Tretzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle C)

Diumenge, 26 de juny de 2016

Sant Lluc, 9, 51-62

Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, ell resolgué decididament d’encaminar-se cap a Jerusalem. Envià alguns perquè avancessin, i ells, tot fent camí, entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament. Però la gent no el volgué rebre, perquè s’encaminava a Jerusalem. En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren: “Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?”. Però Jesús es girà i els renyà. I se’n anaren en un altre poblet.
Mentre feien camí, algú li digué: “Us seguiré per tot arreu on anireu”. Jesús li respongué: “Les guineus tenen  caus, i els ocells nius, però el Fill de l’home no té on reposar el cap”.
A un altre Jesús li digué: “Vine amb mi”. Ell li contestà: “Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa, fins que hauré enterrat el meu pare”. Jesús li diu: “Deixa que els morts enterrin els seus morts, i tu vés a anunciar el Regne de Déu”.
Un altre digué a Jesús: “Vinc amb vos, Senyor, però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva”. Jesús li respongué: “Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és apte per al Regne de Déu”.

Comentari

S’em fa una mica difícil assimilar aquest passatge de l’Evangeli. No m’entra al cap com dos dels deixebles que més aprop estan de Jesús, ja a punt d’anar a Jerusalem, li pregunten si vol que manin que baixi foc del cel i consumeixi aquells qui el rebutjen al seu poble.

L’amor al proïsme, a tot el proïsme, sembla que encara no el tenien molt assimilat. I de fet, es pot considerar que fins i tot actualment no ho tenim molt clar. Molts diuen que són molt amics dels seus amics, però desprecien tots aquells que no els són afins. Jesús ens ensenya que no hem de jutjar ningú, sinó que hem de saber posar-nos al lloc de l’altre. I molt menys, desitjar cap mal.

En una segona part, Jesús es mostra intransigent a l’hora de posar les condicions als seus seguidors. No té sentit dir que som cristians si a la nostra vida quotidiana no s’ens nota.

També s’ha de lluitar sempre que es busca alguna excusa per retardar les nostres “accions cristianes”. No és fàcil, però si preguem i confiem amb Déu, tindrem molt de guanyat.

Objectiu

Allunyar del meu cor qualsevol mal pensament.

Dotzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle C)

Diumenge, 19 de juny de 2016

Sant Lluc, 9, 18-24

Una vegada que Jesús es trobava pregant en un lloc apartat, se li acostaren els deixebles i els preguntà: “Qui diu la gent que sóc jo?”. Ells li respongueren: “Uns diuen que sou Joan Baptista, altres que sou Elies, altres que ha resuscitat un dels profetes antics”. Llavors els preguntà: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. Pere li respongué: “El Messies, l’Ungit de Déu”. Però ell els prohibí severament que diguessin això a ningú, i els deia: “El Fill de l’home ha de patir molt: els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l’han de rebutjar i ha de ser mort, i ressuscitarà al tercer dia”.
I deia a tothom: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà”.

Comentari

A vegades és difícil tenir present Déu a les nostres vides. Si no parlem amb ell i ens limitem a viure la vida, és fàcil que arribi un moment en que sencillament, no tinguem la percepció de la relació entre la seva existència i la nostra.

Qui és Jesús per nosaltres?. A un amic que se’n va a viure a un lloc llunya, tendim a oblidar-lo a mesura que passa el temps i perdem el contacte. Amb Déu és el mateix, si no mirem de relacionar-nos amb ell, anirem perdent la preciada comunió que és desitjable tenir-hi.

Jesús ja ens ho diu: no és fàcil ser cristià. I no ho és perquè això significa deixar de banda l’egoísme i pensar amb el bé del germà, amb el bé comú. La vida és un misteri, ja no sols pel seu origen, sinó més bé per la seva finalitat. L’únic sentit que hi trobo és que la vida sigui un camí que ens porti a un punt de perfecció i plenitud al costat de Déu, i com aquest és el sentit que li dono, m’hauria d’esforçar per seguir els camins que ens va marcar Jesús i amb una mica de sort, al final dels temps, poder gaudir eternament en comunió perfecta  amb els nostres germans i amb Déu.

Objectiu

Intentar fer present Déu en la meva vida quotidiana.

Onzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle C)

