Trenta-quatrè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 26 de novembre de 2017

Sant Mateu, 25, 31-46

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’Ell tots els pobles. Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra. Després el rei dirà als de la seva dreta: “Veniu, beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món. Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set, em donàreu beure, quan era foraster, em vau acollir, quan em veiéreu despullat, em vau vestir, quan estava malalt em vau visitar, quan era a la presó, vinguéreu a veure’m”. Els justos li respondran: “Senyor, quan us van veure afamat i us vam donar de menjar?, o que passàveu set i us vam donar beure? Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullar i us vam vestir? Quan us vam veure malalt o a la presó i vinguérem a veure-us?”.
El rei respondrà: “Us ho dic amb tota veritat: tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi”. Després dirà als de la seva esquerra: “Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i als seus àngels. Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar, quan tenia set, no em donàreu beure, quan era foraster, no em vau acollir, quan em veiéreu despullar, no em vau vestir, quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar”. Ells li respondran: “Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó i no vam fer res per Vós?”.
Ell els contestarà: “Us ho dic amb tota veritat: “Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi” I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna”.

Comentari

Fa exactament trenta-cinc anys que vaig decidir, per primera vegada, que a partir de llavors intentaria anar cada diumenge a missa. Aquell diumenge vaig anar a l’església de la meva escola i vaig veure que celebràvem la festivitat de Crist Rei.

Tenia tretze anys i començava a plantejar-me una mica la meva relació amb Jesús, amb Déu i amb el món que m’envoltava. Volia que anant a missa, pogués anar creixent com a persona, per altra banda, trobar una noia amb qui estimar-nos i formar una família cristiana que visqués els valors de l’Evangeli, en definitiva, podria dir que llavors tenia una visió idíl·lica del que esperava tingués la meva vida futura.

Actualment continuo anant cada diumenge a missa, cosa de la que estic orgullós, però la meva visió del món i de la vida han canviat. Ara tinc la sensació que no està tant clar que trobaré una noia amb qui formar una família, i això m’ha fet trencar una mica els esquemes i m’ha deixat entre confós, abatut i trist. Però el fet de tenir fe i confiar en Déu (fruit suposo de les meves visites a l’església cada diumenge) fa que intenti anar endavant de totes maneres. Ara veig la vida com un grapat de circumstàncies que ens porten a un estat determinat, cosa que només podem modificar si tenim un esperit fort, idees clares del que volem i una força de voluntat considerable. Actualment, disposo d’un esperit que vol estar amb comunió amb Déu, però el que són les idees clares i la força de voluntat considerable brillen per la seva absència.

On vull arribar amb tot això és que passi el que passi a les nostres vides el que compta és la nostra actitud davant la vida. Potser les nostres expectatives no es compliran, però si intentem viure la vida que ens toca de forma positiva, tenint fe amb Déu i intentant que l’amor vers els altres hi estigui sempre present, de ben segur que acabarem trobant la felicitat, si no en aquesta vida, sí en un moment molt més important, en el moment en que ens trobem davant Jesús i ens pregunti què hem fet de la nostra vida.

És ben cert que la fe, l'esperança i la caritat, són uns valors que ens poden ajudar a ser feliços i ens poden dur a tenir un model de vida prou digne.

Estic content per la decisió que vaig prendre fa trenta-cinc anys. Estic convençut que he crescut com a persona, i confio que en els propers anys ho podré continuar fent.

Vull donar gràcies a Déu per tot el que sóc i per tot el que tinc i demanar-li que cada diumenge que passi serveixi per apropar-me cada vegada més a Ell, que em perdoni les meves febleses i que m’ajudi en tot moment a fer la seva voluntat.

Després de tres anys reflexionant sobre l’Evangeli dominical, crec que ha arribat el moment de donar per acabat aquest blog. He comentat, d’una manera personal, les lectures corresponents als tres cicles que composen les lectures proposades per l’Església i m’han servit per ser una mica més constant en la meva vida de reflexió interior, i confio que hagi pogut ajudar a algú en el sentit de motivar-lo a viure una vida cristiana més reflexiva i joiosa.

Que Déu ens acompanyi a tots sempre i que nosaltres siguem capaços de reconèixer-lo al nostre costat.

Trenta-tresè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 19 de novembre de 2017

Sant Mateu, 25, 14-30

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: “Un home que se n’anava fora del país, cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc talents, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. El qui n’havia rebut cinc, anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.
Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc talents, portà també els cinc que havia guanyat i digué: “Senyor, m’havíeu confiat cinc talents i n’he guanyat cinc més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor. Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat dos talents i n’he guanyat dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor. Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L’amo li contestà: Administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest talent i doneu-lo a qui en té deu, perquè als qui tenen els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i els cruixir de dents”.

Comentari

El món té grans problemes: hi ha gent que passa fam, la guerra i les injustícies socials fan patir la gent, igual que els desastres naturals... davant això ens podem plantejar el fet que tot i que poséssim el màxim de part nostra no podríem solucionar aquests problemes, per tant, ens en desentenem en part.

Això no és.

En la paràbola d’avui puc veure que Déu ens demana que encara que tinguem un sol talent, el fem treballar. Potser no eradicarem la fam sobre la terra, però podem donar una almoina a algú que ho necessiti, no podem eradicar la guerra i les injustícies socials, però podem censurar els acudits racistes i xenòfobs i no enaltir personatges cinematogràfics especialment bèl·lics. No podem evitar els desastres naturals, però podem col·laborar econòmicament organitzacions que s’encarreguen d’ajudar els damnificats. Són coses petites, sí. No representen deu talents més, ni tan sols cinc... però significa certs interessos per al talent que tenim. I si podem, una vegada tinguem aquests interessos, podem intentar aconseguir aquests dos talents.

Cadascú vivim envoltats d’unes circumstàncies concretes que són diferents per a cada persona. Les nostres experiències durant la vida, doloroses, decebedores, joioses o estimulants també són diferents i ens poden condicionar a l’hora de fer treballar els talents que Déu ens ha donat. Per això no ens hem de desmoralitzar o menystenir-nos pel fet de no fer grans coses, pel fet de fer petites coses... hem d’estar contents i intentar millorar.

