Diumenge, 29 de juny de 2015
Sant Marc 5, 21-43
En aquell temps, Jesús arribà en barca de l'altra riba del llac, molta gent es reuní al seu voltant, i es quedà vora l'aigua. Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga, que es deia Jaire, i, així que el veu se li llença als peus i, suplicant-lo amb tota l'ànima, li diu: "La meva filleta s'està morint. Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori". Jesús se n'anà amb ell, i el seguia molta gent.
Hi havia una dona que patia pèrdues de sang des de feia dotze anys. Havia consultat molts metges, que l'havien fet sofrir molt, i s'hi havia gastat tot el que tenia. No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor. Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús, se li acostà per darrere enmig de la gent i li tocà el mantell, perquè pensava: "Encara que li toqui només la roba que porta, ja em posaré bona". A l'instant se li estroncà l'hemorràgia i sentí que el mal havia desaparegut. Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d'ell, es girà a l'instant i preguntava a la gent: "Qui m'ha tocat la roba?". Els deixebles li deien: "La gent us empeny pertot arreu, i pregunteu qui us ha tocat?". Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet. Llavors aquella dona, que sabia prou què havia passat, s'acostà tremolant de por, es prosternà davant d'ell i li digué tota la veritat. Jesús li respongué: "Filla, la teva fe t'ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te'n en pau".
Encara parlava, que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen: "La teva filla és morta. Què en trauràs d'amoïnar el mestre?". Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir, diu al cap de sinagoga: "Tingues fe i no tinguis por". I només va permetre que l'acompanyessin Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume. Quan arriben a la casa del cap de sinagoga, veu l'aldarull de la gent, que plorava i cridava fins a eixordar. Ell entra a casa i els diu: "Què són aquest aldarull i aquests plors? La criatura no és morta, sinó que dorm". Ells se'n reien, però Jesús els fa sortir tots, pren només el pare i la mare de la nena amb els qui l'acompanyaven, entra a l'habitació, li dóna la mà i li diu: "Talita, cum", que vol dir: "Noia, aixeca't" A l'instant la noia, que ja tenia dotze anys, s'aixecà i es posà a caminar. Ells no se'n sabien avenir. Jesús els prohibí, de tota manera, que fessin saber què havia passat. I els digué que donessin menjar a la noia.
Comentari
Sabem distingir realment les coses que importen en aquesta vida de les que són supèrflues, o fins i tot dolentes?
Només valorem la salut quan la perdem; quan la mort truca a la porta de la nostra família, lamentem no haver-nos comportat d'una altra manera amb qui ens ha deixat. Quan necessitem el suport i l'amor dels altres, ens adonem que potser nosaltres no vam ser capaços de donar-ho quan algú del nostre entorn ho necessitava. Realment som conscients dels nostres egoismes?
Quan en algun moment reflexiono sobre el meu comportament i veig que no és tot el bo que m'agradaria, recordo aquesta frase de Jesús: "Tingues fe i no tinguis por"... però a vegades, és tan difícil!
Objectiu
Pregar a Déu que em tregui les pors i m'ajudi a fer que l'amor estigui present en tot el que faci en aquesta vida.
divendres, 26 de juny del 2015
divendres, 19 de juny del 2015
Dotzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)
Diumenge, 21 de juny de 2015
Sant Marc, 4,35-41
Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: "Passem a l'altra riba". Deixaren, doncs, la gent, i se l'endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d'ells seguien també altres barques. Mentrestant s'aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s'anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: "Mestre, no veieu que ens enfonsem?". Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué al mar: "Calla i estigues quiet". El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: "Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?". Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l'un a l'altre: "Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l'obeeixen?"
Comentari
Si he de ser sincer, una de les meves moltes mancances és el fet de no tenir aquella actitud de confiança en Déu. El dubte sobre allò que crec (vull creure), el desconcert enfront de la crua realitat de la vida que ens ha tocat viure, sempre els tinc presents.
És per això que em sento plenament identificat amb la reacció dels deixebles enfront l’embat dels elements.
I em dic que si ells, que amb Jesús de carn i ossos al costat, tenien aquests dubtes, què no he de tenir jo. Però també penso que va arribar un moment en que ho van entendre tot, i tenint present això, també demano a Déu que em doni forces per no defallir i que el dia en que ho vegi tot clar, m’agafi estant al seu costat.
El que m’ajuda a intentar (una i altra vegada) arribar a ser un bon cristià, moltes vegades no és tant una fe perfecta, com el fet d’estar plenament identificat en un projecte de vida en el qual l’amor sigui el pal de paller.