Diumenge, 12 de juny de 2016

Sant Lluc,  7, 36-50

En aquell temps, un fariseu invità Jesús a menjar amb ell. Jesús, doncs, anà a casa del fariseu i es posà a taula. Hi havia al poble una dona que portava una vida pecadora. Quan sabé que Jesús era a taula a casa del fariseu, hi anà amb un gerret d'alabastre ple de perfum, i es quedà enrere plorant als peus de Jesús. Amb les llàgrimes començà de mullar-li els peus, i els hi eixugava amb els cabells; després li besava els peus i els hi ungia amb perfum.
El fariseu que havia convidat Jesús, en veure això, pensà: "Aquesta dona que el toca és una pecadora. Si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta". Jesús li digué: "Simó, t'he de dir una cosa". Ell li contestà: "Mestre, digueu". Jesús continuà: "Dos homes devien diners a un prestador: l'un li devia cinc-centes monedes de plata, i l'altre, cinquanta. Cap d'ells no tenia res per pagar, i el prestador els perdonà el deute. Quin d'aquests et sembla que l'estimarà més?". Simó li respongué: "Jo diria que aquell a qui ha perdonat el deute més gran". Jesús li diu: "És així mateix".
Llavors Jesús es girà cap a la dona i digué a Simó: "Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per rentar-me els peus, però ella me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells; tu no m'has rebut amb un bes, però ella, d'ençà que he entrat, no para de besar-me els peus; tu no m'has ungit el cap, però ella m'ha ungit els peus amb perfum. Per això et dic: Has vist que aquesta dona estima molt i és que eren molts els pecats que li han estat perdonats, però quan no hi ha tant a perdonar, no hi ha tant amor". Després digué a la dona: "Els teus pecats et són perdonats". Els altres que eren a taula començaren a pensar: "Qui és aquest, que fins i tot perdona els pecats?". Digué encara a la dona: "La teva fe t'ha salvat. Ves-te'n en pau".

Comentari

Quan l'amor no regeix les nostres vides ens pot passar, sense adonar-nos, el mateix que li va passar al fariseu. Quan ens tenim en gran concepte, quan la humilitat no és una de les nostres principals virtuts, podem arribar a sentir-nos amb el dret de jutjar als altres.

I això és un perill. Sabem tot el que hi ha present en una situació com per a poder emetre un judici just? Realment no, només Déu ho pot fer, i si pensem que nosaltres també estem capacitats, potser hauríem de revisar els nostres plantejaments.

La dona, conscient de les seves faltes, no tenia cap problema en demanar el perdó a Jesús mostrant un sincer penediment. I Jesús, fent predominar les accions basades en l’amor, no dubta en perdonar-li els pecats i donar la seva pau.

Aquesta és l’actitud davant la vida que m’agradaria tenir a mi: ser empàtic amb els germans, tenir present l’amor vers Déu i els altres en totes les meves accions i ser un portador de pau.

Però he de reconèixer que això no és tan fàcil com podria semblar. La vida en societat és complicada i actituds i accions de molta gent em deixen sovint completament descol·locat. Amb tot, Jesús ens mostra el camí.

Objectiu

Tenir la suficient confiança amb Déu com per a seguir l’exemple d’amor vers els altres de Jesús.

Desè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle C)

Diumenge, 5 de juny de 2016

Sant Lluc, 7, 11-17

En aquell temps Jesús se n'anà a un poblet anomenat Naïm. L'acompanyaven els deixebles i molta gent. Quan s'acostaven a l'entrada del poble es trobà que duien a enterrar un mort, fill únic d'una mare viuda. Molta gent del poble acompanyava la mare.

Així que el Senyor la veié, se'n compadí i li digué: “No ploris”. El Senyor s'acostà al fèretre i li posà la mà al damunt. Els qui el portaven s'aturaren, i ell digué: “Jove, aixeca't”. El mort es posà assegut i començà a parlar. I el Senyor el donà a la seva mare. Tots quedaren esglaiats i glorificaven Déu.

La gent deia: “Ha aparegut entre nosaltres un gran profeta”. Deien també: “Déu ha visitat el seu poble”. Per tot el país dels jueus i per tota la rodalia s'escampà aquesta anomenada de Jesús.

Comentari

La mort és el nostre enemic més gran. No l’entenem. Si veiem la vida amb els ulls del món, la mort és el final, i nosaltres, com a éssers conscients, només podem gaudir de la vida mentre som en aquest món. Des de la fe, Jesús ens va demostrar que la mort no és el final, sinó la vida eterna en comunió amb tots els germans al si de Déu Pare.

Però he de reconèixer que mentiria si digués que sovint no tinc dubtes sobre aquest tema. És per això que dic que la mort és el nostre enemic més gran.

De moment, només he trobat un compromís entre la meva fe i la meva realitat actual en aquest món: En primer lloc, he de dir que estic completament identificat amb la manera de veure la vida que ens mostra Jesús, on l’amor ha de ser el primer, el puntal bàsic de tot.

I partint d’aquesta premissa, si després de la vida no hi ha res més, poc m’importarà, perquè ja no seré conscient de res, però al menys hauré viscut sent fidel a uns principis que considero correctes i que crec que si tots els respectéssim, aconseguiríem una societat molt més justa i un món millor del que tenim ara.

I si després de la mort ens trobem que Déu, com ens diu Jesús, ens estarà esperant per a donar-nos la vida eterna al costat d’Ell, llavors hauré portat una vida en la que el meu esperit haurà estat sempre buscant-lo i intentant seguir, amb més o menys fortuna, el missatge de Jesús.  

Sé que no és la millor mostra d’una fe perfecta... però en aquest moment de la meva vida, crec em permet continuar cap endavant amb esperança.

Objectiu

Pregar a Déu per a que augmenti la meva fe i la meva confiança amb Ell.