Solemnitat de la Santíssima Trinitat (Cicle B)

Diumenge, 31 de maig de 2015

Sant Mateu, 28, 16-20

En aquell temps, els onze deixebles se n'anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure'l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s'acostà i els digué: “Déu m'ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.

Comentari

És difícil arribar a fer-se una idea clara sobre quina va ser l’experiència dels deixebles. Per un costat eren jueus i sabien perfectament quin era el primer manament de la Llei de Déu, i és clar, tot i havent conviscut amb Jesús, tot i havent estat testimonis de la seva resurrecció, se’ls devia fer molt difícil prosternar-se davant Jesús. Suposo que en aquest sentit la fe té gran importància.

De fet, en els moments en que deixem de banda els ensenyaments de Jesús i fem la nostra, en aquests moments, és quan nosaltres dubtem de Jesús, perquè si realment creguéssim en ell, sempre estaríem disposats a seguir les seves paraules d’amor i de guia cap el Pare.

La fe l’hem de cuidar per a mantenir-la i fer-la créixer, i pregar i parlar amb Déu és vital per a assolir aquest objectiu.

Objectiu

Demanar a Déu que no permeti que m’aparti d’ell i ser conscient que l’Esperit Sant m’acompanya sempre.

Solemnitat de Pentescostés (Cicle B)

Diumenge, 24 de maig de 2015 (Solemnitat de Pentescostés)

Sant Joan, 20, 19-23

Al vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: “Pau a vosaltres”. Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: “Pau a vosaltres, com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”.
Llavors alenà damunt d’ells i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó”.

Comentari

No tothom viu el ser cristià de la mateixa manera. Uns poden viure el cristianisme fent-se missioners o capellans, altres practicant una professió que ajudi a les persones a millorar les seves condicions de vida, altres formant una família que practiqui els valors cristians ajudant a fer una societat més justa i solidària, altres, que no poden o no volen formar una família, intentant no tancar-se en ells mateixos i ajudant a tots aquells que els envolten, sempre oberts a ajudar, altres dedicant més temps a parlar amb Déu i a la vida contemplativa... i altres esforçant-se a ser cada dia millors o a superar els embats de la vida.

Sigui quina sigui la nostra situació, (que pot no estar reflectida en aquestes mostres que he citat), segur que hi ha moments en que fem alguna cosa que no està bé, alguna cosa que després de fer-la ens deixa una sensació d’angoixa dins nostre. O deixem de fer alguna cosa que hauríem hagut de fer. De fet, es podria resumir dient que l’amor no ha dirigit els nostres actes.

Quan això passa podem dir que els cristians tenim el goig de saber que Déu ens estima com a fills, i que si estem veritablement penedits i amb ganes de canviar (o si més no intentar-ho), Déu ens perdonarà les faltes comeses.

En la vida de comunitat això es representa amb el sagrament de la reconciliació. Un sagrament que no sempre està ben entès. Molts s’hi mostren reticents perquè diuen que no necessiten cap capellà per a demanar perdó a Déu i tornar al seu camí. Molts han tingut una mala experiència amb alguna confessió i algun capellà en concret. I altres, simplement, tenen vergonya.

Personalment crec que el fet d’anar a celebrar el sagrament ens permet viure’l millor. És una mostra que no només quan pequem ho fem contra Déu, sinó que també pequem contra els germans i contra nosaltres mateixos. Quan el capellà ens dóna l’absolució ho fa en nom de Déu (tal com va manar Jesús) i en nom dels altres germans. No estem sols, no vivim sols, sinó que formem part d’una comunitat. Respecte a alguna mala experiència amb alguna confessió, en aquest punt cal dir que seria bo tenir un capellà habitual amb qui celebrar el sagrament de la reconciliació. Un capellà amb el que ens sentim a gust i li tinguem confiança. I respecte a la vergonya, crec que s’hauria de tenir vergonya pel fet de no haver estimat prou, i no pel fet de reconèixer-ho i voler canviar.

Objectiu

Veure el sagrament de la reconciliació com un regal, com una ajuda per a millorar la nostra vida, no com una imposició que ens resulta desagradable.

Solemnitat de l'Ascensió del Senyor

Diumenge, 17 de maig de 2015 (Solemnitat de l’Ascensió del Senyor)

Sant Marc, 16, 15-20

En aquell temps, Jesús s’aparegué als onze i els digué: “Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’Evangeli. Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran; els qui no creuran, seran condemnats. Els qui hauran cregut faran miracles com aquests: expulsaran dimonis pel poder del meu nom, parlaran llenguatges nous; si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal, els malalts als qui hauran imposat les mans, es posaran bons”. Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar per tot arreu, i el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb els miracles que la seguien.

Comentari

Si estant malalt probes un remei i et funciona, no li ho expliques després a tothom que es troba en la mateixa situació que tu ets vas trobar?. Si vas conduint i et trobes un revolt molt perillós, no li ho expliques a aquells que saps han de passar per aquell lloc?. Si coneixes una tenda on venen gènere de bona qualitat a un bon preu, no li ho expliques als teus coneguts?... llavors, perquè si el ser cristians ens ajuda a tenir una relació profunda amb Déu que ens omple i dóna sentit a la nostra vida, a ser millors persones i a estar més a gust amb nosaltres mateixos, no correm a explicar-ho a tots aquells que ens envolten?

Podria ser per por a que els altres se’n riguin, per por a ser considerats com a estranys, o fins i tot llunàtics, o per por a que ens diguin que no estem d’acord als “valors” més “actuals” de la societat.

