Festa de la Sagrada Família - Temps de Nadal (Cicle B)

Diumenge, 28 de desembre de 2014

Sant Lluc, 2, 22-40

Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: “Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor”. Havien d’oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor “un parell de tórtores o dos colomins”.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb l’infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: “Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el teu poble”.
El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: “Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d’altres s’aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts”.
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.

Comentari

“El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’ell”.

Segons la tradició són trenta anys de vida al si de la llar de Natzaret, trenta anys en els que Jesús va créixer, va educar-se, va ser conscient de la seva missió... sovint m’agrada imaginar-me com devia ser un dia normal en aquesta família.

M’imagino Josep, sense arribar a entendre plenament què havia passat, però estimant per sobre de tot a la seva dona i al seu fill, lluitant per poder alimentar-los i donar-los una llar digna.

M’imagino Maria, atemorida davant el que li havia passat, atemorida per si Josep creia que l’havia enganyat, atemorida per veure com creixia Jesús i com el seu destí el portava a ser estimat pels seus seguidors i odiat pels poderosos que veien en ell una amenaça al seu poder.

Atemorida, sí, però també contenta al veure orgullosa com havia aconseguit tenir una família on regnava l’amor, i un fill bo, que vivia una relació especial amb Déu i que sempre feia les coses tenint com a base l’amor als altres, i contenta al ser conscient que donava el millor d’ella mateixa per fer feliç al seu espòs i al seu fill. No sé si en algun moment, Josep i Maria van reconèixer que Jesús era el Fill de Déu, però el que sí estic convençut és que en aquella família es va viure una experiència tant intima, una experiència de comunió entre ells i el seu creador, que fa d’aquella família l’exemple a seguir per tots aquells que volem algun dia, estar en comunió amb Déu.

Tot el que Jesús va ser de gran, ho va aprendre a Natzaret.

Objectiu

Reflexionar si poso tot el que puc per part meva per a que la meva família visqui en un ambient ple d'amor i tenint a Déu present.

Nit de Nadal (Cicle B)

Dijous, 25 de desembre de 2014

Sant Lluc, 2,1-14

Per aquells dies sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot l'imperi. Aquest cens va ser anterior al que es féu quan Quirini era governador de Síria. Tothom anava a inscriure's a la seva població d'origen. També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. Josep havia d'inscriure's juntament amb Maria, la seva esposa. Maria esperava un fill. Mentre eren allà, se li van complir els dies i va néixer el seu fill primogènit: ella el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se.

A la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat. Un àngel del Senyor se'ls va aparèixer i la glòria del Senyor els envoltà de llum. Ells es van espantar molt. Però l'Àngel els digué: "No tingueu por. Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. Això us servirà de senyal: trobareu un infant faixat amb bolquers i posat en una menjadora". I de sobte s'uní a l'Àngel un estol dels exèrcits celestials que lloava Déu cantant: "Glòria a Déu a dalt del cel, i a la terra pau als homes que Ell estima".

Comentari

M’imagino a Josep preocupat per tenir que viatjar cap a Betlem per complir amb l’edicte del Cèsar i apuntar-se al cens, amb Maria embarassada. Poca cosa podia fer ell més que intentar que les incomoditats del viatge fossin les mínimes per a la seva dona i la criatura que havia de venir.

Penalitats, incertesa, temor... però finalment neix el nen. Nosaltres ho hem pogut veure moltes vegades. L’arribada d’un infant a una família, tot i les pors i la preocupació pel futur, omple la llar de felicitat, tendresa i amor, i a pesar dels problemes que puguem tenir, el nostre cor batega d’un altra manera.

Avui que neix el Salvador, el Messies, el Senyor, tal com va anunciar l’àngel als pastors, només puc tancar els ulls i imaginar-me a una jove parella, preocupada pel moment que estant passant, però alhora restant en una atmosfera d’amor al voltant d’un nen petitó que dorm innocent en una menjadora.

Objectiu

Sentir dintre el meu cor la felicitat que devien sentir Maria i Josep al tenir al fill esperat en braços.