El que sí ens hauria de preocupar seria el fet de no fer absolutament res. Viure una vida de manera egoista, buscant exclusivament el nostre benefici, trepitjant o menyspreant els altres, això és guardar el nostre talent en un amagatall. Al final rebrem el nostre premi.

Objectiu

Que la meva petitesa no sigui excusa per no fer res pels altres

Trenta-dosè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 12 de novembre de 2017

Sant Mateu, 25, 1-13

En aquell temps, Jesús digué: “Amb el Regne del cel passarà com amb deu noies que vam prendre les seves torxes per sortir a rebre a l’espòs. N’hi havia cinc que no tenien seny i cinc que eren assenyades. Les que no tenien seny van prendre les seves torxes, però no es van endur oli. En canvi, les assenyades es van endur ampolles amb oli juntament amb les torxes. Com que l’espòs tardava, els vingué son a totes i es van adormir. A mitjanit es va sentir un clam: “L’espòs és aquí, sortiu a rebre’l!”. Llavors totes aquelles noies es van despertar i començaren a preparar les seves torxes. Les noies sense seny van dir a les assenyades: “Doneu-nos oli del vostre, que les nostres torxes s’apaguen”. Les assenyades respongueren: “Potser no n’hi hauria prou per a nosaltres i per a vosaltres; val més que aneu als qui en venen i us en compreu”. Mentre anaven a comprar-ne, va arribar l’espòs, i les qui estaven a punt entraren amb ell a les noces. I la porta quedà tancada. Finalment arribaren també les altres noies i deien: “Senyor, Senyor, obre’ns!”. Però ell va respondre: “Us asseguro que no us conec”. Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”.

Comentari

Sovint he sentit la broma que diu que la religió catòlica és la millor del món, perquè pots pecar tot el que vulguis i després et pots confessar i et queden automàticament els pecats perdonats. Crec que no cal gastar paper per a rebatre aquesta poca-soltada que només serveix per provocar un somriure, però sí que ens permet fer-la servir com a punt de partida de l’evangeli d’avui.

Ens equivoquem si pensem: vaig a fer la meva vida, a viure segons el meu parer, i quan sigui vell, ja m’aproparé a Déu; ja aniré a missa quan estigui jubilat; o ja ajudaré als altres quan hagi resolt tots els meus problemes.

Ningú sap quan arribarà la seva hora, i ens hem de plantejar què li podríem oferir a Déu actualment de la nostra vida a canvi de poder gaudir de la seva amistat eternament.

I tot i que arribés la vellesa i féssim el canvi, com podríem justificar tot el temps desaprofitat sense avergonyir-nos?. El cristià ha de veure el passat com una font de saviesa, ha de viure el present tal com l’artesà modela la seva obra, i ha de veure el futur amb l’esperança d’assolir la perfecció del Regne de Déu.

Objectiu

Viure el dia a dia com si demà hagués de presentar-me davant el Senyor

Trenta-unè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 5 de novembre de 2017

Sant Mateu, 23, 1-12

En aquell temps, Jesús digué a la gent i als deixebles: “Els mestres de la Llei i els fariseus us parlen des de la càtedra de Moisès: compliu i observeu tot el que us manen, però no feu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen farcells pesadíssims i els carreguen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure’ls amb el dit. En tot obren per fer-se veure de la gent. Per això es fan ben grosses les filactèries, i les borles, ben llargues; els agrada d’ocupar els primers llocs a taula i els primers seients a les sinagogues, i que la gent els saludi a les places i els doni el nom de rabí, o sigui mestre. Però vosaltres no us heu de fer dir mestres, perquè, de mestre, només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra, perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel; ni us heu de fer dir guies, perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist. El més important de vosaltres, ha de ser servidor vostre. Tothom qui s’enaltirà serà humiliat, però tothom qui s’humiliarà serà enaltit”.

Comentari

Humilitat. Paraula que ens costa molt d’interpretar correctament. Humilitat no significa que ens menyspreem com a persones, ni que no donem valor a les coses que fem, ni que arribem a la conclusió que no som res que valgui la pena... no. Humilitat significa reconèixer que no som més importants que ningú, que als ulls de Déu, tant valem nosaltres i el nostre esforç com qualsevol altra persona i el seu esforç.

Hauríem d’evitar una derivació de la falta d’humilitat, que és pensar: perquè altres que considerem menys dignes que nosaltres tenen més coses, són més feliços o tenen, en definitiva, allò que voldríem per a nosaltres mateixos i no tenim?

Humilitat significa reconèixer que Déu és molt més savi que nosaltres i ell sap en tot moment què és el millor per a nosaltres. Hem de tenir una actitud positiva davant la vida intentant millorar tant personalment com en la relació amb els germans sense lamentar-nos contínuament per les circumstàncies que ens toca viure.

Objectiu

Tenir la suficient humilitat com per a confiar amb Déu.

Trentè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 29 d'octubre de 2017

Sant Mateu, 22, 34-40

En aquell temps, quan els fariseus s’assabentaren que Jesús havia fet callar els saduceus, es tornaren a reunir, i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: “Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?”. Jesús li contestà: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels profetes vénen d’aquests dos”.

Comentari

Aquesta és la essència del cristianisme. No es podia resumir millor: estimar Déu sobre totes les coses i als altres com a tu mateix”. Podem capficar-nos en mil manaments, detalls de forma, litúrgia... però res de tot això té sentit si no estimem Déu, res de tot això té sentit si no estimem els altres.

Tampoc és el fet de la imposició, del manament, sinó que és una cosa de lògica. Hauríem d’arribar a ser capaços d’estimar a Déu com a uns pares, perquè si amb alguna cosa humana es pot comparar Déu és amb l’amor d’uns pares cap el seu fill. I de la mateixa manera que estimem a qui ens ha cuidat de petits (també de grans), a qui ens ha estimat per sobre dels nostres egoismes d’infància, a qui ens ha volgut sempre el bé encara que no fóssim capaços d’entendre-ho així... de la mateixa manera hem d’estimar a Déu.

En segon lloc, hem d’estimar als altres. Per què?, doncs perquè Déu vol que arribem a estar tots en comunió, i això no és possible si no entenem que allò que li passa al germà també m’afecta a mi. És lògic en una comunió, així que estimant els altres com a nosaltres mateixos no fem altra cosa que avançar cap a la perfecció que vol Déu.