Sovint no és gens fàcil el camí, però veient les alternatives, segueixo preferint la sendera del cristià.
Objectiu
Tenir una estona de pregària amb Déu per a demanar-li una fe més ferma, i que en cap cas permeti que els dubtes m’apartin d’Ell.
Sant Marc, 4,35-41
Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles: "Passem a l'altra riba". Deixaren, doncs, la gent, i se l'endugueren en la mateixa barca on es trobava. Vora d'ells seguien també altres barques. Mentrestant s'aixecà un temporal de vent tan fort que les onades queien sobre la barca i s'anava omplint. Jesús era a popa, dormint amb el cap reclinat en un coixí. Ells el criden i li diuen: "Mestre, no veieu que ens enfonsem?". Jesús es desvetllà, renyà el vent i digué al mar: "Calla i estigues quiet". El vent amainà i seguí una gran bonança. Després els digué: "Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?". Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l'un a l'altre: "Qui deu ser aquest, que fins el vent i el mar l'obeeixen?"
Comentari
Si he de ser sincer, una de les meves moltes mancances és el fet de no tenir aquella actitud de confiança en Déu. El dubte sobre allò que crec (vull creure), el desconcert enfront de la crua realitat de la vida que ens ha tocat viure, sempre els tinc presents.
És per això que em sento plenament identificat amb la reacció dels deixebles enfront l’embat dels elements.
I em dic que si ells, que amb Jesús de carn i ossos al costat, tenien aquests dubtes, què no he de tenir jo. Però també penso que va arribar un moment en que ho van entendre tot, i tenint present això, també demano a Déu que em doni forces per no defallir i que el dia en que ho vegi tot clar, m’agafi estant al seu costat.
El que m’ajuda a intentar (una i altra vegada) arribar a ser un bon cristià, moltes vegades no és tant una fe perfecta, com el fet d’estar plenament identificat en un projecte de vida en el qual l’amor sigui el pal de paller.
Sovint no és gens fàcil el camí, però veient les alternatives, segueixo preferint la sendera del cristià.
Objectiu
Tenir una estona de pregària amb Déu per a demanar-li una fe més ferma, i que en cap cas permeti que els dubtes m’apartin d’Ell.
divendres, 12 de juny del 2015
Onzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)
Diumenge, 14 de juny de 2015
Sant Marc, 4, 26-34
En aquell temps, Jesús deia a la gent: “Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se'n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega”.
Deia també: “A què podem comparar el Regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra”.
Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l'entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.
Comentari
Sant Marc, 4, 26-34
En aquell temps, Jesús deia a la gent: “Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se'n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega”.
Deia també: “A què podem comparar el Regne de Déu? Quina paràbola li escauria? És com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer i acaba més gran que totes les hortalisses, amb unes branques tan grosses que els ocells es poden ajocar a la seva ombra”.
Jesús anunciava el Regne de Déu amb moltes paràboles semblants, perquè la gent l'entengués segons les seves disposicions; no els deia res sense paràboles, però en privat ho explicava tot als deixebles.
Comentari
Moltes vegades donem un cop d’ull al món que ens envolta i ens entristim al veure què lluny estem les persones d’allò que ens va ensenyar Jesús com a principal lliçó de vida: estimar a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a nosaltres mateixos.
I en el pitjor dels casos, ens pot fer dubtar sobre si val la pena el nostre esforç diari en intentar ser bons cristians. La nostra petitesa ens pot arribar a desencoratjar.
Però llegint l’Evangeli d’avui podem recuperar un bri d’esperança. Qualsevol petita bona acció que fem, Déu la pot convertir en una cosa meravellosa. Ara ens pot semblar que un petit gest, una determinada actitud no porta enlloc, però amb el temps, pot donar grans fruits sense que arribem a entendre ben bé com.
Segur que podem trobar molts exemples a la nostra vida.
Així es va construint el Regne de Déu, amb petites accions, aixecant-nos quan caiem, mirant sempre endavant i confiant amb la misericòrdia de Déu.
Objectiu
Reflexionar sobre què estic fent per a que la meva llavor cada vegada creixi més i es faci més forta apropant-se a la Llum de Déu.
I en el pitjor dels casos, ens pot fer dubtar sobre si val la pena el nostre esforç diari en intentar ser bons cristians. La nostra petitesa ens pot arribar a desencoratjar.