Quart Diumenge d'Advent (Cicle B)

Diumenge, 21 de desembre de 2014

Sant Lluc, 1, 26-38

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: “Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu” Ella es torbà en sentir aquestes paraules, i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: “No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi”. Maria preguntà a l’àngel: “Com pot ser això, si jo no tinc marit?”.
L’àngel li respongué: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà, l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu no li és res impossible”. Maria va respondre: “Sóc l’esclava del Senyor; que es compleixin en mi les teves paraules”.
I l’àngel es va retirar.

Comentari

Moltes vegades m’he preguntat per què al llarg de tota la Bíblia hi ha nombrosos exemples de persones que tenen una experiència sobrenatural, en el sentit de parlar amb algun àngel, amb algun profeta enviat de Déu o amb Déu mateix; i ara, en l’actualitat no hi ha aquest tipus d’experiències amb gent que estigui prop nostre.

És cert que hi ha hagut aparicions de la Verge (com a Fàtima o Lourdes), però a vegades he tingut la impressió que Déu ens ha deixat massa sols.

Quan hi penso i intento trobar-hi alguna explicació arribo a la conclusió que Déu, amb la vinguda de Jesús i la transmissió del seu Evangeli, ja ens ha dit tot el que necessitem per a portar una vida dirigida a aconseguir la glòria eterna al seu costat, i que aquesta aparent indiferència no és altra cosa que la llibertat que ens dóna Déu per ser nosaltres mateixos els qui decidim què fer amb la nostra vida, si portar-la cap a la casa del Pare o allunyar-nos d’ell.

Per altra banda, podem pregar, i si ho fem sincerament arribarem a notar una comunió amb la creació i el Creador i veurem que no estem tant sols com ens pensem, que Déu ens estima.

Hi ha un moment en la vida dels fills que aquests han d’abandonar la protecció dels pares i seguir el seu camí. I hi ha un moment en la vida dels fills en que perden als pares, però tot i ja no compartir la nostra actual existència, continuen sent a prop nostre. Així és la relació de Déu amb nosaltres, i la fe consisteix en creure sense veure. Ja arribarà el moment en que ho veurem tot més clar.

Objectiu

Intentar notar la presència de Déu en la meva vida quotidiana.

Tercer Diumenge d'Advent (Cicle B)

Diumenge, 14 de desembre de 2014

Sant Joan, 1, 6-8.19-28

Déu envià un home que es deia Joan. Era un testimoni; vingué a donar testimoni de la Llum, perquè per ell tothom arribés a la fe. Ell mateix no era la Llum; venia només a donar-ne testimoni. Quan els jueus van enviar-li, des de Jerusalem, sacerdots i levites per a interrogar-lo, el testimoni de Joan va ser aquest. Li preguntaren: “Qui ets tu?”. Ell, sense cap reserva, confessà clarament: “Jo no sóc el Messies”. Li preguntaren: “Qui ets, doncs?, Elies?”. Els diu: “No el sóc”. “Ets el profeta que esperem?”. Respongué: “No”. Li digueren: “Doncs, qui ets? Hem de donar una resposta als qui ens han enviat: què dius de tu mateix?”. Digué: “Sóc una veu que crida en el desert: “Aplaneu el camí del Senyor”, com diu Isaïes”. Alguns dels enviats, que eren fariseus li preguntaren encara: “Per què bateges, doncs, si no ets el Messies, ni Elies, ni el Profeta?”. Joan els respongué: “Jo batejo només amb aigua, però, tot i que no el coneixeu, ja teniu entre vosaltres el qui ve després de mi; jo no sóc digne ni de deslligar-li la corretja del calçat”. Això va passar a Bet-Ània, a l’altra banda del Jordà, on Joan batejava.

Comentari

Si algú vingués i ens preguntés: “Qui ets tu?”, què respondríem? Joan és sincer, i nega que ell sigui el Messies. No cau en una clara temptació de voler fer veure als altres que som algú que en realitat no som.

I això de representar un paper quan ens relacionem amb l'altra gent pot ser degut a les nostres inseguretats, o les nostres pors, o pitjor encara, fer-ho amb l'objectiu d'aconseguir, per pur egoisme, alguna cosa de l'altre. Sigui com sigui, res d'això ens hauria de fer sentir bé.