Objectiu

Reflexionar sobre si centro més la meva vida espiritual en altres coses i no tant en l'amor al Pare i als germans.

Vint-i-novè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 22 d'octubre de 2017

Sant Mateu, 22, 15-21

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: “Mestre, sabem que dieu sempre la veritat i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense mirament per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos doncs, què penseu d’això: És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?”. Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: “Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m?. Ensenyeu-me la moneda del tribut”. Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els preguntà: “De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?”. Li diuen: “Del Cèsar”. Jesús els respon: “Doncs retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu”.

Comentari

Jesús ens torna a demostrar que no actua amb la lògica dels homes. Lluny d’entrar en una discussió política, ens fa veure que la nostra relació amb Déu ha de ser la prioritat de la nostra vida, però no hem d’oblidar que estem vivint en una societat, i també hem de dirigir els nostres esforços per a que aquesta societat funcioni. Una societat injusta, en conflicte, amb greus desigualtats només ens pot portar a la “deshumanització” i en conseqüència a un allunyament dels valors que Déu ens ensenya per a arribar a la perfecció. Si creem una societat justa, en harmonia i on la preocupació pels més desvalguts sigui una constant farem una societat “humanitzada” i en conseqüència més prop del que vol Déu per a nosaltres.

Intentar imposar una idea per la força no pot fer altra cosa que portar al conflicte, i això és el que vol evitar Jesús. Que Roma havia conquerit per la  força al poble d’Israel era evident, que això no era una situació justa, era evident, però Déu ens demanarà comptes pels nostres actes, i en definitiva, això és el que hem de tenir present. Ser cristià, i d’això m’enorgulleixo, implica substituir la llei del més fort per la llei de l’amor. Els cristians ho hauríem de tenir més present del que, considero, ho tenim.

Objectiu

Veure la societat no com un ens abstracte, si no com un conjunt de persones. 

Vint-i-vuitè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 15 d'octubre de 2017

Sant Mateu, 22, 1-14

En aquell temps, Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué: “Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors, envià uns altres servents amb aquest encàrrec: Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l’aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!. Però ells no en feren cas i se’n van anar, un al seu camp, l’altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Llavors va dir als seus servents: El banquet de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces a tothom que trobeu. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots als qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s’omplí de convidats.
Aleshores, el rei va entrar a veure els convidats, i s’adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: Amic, perquè has entrat aquí sense vestit de noces?. Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits”.

Comentari

Déu ens convida al seu banquet, però nosaltres, sabem respondre adequadament a aquest convit? Déu sempre està aquí, convidant-nos a canviar de vida i a acollir-nos en el seu si on gaudirem eternament de la seva glòria, però nosaltres no sempre atenem aquest oferiment. Llavors només cal pregar que la mort no ens vingui a buscar quan encara no haguem acceptat el convit al banquet de Déu.

A vegades llegir segons quins passatges de l'Evangeli em fan venir por.

Objectiu

Confiar més amb la misericòrdia de Déu més que amb la meva voluntat.

Vint-i-setè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 8 d'octubre de 2017

Sant Mateu, 21, 33-43

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: “Escolteu una altra paràbola: Un propietari plantà una vinya, la voltà d’una tanca, hi cavà un cup, hi construí una torre de guàrdia, i deixà uns vinyaters que la cultivessin, i se n’anà del país. Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seu homes per recollir-ne els fruits, però aquells vinyaters els van agafar, i a un li van pegar, a un altre el van matar, a un altre el van treure a cops de pedra. Ell envià més homes que la primera vegada, però els tractaren igual.
Finalment els envià el seu fill, pensant que, almenys, el fill el respectarien. Però ells, en veure’l, es digueren: Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedaren l’heretat. I l’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan torni l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?”.
Li responen: “Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema”. Jesús els diu: “No heu llegit mai allò que diu l’escriptura: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen?. Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

Comentari

Tots aquells que tenen algun tipus de responsabilitat social, com podrien ser polítics, empresaris, líders de tota mena, creadors d’opinió, periodistes, sacerdots, gent carismàtica, pares... haurien de ser conscients del poder que tenen, un poder que els permet fer el bé, actuar segons bufi el vent per a benefici propi o fer directament actes indignes amb la finalitat de satisfer les seves tendències egoistes.

Estic convençut que Déu, quan arribi el moment ens preguntarà: “Tu tenies la possibilitat de fer la vida més agradable a l’altra gent, com és que no ho vas fer, com és que vas dirigir tots els teus esforços a aconseguir el teu benestar sense importar-te com estaven els altres? Com ho pots justificar? Creus que és una bona directriu de vida, de convivència?”. Si tenim responsabilitats d’aquesta mena, fem l’esforç d’actuar amb coherència, justícia i caritat, i si no en tenim, fem l’esforç de col·laborar amb aquells que tenen responsabilitats per a que entre tots puguem ser una societat que pugui dir: El Regne de Déu és aquí.

Objectiu

Que la meva vida social també estigui regida per l'amor que ens demana Crist

Vint-i-sisè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 1 d'octubre de 2017

Sant Mateu, 21, 28-32

En aquell temps, Jesús va dir als seus deixebles: “Què us en sembla? Un home tenia dos fills. Va anar a trobar el primer fill i li va dir: “Fill, vés avui a treballar a la vinya”. Ell li va respondre: “No hi vull anar”. Però després se’n penedí i va anar-hi. Aquell home anà a trobar el segon i li digué el mateix. Ell va respondre: “De seguida, senyor”. Però no hi va anar. Quin d’aquests dos va fer la voluntat del Pare?”. Li responen: “El primer”. Jesús els diu: “Us asseguro que els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap el Regne de Déu. Perquè vingué Joan per a encaminar-vos a fer el que Déu vol, però no el vau creure. Els publicans i les prostitutes sí que el van creure; en canvi, vosaltres, ni després de veure això, no us heu penedit ni l’heu cregut”.