Però llegint l’Evangeli d’avui podem recuperar un bri d’esperança. Qualsevol petita bona acció que fem, Déu la pot convertir en una cosa meravellosa. Ara ens pot semblar que un petit gest, una determinada actitud no porta enlloc, però amb el temps, pot donar grans fruits sense que arribem a entendre ben bé com.
Segur que podem trobar molts exemples a la nostra vida.
Així es va construint el Regne de Déu, amb petites accions, aixecant-nos quan caiem, mirant sempre endavant i confiant amb la misericòrdia de Déu.
Objectiu
Reflexionar sobre què estic fent per a que la meva llavor cada vegada creixi més i es faci més forta apropant-se a la Llum de Déu.
divendres, 5 de juny del 2015
Solemnitat del Santíssim Cos i Sang de Crist (Cicle B)
Diumenge, 7 de juny de 2015
Sant Marc, 14, 12-16. 22-26
El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l'anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: “On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l'anyell pasqual?”. Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: “Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l'allotjareu per poder menjar l'anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar”. Els deixebles se n'anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.
I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: “Preneu-lo: això és el meu cos”. Després prengué el calze, digué l'acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: “Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d'aquest fruit de la vinya fins al dia que en beuré de novell en el Regne de Déu”.
Després de cantar l'himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.
Comentari
Cada vegada que anem a missa fem el memorial d’aquell últim sopar de Jesús i els deixebles, i cada vegada que escoltem al capellà dir aquestes paraules som testimonis de la presència de Jesús en aquell pa i aquell vi que ens acompanya i ens dóna forces per a viure la vida amb un sentit cristià i que ens uneix a tots els cristians del món, tant els vius com els que ja han mort.
És per això que hem d’intentar evitar viure la missa d’una manera rutinària i amb poc sentit. Una cosa és que de vegades ens despistem per culpa de la calor, del fred, del nostre estat d’ànim, del mateix capellà o per algun altre aspecte (que hauríem d’intentar evitar per a treure el màxim profit de la missa), i una altra cosa és que no siguem conscients que en cada missa confirmem la presència real de Jesús entre nosaltres. Una presència en el pa, en el vi i en cada germà que ens envolta i ens necessita, tant si és cristià com si no.
Objetiu
Reflexionar sobre quina és la meva actitud davant la missa i intentar viure-la de tot cor i amb sentiment.
Sant Marc, 14, 12-16. 22-26
El primer dia dels Àzims, quan la gent immolava l'anyell pasqual, els deixebles digueren a Jesús: “On voleu que anem a preparar-vos el lloc perquè puguem menjar l'anyell pasqual?”. Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna: “Aneu a la ciutat i us trobareu amb un home que duu una gerra d'aigua. Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa: El mestre pregunta on l'allotjareu per poder menjar l'anyell pasqual amb els seus deixebles. Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran, arreglada amb estores i coixins. Prepareu-nos allà el sopar”. Els deixebles se n'anaren. Arribant a la ciutat, ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit i prepararen el sopar pasqual.
I mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els el donà i digué: “Preneu-lo: això és el meu cos”. Després prengué el calze, digué l'acció de gràcies, els el donà i en begueren tots. I els digué: “Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tots els homes. Us ho dic amb tota veritat: Ja no beuré més d'aquest fruit de la vinya fins al dia que en beuré de novell en el Regne de Déu”.
Després de cantar l'himne, sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.
Comentari
Cada vegada que anem a missa fem el memorial d’aquell últim sopar de Jesús i els deixebles, i cada vegada que escoltem al capellà dir aquestes paraules som testimonis de la presència de Jesús en aquell pa i aquell vi que ens acompanya i ens dóna forces per a viure la vida amb un sentit cristià i que ens uneix a tots els cristians del món, tant els vius com els que ja han mort.
És per això que hem d’intentar evitar viure la missa d’una manera rutinària i amb poc sentit. Una cosa és que de vegades ens despistem per culpa de la calor, del fred, del nostre estat d’ànim, del mateix capellà o per algun altre aspecte (que hauríem d’intentar evitar per a treure el màxim profit de la missa), i una altra cosa és que no siguem conscients que en cada missa confirmem la presència real de Jesús entre nosaltres. Una presència en el pa, en el vi i en cada germà que ens envolta i ens necessita, tant si és cristià com si no.
Objetiu
Reflexionar sobre quina és la meva actitud davant la missa i intentar viure-la de tot cor i amb sentiment.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)