També podria ser perquè fins i tot nosaltres mateixos no estem completament convençuts del que diem que creiem... o no estem contents de la nostra manera de “creure”...

Sempre he considerat la vida com un camí que ens va apropant a la comunió plena amb Déu, un camí que acaba amb la nostra mort i que ens pot trobar a pocs metres de l’inici, a mig camí, a punt d’arribar al destí o gaudint ja de la comunió plena. Nosaltres avancem per aquest camí cada vegada que preguem a Déu, cada vegada que ajudem als altres, cada vegada que ens privem d’alguna cosa per donar-la a algú més necessitat que nosaltres, cada vegada que tenim una paraula amable per a aquell que la necessita, quan tenim un acte d’amor desinteressat. I tornem darrera cada vegada que el nostre egoisme guanya la partida, cada vegada que l’Amor no és present en els nostres actes i els nostres pensaments.

Amb això vull dir que cadascú sap on és, i en base a això pot “predicar la Bona Nova de l’Evangeli” en el grau en que es senti amb forces. El que és important és fer alguna cosa.

Podem anar a un país estranger on no hi hagi gaires cristians a predicar la bona nova, podem donar testimoni al nostre país, als nostres coneguts que se’n riuen o simplement ignoren Déu, podem explicar a un amic perquè som cristians o podem donar exemple amb els nostres actes (anant a missa, actuant de bona fe, sense aprofitar-nos de les febleses dels altres...). És allò que es diu que qui fa el que pot no està obligat a més.

I potser començant per poc, anirem aconseguint fites més altes.

No podem caure en la temptació de menysprear-nos, pensant que no valem per a res, que som uns covards... hem de pensar que Déu ens coneix, que ell ens estima (som fills seus) i que el que hem de fer és acceptar-nos com som i a partir d’aquí intentar anar millorant, sempre amb la vista posada en Jesús. Crec que això és el que Déu espera de nosaltres.

Objectiu

Reflexionar si estic content del testimoni que dono amb la meva vida quotidiana de la meva relació amb Déu.

Sisè Diumenge de Pàsqua (Cicle B)

Diumenge, 10 de maig del 2015

Sant Joan, 15, 9-17

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “Jo us estimo tal com el Pare m’estima. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l’amor que us tinc, com jo també observo els manaments del meu Pare i em mantinc en l’amor que em té. Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc, una alegria ben plena. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics. Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare. No sou vosaltres els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu i donar fruit, un fruit que durarà per sempre. I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu. Això us mano: que us estimeu els uns als altres”.

Comentari

Realment, els homes no hem demostrat al llarg de la història una gran capacitat per a assolir societats justes i pròsperes, i tot i que Jesús ens ensenya clarament el camí per a arribar a estar en comunió amb Déu i els germans (estimar). nosaltres continuem, en el millor dels casos, amb dubtes i buscant la felicitat, la veritat i el sentit de la vida pels camins més estranys possibles.

Tant difícil és estimar-nos els uns als altres?. Doncs deu ser-ho, perquè si no, no s’explica.

Només ens queda pregar a Déu per a que no permeti que anem per camins equivocats que només ens porten a allunyar-nos més d’Ell i a estar decebuts amb nosaltres mateixos, la societat i la nostra vida.

És tant difícil posar-nos en la situació dels altres, mirar d’entendre la seva actitud i estimar sense condicions com fan la majoria de les mares amb els seus fills?. Déu és l’únic que pot dir si el que fa una persona està bé o malament, és l’únic que pot dir si una persona gaudirà de la felicitat eterna o de la mort definitiva... només Déu pot jutjar... nosaltres l’únic que podem fer és estimar, tal com Jesús ens va manar.

Objectiu

Dedicar el dia a dia de la setmana a intentar mostrar empatia per tots aquells que ens envolten: familiars, amics, companys i desconeguts.

Cinquè Diumenge de Pàsqua (Cicle B)

Diumenge, 3 de Maig de 2015

Sant Joan, 15, 1-8 

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater. La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla, i la que dóna fruit, l'esporga i la neteja perquè encara en doni més. Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Així com la sarment, si no està en el cep, no pot donar fruit, tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi. Jo sóc el cep, i vosaltres les sarments. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè, sense mi, no podríeu fer res. Si algú se separa de mi, és llançat fora, com ho fan amb les sarments, i s'asseca. Les sarments, un cop seques, les recullen, les tiren al foc i cremen. Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que vosaltres doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus”.

Comentari

Un individualisme carregat d'egoisme, és un estat que no té gaire sentit per als qui volem ser veritables cristians. Hi ha moltes maneres de fer la voluntat del Pare, hi ha moltes maneres de ser un bon cristià, però cadascuna d’elles ha de tenir present que no estem sols als món, sinó que formem part d’una família, d’un tot. Un conjunt que no té sentit sense cadascú de nosaltres, i cadascú de nosaltres no té sentit sense el conjunt.

Podem ser més extravertits o més introvertits, podem tenir més o menys facilitat de paraula, podem viure la fe en comunitat o d’una manera més íntima, però en qualsevol situació hem de ser conscients que no estem sols en aquest camí, i que el dia de la glòria no el viurem sols, sinó que el compartirem amb la resta de germans.

El teu dolor és el meu dolor, la teva alegria és la meva alegria. Lloem al Senyor, el nostre Pare bo.

Objectiu

Tenir especialment presents als germans durant els moments de pregària d'aquesta setmana.