Comentari

Hem d’evitar jutjar els altres per les seves paraules, perquè les paraules se les emporta el vent, i el que queda són els fets. Això vist des de la perspectiva de la nostra relació amb els germans, però també hem de saber veure-ho des del nostre punt de vista personal. Podem pregar sovint, podem proposar-nos canviar, ens podem marcar uns objectius per a millorar com a cristians i com a persones, però si quan arriba el moment d’actuar ens quedem sense fer-ho, quin mèrit tindrem?. Si diem, tinc fe, però quan les coses ens van tortes a la vida ens queixem de Déu, dubtem de la seva manera de fer o fins i tot decidim apartar-lo de la nostra vida, quin mèrit té?. Si diem, sóc caritatiu, però quan algú ens demana almoina pel carrer el rebutgem per incomoditat o per considerar que no mereix la nostra ajuda, quin mèrit té?. Si diem, vull millorar el meu caràcter, però davant els problemes de la feina, de la vida familiar estem contínuament enfadats i de mal humor, quin mèrit té?.

Crec que són suficients exemples. De totes maneres no hem de confondre el parlar per parlar amb el fet de voler sincerament canviar. I tot i la nostra predisposició, per qualsevol motiu no ens acabem de sortir tot i els nostres esforços. I tornem a intentar-ho, i li demanen ajuda a Déu... i tot i tornar a caure, reconeixem la nostra debilitat... i tornem a intentar-ho... això és diferent.

Només Déu coneix el que hi ha dins el cor de cada persona, i només la mateixa persona pot saber que hi ha dins el seu cor, així que no jutgem i mirem d’anar avançant en el nostre camí de cristians cap a la casa del Pare.

Objectiu

No quedar-me només amb bones intencions, intentar de tot cor portar les intencions a fets concrets.

Vint-i-cinquè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 24 de setembre de 2017

Sant Mateu, 20, 1-16a

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: “Amb el Regne del cel passa com amb un propietari que sortí de bon matí a llogar treballadors per a la seva vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià a la seva tasca. Sortí altra vegada a mig matí, en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué: Aneu també vosaltres a la meva vinya; us pagaré el que sigui just. I ells hi van anar. Pels volts de migdia i a mitja tarda, tornà a sortir i va fer el mateix. Una hora abans de pondre’s el sol encarà en trobà d’altres i els digué: Què feu aquí tot el dia desvagats? Ells li contesten: És que ningú no ens ha llogat! Els diu: Aneu també vosaltres a la meva vinya. Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat: Crida els treballadors i paga’ls el jornal. Comença pels que han vingut més tard, i acaba pels primers. Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer. Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més, però van cobrar el mateix jornal. En veure això, rondinaven i deien al propietari: Aquests darrers han treballat només una hora i els pagues igual que a nosaltres, que hem hagut de suportar tot el pes de la jornada i el calor. Ell va respondre a un d’aquests: Company, quin mal t’he fet? No havíem fet tractes per a un jornal? Doncs, pren el que et toca i vés-te’n. A aquest darrer jo li vull donar el mateix que a tu. Que no puc fer el que vull a casa meva? Tens enveja perquè jo sóc generós?.
Així els darrers passaran a primers, i els primers a darrers”.

Comentari

Una bonica lliçó la d’aquesta paràbola. Per una banda, ens fa veure que al Regne de Déu té més importància l’actitud de les persones i la bondat del Pare que no la justícia entesa com l’entenem els homes. Estic convençut que a molt pocs de nosaltres se’ns hagués acudit pagar el mateix jornal a tots els treballadors, però Déu no actua com els homes, i als homes ens aniria molt millor si actuéssim a la manera de Déu, és a dir, amb base a l’amor.

Tenim enveja perquè Déu és generós? Ens creiem dignes de millor premi que altres?... això no és l’essència del cristianisme. L’essència del cristianisme és que tot allò que fem ho fem per amor. Ens hauríem de preocupar més per actuar d’aquesta manera que no de pensar que altres estan rebent o rebran una recompensa millor que la nostra. La nostra recompensa hauria de ser l’alegria d’estar en comunió amb Déu i els germans i d’arribar algun dia a gaudir tots de la glòria de la vida eterna, sense enveges ni status.

Objectiu

No caure mai en l'enveja.

Vint-i-quatrè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 17 de setembre de 2017

Sant Mateu, 18, 21-35

En aquell temps, Pere preguntà a Jesús: “Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? Set vegades?”. Jesús li respon: “No et dic set vegades, sinó setanta vegades set”. Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupaven els llocs de govern. Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres que li devia deu mil milions. Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills, els venguessin com esclaus, per poder pagar el deute. Però ell se li llençà als peus i li deia: tingueu paciència i us ho pagaré tot. Llavors el rei se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute. Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners, l’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m tot el que em deus. L’altre se li llençà als peus i el suplicava: Tingues paciència i ja t’ho pagaré. Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute. Els altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt i anaren a informar el rei de tot el que havia passat. El rei el cridà i li digué: Que n’ets de mal home!
Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t’havies de compadir del teu col·lega, com jo m’havia compadit de tu? Llavors el rei el posà en mans dels botxins, perquè el torturessin fins que pagués tot el deute. Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”.

Comentari

És difícil perdonar quan en el fons del nostre cor tenim la percepció de que hem estat perjudicats per algú altre de forma deliberada, quan estem davant algú que ens ha fet mal a nosaltres o a algú estimat, quan algú ha aixecat un fals testimoni sobre nosaltres, quan ens menyspreen i ens humilien, quan ens ignoren, quan ens prenen alguna cosa, quan som víctimes d’assassinats i violència... És difícil perdonar, però si volem ser reconeguts com a cristians, hem de ser capaços de fer-ho.

És difícil perdonar, i tot i així Jesús ens dóna una bona raó per fer-ho: “...perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem als nostres deutors...” o el que és el mateix: tal farem, tal trobarem. I una última cosa: no ens agradaria a nosaltres ser perdonats quan reconeixem que hem comès un error i demanem perdó per la nostra actuació?.

Objectiu

Demanar a Déu que em permeti ser valent per saber perdonar.

Vint-i-tresè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 10 de setembre de 2017

Sant Mateu, 18, 15-20

En aquell temps, Jesús digué als deixebles: “Si el teu germà peca, vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols. Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat un germà. Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis. Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n amb la comunitat reunida. Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com si fos un pagà o un publicà.
Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel. Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells”.

