesús que ens ajudi. Busquem solucions a situacions que creiem injustes, i després, quan Jesús ens ha ajudat, ens oblidem de la nostra relació amb Déu i continuem fent la nostra vida.

En aquesta lectura és un samarità, la persona que simbolitza en la societat jueva de llavors, aquell de qui s’esperaria qualsevol cosa menys una actuació correcta i noble, qui, al veure`s curat, torna a Jesús per a donar-li gràcies. Això per una banda ens recorda que no hem de jutjar ningú, i en segon lloc, les últimes paraules de Jesús (Aixeca't i vés-te'n. La teva fe t'ha salvat) ens ensenyen el que és realment important en tot això. No és la curació, ni el fet en si de donar gràcies, és l’actitud que té el samarità en tota la paràbola.

Primer, dins la desesperació, demana ajuda a Déu, confia amb el Pare. I després, quan la vida el somriu de nou torna a Jesús. La fe, la confiança i el desig de viure la vida al costat de Jesús, de Déu, és el sentit primer d’aquesta paràbola.

Ara bé. Portem això a la nostra vida. Seria bo començar el dia donant gràcies a Déu per la nit passada i demanar-li que ens doni forces per enfrontar-nos al nou dia. A cada moment, en tot allò que fem, ser conscients de perquè ho fem i oferir-li tot el nostre esforç a Déu. I per la nit, donar gràcies, i pensar amb el que hem fet durant el dia i el que ens proposem fer l’endemà. És a dir, viure la vida  amb Déu ja aquí a la terra.

Així creix la fe. Déu sap què és el millor per nosaltres en tot moment.

Objectiu

Mirar de tenir present a Déu en la meva vida, sigui quina sigui la meva situació.