Diumenge, 26 de novembre de 2017
Sant Mateu, 25, 31-46
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’Ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra. Després el rei dirà als de la seva dreta: “Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set, em donàreu beure, quan era foraster, em vau acollir, quan em veiéreu despullat, em vau vestir, quan estava malalt em vau visitar, quan era a la presó, vinguéreu a veure’m”. Els justos li respondran: “Senyor, quan us van veure afamat i us vam donar de menjar?, o que passàveu set i us vam donar beure? Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullar i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó i vinguérem a veure-us?”.
El rei respondrà: “Us ho dic amb tota veritat: tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi”. Després dirà als de la seva esquerra: “Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i als seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar, quan tenia set, no em donàreu beure, quan era foraster, no em vau acollir, quan em veiéreu despullar, no em vau vestir, quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar”. Ells li respondran: “Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó i no vam fer res per Vós?”.
Ell els contestarà: “Us ho dic amb tota veritat: “Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi” I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna”.
Comentari
Fa exactament trenta-cinc anys que vaig decidir, per primera vegada, que a partir de llavors intentaria anar cada diumenge a missa. Aquell diumenge vaig anar a l’església de la meva escola i vaig veure que celebràvem la festivitat de Crist Rei.
Tenia tretze anys i començava a plantejar-me una mica la meva relació amb Jesús, amb Déu i amb el món que m’envoltava. Volia que anant a missa, pogués anar creixent com a persona, per altra banda, trobar una noia amb qui estimar-nos i formar una família cristiana que visqués els valors de l’Evangeli, en definitiva, podria dir que llavors tenia una visió idíl·lica del que esperava tingués la meva vida futura.
Actualment continuo anant cada diumenge a missa, cosa de la que estic orgullós, però la meva visió del món i de la vida han canviat. Ara tinc la sensació que no està tant clar que trobaré una noia amb qui formar una família, i això m’ha fet trencar una mica els esquemes i m’ha deixat entre confós, abatut i trist. Però el fet de tenir fe i confiar en Déu (fruit suposo de les meves visites a l’església cada diumenge) fa que intenti anar endavant de totes maneres. Ara veig la vida com un grapat de circumstàncies que ens porten a un estat determinat, cosa que només podem modificar si tenim un esperit fort, idees clares del que volem i una força de voluntat considerable. Actualment, disposo d’un esperit que vol estar amb comunió amb Déu, però el que són les idees clares i la força de voluntat considerable brillen per la seva absència.
On vull arribar amb tot això és que passi el que passi a les nostres vides el que compta és la nostra actitud davant la vida. Potser les nostres expectatives no es compliran, però si intentem viure la vida que ens toca de forma positiva, tenint fe amb Déu i intentant que l’amor vers els altres hi estigui sempre present, de ben segur que acabarem trobant la felicitat, si no en aquesta vida, sí en un moment molt més important, en el moment en que ens trobem davant Jesús i ens pregunti què hem fet de la nostra vida.
És ben cert que la fe, l'esperança i la caritat, són uns valors que ens poden ajudar a ser feliços i ens poden dur a tenir un model de vida prou digne.
Estic content per la decisió que vaig prendre fa trenta-cinc anys. Estic convençut que he crescut com a persona, i confio que en els propers anys ho podré continuar fent.
Vull donar gràcies a Déu per tot el que sóc i per tot el que tinc i demanar-li que cada diumenge que passi serveixi per apropar-me cada vegada més a Ell, que em perdoni les meves febleses i que m’ajudi en tot moment a fer la seva voluntat.
Després de tres anys reflexionant sobre l’Evangeli dominical, crec que ha arribat el moment de donar per acabat aquest blog. He comentat, d’una manera personal, les lectures corresponents als tres cicles que composen les lectures proposades per l’Església i m’han servit per ser una mica més constant en la meva vida de reflexió interior, i confio que hagi pogut ajudar a algú en el sentit de motivar-lo a viure una vida cristiana més reflexiva i joiosa.