Comentari

Jesús ens ha dit que no hem de jutjar als germans, ja que només Déu és capaç de fer-ho en complerta justícia. Però sí que ens diu que si veiem a un germà que peca, hem d’intentar aconsellar-lo per a que rectifiqui la seva conducta i torni al bon camí, primer, personalment per a no fer safareig, i si no funciona, buscant altres testimonis per a buscar altres parers i objectivitat. I què significa això?, doncs que no hem de tenir por de parlar amb els germans si creiem de debò que la seva conducta no va dirigida a mantenir una comunió amb Déu i els germans, i el més important, hem de ser capaços d’acceptar les crítiques d’aquells que ens estimen.

Potser la nostra conducta fa mal a algú, o a nosaltres mateixos, i nosaltres des de dins no som capaços de veure-ho, hem de ser prou humils per escoltar i atendre els consells dels que ens envolten i ens volen el bé i hem de ser prou valents i compromesos com per a avisar als que tenim al costat que la seva conducta no és la més adequada. Si tot es fa sota el signe de l’amor serà per a bé de tots.

Objectiu

Ser humil, ser empàtic, evitar jutjar als altres, i si ho fem, que sigui sota l'esperit de l'amor i la comprensió.

Vint-i-dosè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 3 de setembre de 2017

Sant Mateu, 16, 21-27

En aquell temps, Jesús començà a deixar entendre als deixebles que havia d’anar a Jerusalem, que havia de patir molt de part dels notables, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei, i que havia de ser mort i ressuscitar el tercer dia. Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo: “De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!”. Però Jesús es girà i li digué: “Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes”.
Llavors Jesús digué als deixebles: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà. Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida? Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida? Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare, voltat dels seus àngels, i ell pagarà cadascú segons les seves obres”.

Comentari

Pere va conviure amb Jesús, i suposo que el devia apreciar de debò, independentment de si era o no Fill de Déu. Això li fa dir a Jesús que no té ni cap ni peus anar a Jerusalem sabent que hi ha una conspiració en contra d’ell. És una reacció que entenc, i pel fet d’entendre-la em sap greu la resposta de Jesús i puc imaginar-me el mal que li devia fer a Pere.

Davant això només ens queda pregar a Déu per a que ens permeti fer la seva voluntat, tal com li demanem al Parenostre.

“Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?”. “Ell pagarà cadascú segons les seves obres”. Frases per a reflexionar i intentar ser conseqüents per a aplicar-les a la nostra vida quotidiana

Objectiu

Intentar comprendre la nostra vida sota el punt de vista de Déu, no dels homes. 

Vint-i-unè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 27 d'agost de 2017

Sant Mateu, 16, 13-20

En aquell temps, Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip, i un cop allà, preguntava als seus deixebles: “Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”. Ells li respongueren: “Uns diuen que és Joan Baptista, altres, que és Elies, altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”. Ell els diu: “I vosaltres, qui dieu que sóc?”. Simó Pere li contestà: ·Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”. Jesús li va respondre: “Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el meu Pare del cel. I ara, també jo et dic que tu ets Pere. Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església, i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir. Et donaré les claus del Regne del cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

Després prohibí severament als deixebles de dir a ningú que ell era el Messies.

Comentari

Què és més important, què pensa la gent o què pensem nosaltres?. Crec que en primer lloc és més important què pensem nosaltres, però en aquest cas no ens hauria de resultar indiferent el que pensen els altres sobre qui és Jesús. Una mateixa realitat  pot ser percebuda com a bona, dolenta o simplement indiferent segons hagi estat l’experiència personal.

És possible que algú hagi tingut males experiències amb temes religiosos i això l’hagi portat a relativitzar la persona de Jesús o fins i tot a rebutjar-la obertament. Els qui ens considerem cristians tenim l’obligació de donar testimoni del que és i representa Jesús per a nosaltres, de tal manera que de paraula i d’exemple amb la nostra manera de viure tots aquells que estiguin prop nostre puguin plantejar-se de nou la pregunta de “qui és Jesús per a mi?”.

Objectiu

No tenir por de parlar sobre la meva fe amb la gent que m'envolta.

Vintè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 20 d'agost de 2017

Sant Mateu, 15, 21-28

En aquell temps, Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó, i sortí d'allà una dona cananea cridant: “Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada”. Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: “Despatxeu-la d'una vegada: només fa que seguir-vos i cridar”. Jesús els respongué: “Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d'Israel”. Ella vingué, es prosternà i digué: “Senyor, ajudeu-me”. Jesús li respon: “No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”. Ella li contestà: “És veritat, Senyor, però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”. Llavors Jesús respongué: “Dona, quina fe que tens! Que sigui tal com vols”. I a l'instant es posà bona la seva filla.

Comentari

Un excel·lent exemple del que hauria de ser la nostra actitud. Si la nostra intenció és bona, no ens cansem de pregar mai a Jesús. Al final, d’una manera o altra ens escoltarà i ens donarà resposta.

Confiem amb el seu criteri, confiem amb el seu amor... posem-nos en mans d’ell.

Objectiu

Pregar a Déu per a que enforteixi la meva fe.

Dinovè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 13 d'agost de 2017

Sant Mateu, 14, 22-33

Quan la gent hagué menjat, Jesús obligà als deixebles a pujar tot seguit a la barca i avançar-se-li cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent. Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol. La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d’avançar, perquè el vent era contrari.

Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l’aigua. Quan els deixebles el veieren, s’esveraren pensant que era un fantasma, i cridaren de por. Però Jesús els digué de seguida: “No tingueu por, que sóc jo”. Pere li digué: “Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua”. Jesús contestà: “Ja pots venir”. Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua i anà on era Jesús. Però en adonar-se del vent que feia, s’acovardí i començà d’enfonsar-se. Llavors cridà: “Senyor, salveu-me”. A l’instant Jesús li donà la mà i li digué: “Quina poca fe! Per què dubtaves?”. I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà. Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: “Realment, sou Fill de Déu”.