Només si estem tranquils en consciència amb el que fa referència als nostres actes i relacions personals, si estem contents amb la nostra relació amb Déu, no tindrem cap problema amb mostrar-nos com som en realitat, i això, és la base de qualsevol creixement personal, la base del començament del nostre camí cap a Déu. Si la base falla, no podem esperar fer res de bo.

Per altra banda, l’home tendeix a fer-se seus els mèrits de les coses bones que li passen i tendeix a donar la culpa a Déu i als altres per les dolentes i que ell considera injustes. Això també ens pot donar una visió tergiversada quan mirem de contestar.

I tampoc hem de tenir vergonya de reconèixer, amb sinceritat, les coses que fem que ens fan sentir orgullosos.

Estiguem contents de la nostra actitud davant la vida, davant els altres i davant Déu. Esforcem-nos en aquest punt. A partir d'aquí, tot serà molt més senzill, i no tindrem cap problema ni cap dubte en contestar a la pregunta de "Qui ets tu?.

Qui sóc jo?, doncs una persona com qualsevol altra que viu la vida buscant respostes i un sentit a tot el que fa. Una persona que té moments d’angoixa, moments de poca coherència, que té moments d’alegria i de tristesa, que busca ser feliç i, amb la mesura que pugui, fer feliços els altres.

I sobretot, una persona que espera viure amb tota la resta de la humanitat el goig de la glòria eterna al costat de Déu, un Déu que és amor, i un amor que serà el puntal de la nova vida.

Objectiu

Intentar respondre a la pregunta: Qui sóc jo?

Segon Diumenge d'Advent (Cicle B)

Diumenge, 7 de desembre de 2014

Sant Marc, 1, 1-8

Comença l’evangeli de Jesús, el Messies, Fill de Déu. En el profeta Isaïes hi ha escrit això: “Jo envio davant teu el profeta missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert: 'Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí'”.
Complint això, Joan començà a batejar en el desert. Predicava un baptisme de conversió, per obtenir el perdó dels pecats, i anaven a trobar-lo de tot arreu de Judea, amb tota la gent de Jerusalem, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà. El vestit de Joan era de pèl de camell, es cobria amb una pell la cintura i s’alimentava de llagostes i mel boscana. I predicava així: "Després de mi ve el qui és més poderós que jo, tan poderós que no sóc digne ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat. Jo us he batejat només amb aigua; ell us batejarà amb l’Esperit Sant”.

Comentari

Déu sempre està al nostre costat, esperant que li obrim el nostre cor, però si no fem un esforç amb la intenció de trobar-lo, difícilment podrem sentir-lo proper.

El fet de parar una estona en el nostre dia a dia, donant un pas enrere per veure en perspectiva el que som i el que fem, i provant de millorar el que no ens agrada, ens permetrà obrir una ruta al Senyor. Li haurem aplanat el camí.

Déu ens ha fet lliures, i només estarem en comunió amb ell i els germans si realment nosaltres ho volem, d’aquí que sigui tant important que també posem de part nostra per a trobar-nos amb Ell.

Descobrir que hi ha coses de la nostra vida que no ens agraden és un primer pas. Decidir què farem per a millorar com a persones és el segon pas. I dur a terme els nostres propòsits és el pas final.

Dit així sembla fàcil, però tots sabem que de fàcil no té res. És possible que estiguem tota la vida fent el primer i el segon pas sense ser capaços d’arribar a assolir completament el pas final. Però sincerament, crec que l’important és intentar-ho i no caure mai en la desil•lusió, el conformisme o el pessimisme.

També hem d’evitar que en aquests moments de reflexió només siguem capaços de veure coses negatives, cosa que ens faria caure en aquest pessimisme que comentava i que Déu no vol de cap manera. En aquest temps de reflexió hem de mirar què milloraríem de la nostra vida, però també hem de veure les coses bones que fem, les coses bones que tenim...

Hem de ser conscients que Déu és un Déu d’amor, no és un Déu de venjança, i que aquest procés de conversió no significa que intentem fer la voluntat de Déu per por al infern o per seguir convencions, si no que comencem aquest procés de conversió amb la intenció de fer de l’amor el centre de la nostra vida.

Així serem més feliços, farem més feliços als qui ens envolten i millorarà la nostra relació amb Déu.

Objectiu

Fer una llista amb les coses bones de la meva vida i les coses que m'agradaria canviar.