Que Déu ens acompanyi a tots sempre i que nosaltres siguem capaços de reconèixer-lo al nostre costat.
divendres, 24 de novembre del 2017
divendres, 17 de novembre del 2017
Trenta-tresè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)
Diumenge, 19 de novembre de 2017
Sant Mateu, 25, 14-30
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: “Un home que se n’anava fora del país, cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc talents, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. El qui n’havia rebut cinc, anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.
Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc talents, portà també els cinc que havia guanyat i digué: “Senyor, m’havíeu confiat cinc talents i n’he guanyat cinc més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor. Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat dos talents i n’he guanyat dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor. Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L’amo li contestà: Administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest talent i doneu-lo a qui en té deu, perquè als qui tenen els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i els cruixir de dents”.
Comentari
El món té grans problemes: hi ha gent que passa fam, la guerra i les injustícies socials fan patir la gent, igual que els desastres naturals... davant això ens podem plantejar el fet que tot i que poséssim el màxim de part nostra no podríem solucionar aquests problemes, per tant, ens en desentenem en part.
Això no és.
En la paràbola d’avui puc veure que Déu ens demana que encara que tinguem un sol talent, el fem treballar. Potser no eradicarem la fam sobre la terra, però podem donar una almoina a algú que ho necessiti, no podem eradicar la guerra i les injustícies socials, però podem censurar els acudits racistes i xenòfobs i no enaltir personatges cinematogràfics especialment bèl·lics. No podem evitar els desastres naturals, però podem col·laborar econòmicament organitzacions que s’encarreguen d’ajudar els damnificats. Són coses petites, sí. No representen deu talents més, ni tan sols cinc... però significa certs interessos per al talent que tenim. I si podem, una vegada tinguem aquests interessos, podem intentar aconseguir aquests dos talents.
Cadascú vivim envoltats d’unes circumstàncies concretes que són diferents per a cada persona. Les nostres experiències durant la vida, doloroses, decebedores, joioses o estimulants també són diferents i ens poden condicionar a l’hora de fer treballar els talents que Déu ens ha donat. Per això no ens hem de desmoralitzar o menystenir-nos pel fet de no fer grans coses, pel fet de fer petites coses... hem d’estar contents i intentar millorar.
El que sí ens hauria de preocupar seria el fet de no fer absolutament res. Viure una vida de manera egoista, buscant exclusivament el nostre benefici, trepitjant o menyspreant els altres, això és guardar el nostre talent en un amagatall. Al final rebrem el nostre premi.
Objectiu
Que la meva petitesa no sigui excusa per no fer res pels altres
Sant Mateu, 25, 14-30
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: “Un home que se n’anava fora del país, cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc talents, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. El qui n’havia rebut cinc, anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.
Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc talents, portà també els cinc que havia guanyat i digué: “Senyor, m’havíeu confiat cinc talents i n’he guanyat cinc més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor. Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat dos talents i n’he guanyat dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor. Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L’amo li contestà: Administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest talent i doneu-lo a qui en té deu, perquè als qui tenen els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i els cruixir de dents”.
Comentari
El món té grans problemes: hi ha gent que passa fam, la guerra i les injustícies socials fan patir la gent, igual que els desastres naturals... davant això ens podem plantejar el fet que tot i que poséssim el màxim de part nostra no podríem solucionar aquests problemes, per tant, ens en desentenem en part.
Això no és.
En la paràbola d’avui puc veure que Déu ens demana que encara que tinguem un sol talent, el fem treballar. Potser no eradicarem la fam sobre la terra, però podem donar una almoina a algú que ho necessiti, no podem eradicar la guerra i les injustícies socials, però podem censurar els acudits racistes i xenòfobs i no enaltir personatges cinematogràfics especialment bèl·lics. No podem evitar els desastres naturals, però podem col·laborar econòmicament organitzacions que s’encarreguen d’ajudar els damnificats. Són coses petites, sí. No representen deu talents més, ni tan sols cinc... però significa certs interessos per al talent que tenim. I si podem, una vegada tinguem aquests interessos, podem intentar aconseguir aquests dos talents.