Comentari

Som cristians, i anem tots en la mateixa barca. Jesús ens ha dit que pugem a aquesta barca i fem cap a l’altra riba. El viatge no és fàcil, el vent i les onades ens presenten seriosos entrebancs. Tot i això Jesús ens diu que siguem valents, que fins i tot podem continuar avançant per sobre l’aigua tot i els problemes.

Tot i les nostres caigudes i la nostra poca fe, Jesús sempre està allí per a donar-nos un cop de mà. Si no tenim suficient fe com per a caminar per sobre les aigües -com per a viure una vida plenament cristiana- tinguem la suficient fe com per a demanar-li ajut a Jesús i agafar-nos sempre a la mà que ens dóna. Aquest és un missatge d’esperança.

Objectiu

Confiar plenament en Jesús

La Transfiguració del Senyor (Cicle A)

Diumenge, 6 d'agost de 2017

Sant Mateu 17, 1-9

En aquell temps, Jesús prengué Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume, els dugué dalt una muntanya alta i es transfigurà davant d'ells. La seva cara es tornà resplendent com el sol, i els seus vestits, blancs com la llum. També se'ls aparegueren Moisès i Elies, que conversaven amb ell. Pere va dir a Jesús: "Senyor, que n'estem, de bé, aquí dalt! Si voleu, hi faré tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies". Encara no havia acabat de dir això quan els cobrí un núvol lluminós, i del núvol estant una veu digué: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo". En sentir-ho, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Jesús s'acostà, els tocà i els digué: "Aixequeu-vos, no tingueu por". Ells alçaren els ulls i no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol.

Mentre baixaven de la muntanya, Jesús els manà que no diguessin res a ningú d'aquella visió fins que el Fill de l'home no hagués ressuscitat d'entre els morts.

Comentari

Veiem la nostra vida i la societat que ens envolta, i sovint ens dóna la sensació que ens trobem envoltats d’injustícies, pobresa, egoismes, desastres naturals, malalties, històries de desamor, solituds, tristeses... certament és difícil, des del nostre punt de vista humà, sentir-nos prop de Déu en aquestes circumstàncies.

La lectura d’avui l’entenc com un missatge de Déu d’esperança, un missatge que ens recorda que al final d’aquest camí, força incomprensible moltes vegades per a nosaltres, trobarem una plenitud que ens permetrà viure eternament envoltats de l’amor de Déu. Una vida eterna plena i feliç.

Mantinguem aquesta esperança en Déu i esforcem-nos en intentar construir aquest Regne d’amor, aquí i ara segons les nostres possibilitats.

Objectiu

Déu meu, omple’m l’ànima d’esperança.

Dissetè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge,  30 de juliol de 2017

Sant Mateu, 13, 44-52

En aquell temps, Jesús digué a la gent: "Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L'home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.

També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà.

També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l'aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s'asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d'entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Ho heu entès, tot això?". Li responen: "Sí que ho hem entès". Ell els digué: "Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues".

Comentari

Hi ha vegades que em quedo una mica desconcertat. El meu Déu és el Déu de l'amor, no el Déu jutge implacable, no el Déu dels exèrcits. I sé que quan mori i em trobi davant d'Ell em puc emportar una gran sorpresa.

Però sincerament, se’m faria molt difícil en consciència lloar un Déu que no fos amor, se’m faria molt difícil lliurar-me confiadament a Ell si no fos un Déu d’amor. Jo concebo el cristianisme com a una religió basada en l’amor, i és per això que se’m fa tan difícil assimilar judicis finals en els que seran castigats els qui no hagin fet la voluntat de Déu.

Se’m fa molt difícil, per exemple, pensar en una eternitat al costat de Déu sense la companyia dels meus éssers estimats, si per alguna raó s’entén que no són dignes de la vida eterna.

Sé que, al menys per a mi, és gairebé impossible que arribi a una perfecció cristiana, i vull creure que la misericòrdia i l’amor que Déu em té (és el meu Pare) prevaldrà per sobre de tota “justícia”.

He notat que a l’Església podem trobar les dues tendències: la que considera que l’amor i la misericòrdia de Déu ens portarà a la plenitud tot i les nostres debilitats i mancances; i la que manté que al final Déu ens jutjarà sense contemplacions.

La meva fe es basa en la primera condició, i segur que trontollaria en el segon cas.

Objectiu

Pregar a Déu que tingui misericòrdia de mi i m’ajudi, tot i les meves limitacions i contradiccions a no apartar-me d’Ell.

Setzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 23 de juliol de 2017

Sant Mateu, 13, 24-43

En aquell temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: “Amb el Regne del cel passa com en un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: “No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas, si collíeu el jull, potser arrancaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner”.

Els proposà encara una altra paràbola: “Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat al seu camp: és la més petita de totes les llavors, però a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant que els ocells hi van, per ajocar-se a les seves branques”.

Els digué també una altra paràbola: Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tot ha fermentat”.

Tot això ho digué Jesús a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: “Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món”.

Llavors deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués  la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: “El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al foc encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol. Qui tingui orelles que ho senti”.

Comentari

Jo, realment no em puc imaginar, a la fi del món, a Déu enviant als seus àngels per a que llencin al foc encès a qui ha obrat malament. No m’ho puc imaginar, perquè si Déu és amor, aquesta acció no és lògica ni coherent.

Sovint no ens expliquem tampoc l’existència del mal sobre la terra, però imaginant, només imaginant, em plantejo que potser nosaltres, els humans, ja havíem estat en gràcia de Déu, però ens en vam allunyar degut a l’egoisme i la supèrbia, i ara, aquí a la terra Déu ens està donant una altra oportunitat per a apropar-nos a Ell enmig d’un escenari on Déu ens permet en certa manera, ser els conductors del nostre futur.

A les nostres mans està elegir el camí que porta a Déu o el camí que ens allunya. Podríem començar analitzant la nostra actitud davant la vida. Que no podem canviar res d’aquest món?, és possible, però la paràbola del granet de mostassa potser ens serviria per a ser una mica més optimistes.

Només estic imaginant.

Objectiu

Tenir confiança amb Déu malgrat els mals del món.

Quinzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 16 de juliol de 2017

Sant Mateu, 13, 1-23

Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: “El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb el calor s’assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles que ho senti”.
Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: “Per què els parles en paràboles?”. Ell respongué: “Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no en veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia: per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que, si els seus ull hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut. Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren. Escolteu, doncs, vosaltres què vol dir la paràbola del sembrador. La llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne, però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor  sembrada en els seus cors. La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tant bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida. La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dóna fruit. La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

Comentari

En aquesta paràbola ens podem veure identificats en tots els exemples que comenta Jesús. Ens podem veure identificats quan la llavor cau al camí i se la mengen els ocells. A vegades, al llegir l’Evangeli o escoltar alguna predicació del Sant Pare pot ser que no l’acabem d’entendre, o que obertament estiguem en contra, és llavors quan desapareix la llavor del nostre cor.

Ens podem veure identificats quan la llavor cau en terreny rocós amb poca terra i s’asseca. A vegades, escoltant o llegint la paraula de Déu hi estem d’acord i ens hi identifiquem, però a l’hora de portar aquestes ensenyances a la nostra vida quotidiana ens en desentenem per por, vergonya o simplement, deixadesa.

Ens podem veure identificats quan cau entre els cards i s’ofega. A vegades, podem estar més atents en gastar més energies en coses terrenals, coses que no ens deixen veure en perspectiva quina és la nostra meta: La feina, els diners, la diversió com a principal objectiu de la vida, el culte al cos, les preocupacions de la vida, les nostres “desgràcies”, són coses que ens poden fer oblidar que el que més ens hauria de preocupar és ser un bon cristià per a arribar a gaudir de la glòria de Déu per tota l’eternitat.

Ens podem veure identificats quan la llavor cau en terra bona. Quan preguem de tot cor, quan donem almoina a qui ho necessita, quan escoltem a qui necessita algú que l’escolti, quan ens divertim amb els nostres amics, la nostra parella, els nostres fills o els pares, quan parem en l’esdevenir de la nostra vida i ens adonem que avui som una mica millors que fa un temps.

Hem de ser optimistes i esperar que arribi el dia en que tota la llavor que Déu deixi caure sobre nosaltres, es converteixi en fruits de vida eterna. Preguem a Déu per això i intentem posar també de la nostra part, que tot compta.

Objectiu

Donar fruit.

Catorzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 9 de juliol de 2017

Sant Mateu, 11, 25-30

En aquell temps, Jesús digué: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això, que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós. El Pare ho ha posat tot a les meves mans; fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill; igualment no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera”.

Comentari

No cal ser un gran estudiós, ni haver dedicat una llarga vida als llibres per a descobrir el goig de la comunió amb Déu i la creació sencera, el goig d’ajudar al necessitat, el goig d’estar en pau amb nosaltres mateixos.

Aquest és el jou de Jesús: ser suficientment valents com per a fer de l’amor el centre de la nostra vida.

Desgràcies, mancances, problemes, alegries, temps d’abundor... tot ens apropa a Déu si vivim complint la llei de l’amor. Estimar els altres, ens facin el bé o el mal. Si tota la humanitat posés com a principal valor el benestar de qui tenim al costat, no estaríem creant realment el Regne de Déu a la terra?.

Objectiu

Que mai pensi que la lògica de la meva raó té més sentit que la lògica d'amor de l'Evangeli.

Tretzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 2 de juliol de 2017

Sant Mateu, 10, 37-42

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: “Qui estima al pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m’acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els que per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos, i tothom que doni un vas d’aigua fresca a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa”.

Comentari

Moltes vegades trobem excuses de mal pagador a l’hora de seguir les ensenyances de Jesús.

Argumentem que no podem fer més degut a les circumstàncies que ens envolten, a la gent que tenim al costat, a les nostres pròpies limitacions... qualsevol excusa és bona per a justificar una actitud acomodada, egoista i despreocupada dels altres. Això és el que crec que ens vol fer veure Jesús en aquest passatge: “Qui no pren la seva creu i m’acompanya, no és bo per venir amb mi”. El pitjor és que com més coses tenim, com més seguretat tenim, més tendim a distanciar-nos tant de la nostra relació amb Déu com l que hauriem de tenir amb els altres germans que no són tant afortunats com nosaltres.

Encara que no ho reconeguem obertament, és possible que arribi el moment en que pensem, enmig la nostra seguretat de triomfadors, que els que pateixen necessitat és perquè no volen sortir d’aquesta situació. Realment una manera molt poc caritativa de veure la vida.

Tot i això, ens demana que siguem hospitalaris i no ens fem els estranys amb les necessitats de qui ens envolta. Tal farem, tal ens reconeixerà Jesús el dia que estarem davant Déu per a exposar-li què és el que hem fet de la nostra vida.

Objectiu

No desentendrem dels que necessiten la meva ajuda.

Dotzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 25 de juny de 2017

Sant Mateu, 10, 26-33

En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: “No tingueu por dels homes. No hi ha cap secret que tard o d’hora no sigui revelat; no hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut. Allò que us dic a la fosca, digueu-ho a plena llum, allò que us dic a cau d’orella, proclameu-ho des dels terrats. I no tingueu por dels que maten només el cos, però no poden matar l’ànima.
Tingueu por més aviat del qui pot perdre a l’infern tant l’ànima com el cos. No venen dos pardals per pocs diners?. Doncs ni un d’ells no cau a terra si no ho permet el vostre Pare. Però a vosaltres, Déu us té comptats cada un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats. A tothom que em reconegui davant dels homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom que em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel”.

Comentari

Això ens demana Jesús: que siguem coherents amb les nostres decisions. No té sentit dir a la intimitat de la nostra llar: sí, sóc cristià, crec en els ensenyaments de Jesús i estic d’acord amb la seva manera de fer; i després, en la nostra vida en família, en el treball, en l’oci, tenir una actitud contrària al fet de ser cristians. Podem tenir les nostres febleses, les nostres caigudes, però el que no podem fer mai és negar la nostra condició de cristians. Déu ens dóna la possibilitat d’escollir el nostre camí, l’únic que ens demana és coherència. “A tothom que em reconegui davant dels homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel”. És de lògica, no?.

Objectiu

Que mai em doni vergonya dir que sóc cristià.