Cadascú vivim envoltats d’unes circumstàncies concretes que són diferents per a cada persona. Les nostres experiències durant la vida, doloroses, decebedores, joioses o estimulants també són diferents i ens poden condicionar a l’hora de fer treballar els talents que Déu ens ha donat. Per això no ens hem de desmoralitzar o menystenir-nos pel fet de no fer grans coses, pel fet de fer petites coses... hem d’estar contents i intentar millorar.
El que sí ens hauria de preocupar seria el fet de no fer absolutament res. Viure una vida de manera egoista, buscant exclusivament el nostre benefici, trepitjant o menyspreant els altres, això és guardar el nostre talent en un amagatall. Al final rebrem el nostre premi.
Objectiu
Que la meva petitesa no sigui excusa per no fer res pels altres
divendres, 10 de novembre del 2017
Trenta-dosè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)
Diumenge, 12 de novembre de 2017
Sant Mateu, 25, 1-13
En aquell temps, Jesús digué: “Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que vam prendre les seves torxes per sortir a rebre a l’espòs. N’hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes. Com que l’espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. A mitjanit es va sentir un clam: “L’espòs és aquí, sortiu a rebre’l!”. Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. Les noies sense seny van dir a les assenyades: “Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s’apaguen”. Les assenyades respongueren: “Potser no n’hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu”. Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l’espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres noies i deien: “Senyor, Senyor, obre’ns!”. Però ell va respondre: “Us asseguro que no us conec”. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”.
Comentari
Sovint he sentit la broma que diu que la religió catòlica és la millor del món, perquè pots pecar tot el que vulguis i després et pots confessar i et queden automàticament els pecats perdonats. Crec que no cal gastar paper per a rebatre aquesta poca-soltada que només serveix per provocar un somriure, però sí que ens permet fer-la servir com a punt de partida de l’evangeli d’avui.
Ens equivoquem si pensem: vaig a fer la meva vida, a viure segons el meu parer, i quan sigui vell, ja m’aproparé a Déu; ja aniré a missa quan estigui jubilat; o ja ajudaré als altres quan hagi resolt tots els meus problemes.
Ningú sap quan arribarà la seva hora, i ens hem de plantejar què li podríem oferir a Déu actualment de la nostra vida a canvi de poder gaudir de la seva amistat eternament.
I tot i que arribés la vellesa i féssim el canvi, com podríem justificar tot el temps desaprofitat sense avergonyir-nos?. El cristià ha de veure el passat com una font de saviesa, ha de viure el present tal com l’artesà modela la seva obra, i ha de veure el futur amb l’esperança d’assolir la perfecció del Regne de Déu.
Sant Mateu, 25, 1-13
En aquell temps, Jesús digué: “Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que vam prendre les seves torxes per sortir a rebre a l’espòs. N’hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes. Com que l’espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. A mitjanit es va sentir un clam: “L’espòs és aquí, sortiu a rebre’l!”. Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. Les noies sense seny van dir a les assenyades: “Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s’apaguen”. Les assenyades respongueren: “Potser no n’hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu”. Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l’espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres noies i deien: “Senyor, Senyor, obre’ns!”. Però ell va respondre: “Us asseguro que no us conec”. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”.
Comentari
Sovint he sentit la broma que diu que la religió catòlica és la millor del món, perquè pots pecar tot el que vulguis i després et pots confessar i et queden automàticament els pecats perdonats. Crec que no cal gastar paper per a rebatre aquesta poca-soltada que només serveix per provocar un somriure, però sí que ens permet fer-la servir com a punt de partida de l’evangeli d’avui.
Ens equivoquem si pensem: vaig a fer la meva vida, a viure segons el meu parer, i quan sigui vell, ja m’aproparé a Déu; ja aniré a missa quan estigui jubilat; o ja ajudaré als altres quan hagi resolt tots els meus problemes.
Ningú sap quan arribarà la seva hora, i ens hem de plantejar què li podríem oferir a Déu actualment de la nostra vida a canvi de poder gaudir de la seva amistat eternament.
I tot i que arribés la vellesa i féssim el canvi, com podríem justificar tot el temps desaprofitat sense avergonyir-nos?. El cristià ha de veure el passat com una font de saviesa, ha de viure el present tal com l’artesà modela la seva obra, i ha de veure el futur amb l’esperança d’assolir la perfecció del Regne de Déu.
Objectiu
Viure el dia a dia com si demà hagués de presentar-me davant el Senyor
divendres, 3 de novembre del 2017
Trenta-unè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)
Diumenge, 5 de novembre de 2017
Sant Mateu, 23, 1-12
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: “Els mestres de la Llei i els fariseus us parlen des de la càtedra de Moisès: compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure’ls amb el dit. En tot obren per fer-se veure de la gent. Per això es fan ben grosses les filactèries, i les borles, ben llargues; els agrada d’ocupar els primers llocs a taula i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el nom de rabí, o sigui mestre. Però vosaltres no us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel; ni us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist. El més important de vosaltres, ha de ser servidor vostre. Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit”.
Comentari
Humilitat. Paraula que ens costa molt d’interpretar correctament. Humilitat no significa que ens menyspreem com a persones, ni que no donem valor a les coses que fem, ni que arribem a la conclusió que no som res que valgui la pena... no. Humilitat significa reconèixer que no som més importants que ningú, que als ulls de Déu, tant valem nosaltres i el nostre esforç com qualsevol altra persona i el seu esforç.
Hauríem d’evitar una derivació de la falta d’humilitat, que és pensar: perquè altres que considerem menys dignes que nosaltres tenen més coses, són més feliços o tenen, en definitiva, allò que voldríem per a nosaltres mateixos i no tenim?
Humilitat significa reconèixer que Déu és molt més savi que nosaltres i ell sap en tot moment què és el millor per a nosaltres. Hem de tenir una actitud positiva davant la vida intentant millorar tant personalment com en la relació amb els germans sense lamentar-nos contínuament per les circumstàncies que ens toca viure.
Sant Mateu, 23, 1-12
En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: “Els mestres de la Llei i els fariseus us parlen des de la càtedra de Moisès: compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure’ls amb el dit. En tot obren per fer-se veure de la gent. Per això es fan ben grosses les filactèries, i les borles, ben llargues; els agrada d’ocupar els primers llocs a taula i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el nom de rabí, o sigui mestre. Però vosaltres no us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel; ni us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist. El més important de vosaltres, ha de ser servidor vostre. Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit”.
Comentari
Humilitat. Paraula que ens costa molt d’interpretar correctament. Humilitat no significa que ens menyspreem com a persones, ni que no donem valor a les coses que fem, ni que arribem a la conclusió que no som res que valgui la pena... no. Humilitat significa reconèixer que no som més importants que ningú, que als ulls de Déu, tant valem nosaltres i el nostre esforç com qualsevol altra persona i el seu esforç.
Hauríem d’evitar una derivació de la falta d’humilitat, que és pensar: perquè altres que considerem menys dignes que nosaltres tenen més coses, són més feliços o tenen, en definitiva, allò que voldríem per a nosaltres mateixos i no tenim?
Humilitat significa reconèixer que Déu és molt més savi que nosaltres i ell sap en tot moment què és el millor per a nosaltres. Hem de tenir una actitud positiva davant la vida intentant millorar tant personalment com en la relació amb els germans sense lamentar-nos contínuament per les circumstàncies que ens toca viure.
Objectiu
Tenir la suficient humilitat com per a confiar amb Déu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)