Solemnitat del Cos i de la Sang de Crist (Cicle A)

Diumenge, 18 de juny de 2017

Sant Joan, 6, 51-58

En aquell temps Jesús digué als jueus: “Jo sóc el pa viu, baixat del cel. Qui menja aquest pa, viurà per sempre. Més encara: El pa que jo donaré és la meva carn: perquè doni vida al món”. Els jueus es posaren a discutir. Deien: Com s’ho pot fer aquest, per donar-nos la seva carn per menjar?. Jesús els respongué: “Us ho dic amb tota veritat: Si no mengeu la carn del Fill de l’home i no beveu la seva sang, no podeu tenir vida en vosaltres. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna, i jo el ressuscitaré el darrer dia. Ben cert: la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda. Qui menja la meva carn i beu la meva sang està en mi i jo en ell. A mi m’ha enviat el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi. Aquest és el pa baixat del cel. No és com el que van menjar els vostres pares. Ells van morir, però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre”.

Comentari

L’aliment de l’esperit. Això és el que ens ofereix Jesús. Per què l’home, encara que sigui extremadament ric, tingui la vida solucionada, tingui poder... troba que no està plenament satisfet?. Potser sí, té moltes coses, però li falta allò que li permeti dir: he tingut una vida plena i ja puc morir en pau.

L’aliment de Jesús ens ensenya de quina manera podem quedar saciats. Ajudant al qui ho necessita, estimant a qui ens envolta, intentant fer que les desgràcies siguin més suportables, valorant-nos a nosaltres mateixos en la justa mesura, ni massa ni massa poc, que tots els extrems són dolents.

Des del meu punt de vista si en algun moment de la meva vida veig que he ajudat els altres, que he estimat, que m’he valorat com a persona, ja podré dir: Jesús, he menjat el teu cos i he begut la teva sang. Ja estic preparat per a la resurrecció i la vida.

Prego a Déu per a que m’ajudi a arribar algun dia a aquest estat.

Objectiu

No deixar de sentir l'Eucaristia com a motor de la meva fe.

Solemnitat de la Santíssima Trinitat (Cicle A)

Diumenge, 11 de juny de 2017

Sant Joan, 3, 16-18

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. Els qui creuen en ell, no seran condemnats. Els qui no creuen, ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.

Comentari

Si Déu passés olímpicament de nosaltres o ens rebutgés obertament, quin sentit tindria la presència i el ministeri de Jesús?. Quin sentit tindria intentar seguir el seu camí?. Déu ens estima, i la vinguda de Jesús i la seva resurrecció (i la promesa de resurrecció per als qui creuen en ell) és el que dóna realment sentit a la nostra vida i els nostres esforços.

Objectiu

Passi el que em passi, confiar sempre en l'amor que Déu ens té

Solemnitat de Pentacosta (Cicle A)

Diumenge, 4 de juny de 2017

Sant Joan, 20, 19-23

Al vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: “Pau a vosaltres”. Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. Llavors alenà damunt d’ells i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó”.

Comentari

Déu és amor. Déu ens estima. I Déu ens perdona sempre que vulguem ser perdonats de tot cor. Per això Jesús va dir als seus deixebles que podien perdonar els pecats a tots aquells que ho demanessin sincerament. I això no ho hem d’oblidar mai. Per molt que ens sembli que no som capaços de ser uns “bons cristians”, sempre hem de recordar que el Pare té els braços oberts per acollir a tots aquells que vulguin apropar-se a ell. Sovint ho dic, i realment ho crec de tot cor: el nostre valor no el dóna el fet de fer moltes accions dignes d’elogi, sinó la nostra voluntat d’arribar a compartir algun dia la glòria amb Déu i els germans. El que hem de fer és anar creixent dia a dia, en les petites coses, per a que al final li puguem oferir a Déu el nostre esforç i tot allò que bonament haguem pogut aconseguir.

Només un consell (que no per clar és fàcil de seguir): que l’amor presideixi totes les nostres obres.

Objectiu

No allunyar-me mai del sagrament de la Reconciliació.

Solemnitat de l'Ascensió del Senyor (Cicle A)

Diumenge, 28 de maig de 2017

Sant Mateu, 28, 16-20

En aquell temps, els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea, a la muntanya que Jesús els havia indicat. En veure’l es prosternaren. Alguns, però, dubtaren. Jesús s’acostà i els digué: “Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra. Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat. Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.

Comentari

És un misteri. Alguns dels mateixos onze, que havien conviscut amb Jesús, havien vist el seu calvari i la seva resurrecció, dubtaven si havien de prosternar-se o no davant d’ell. Se’ls feia difícil reconèixer a Déu en aquell amb qui havien compartit tantes coses?, No acabaven d’entendre la vivència existencial que havien protagonitzat? No entenien que havent-se fet Déu home marxés i haguessin de continuar una tasca monumental?... Dubtes que van tenir ells i que de vegades tenim nosaltres. Però per sort, tenim l’Esperit Sant al costat per a ajudar-nos a entendre. Si no fos així, com és possible que hagin passat dos mil anys i la persona i el testimoni de Jesús tingui encara tanta força?

Objectiu

Llegir sovint l'Evangeli per no oblidar mai el que Jesús va venir a explicar-nos.

Sisè Diumenge de Pasqua (Cicle A)

Diumenge, 21 de maig de 2017

Sant Joan, 14, 15-21

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “Si m’estimeu, guardareu els meus manaments; jo pregaré al Pare que us donarà un altre Defensor. L’Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre. El món no el pot rebre, perquè no és capaç de veure’l ni de coneixe’l, però vosaltres sí que el coneixeu, perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres. No us deixaré orfes: tornaré a venir.
D’aquí a poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu. Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres.
El qui m’estima, és aquell que té els meus manaments i els compleix: el meu Pare l’estimarà, i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament”.

Comentari

Quan per circumstàncies de la vida ens hem de separar d’algú a qui estimem, bé perquè els seus camins van per un altre lloc que els nostres, bé perquè ha vingut la mort, ens quedem entristits.

Moltes vegades m’he preguntat perquè Jesús no es va quedar al nostre costat en aquesta primera vinguda, i sincerament, no he trobat cap resposta que em sembli l’encertada. Jesús ens diu que continua entre nosaltres i que també és entre nosaltres l’Esperit Sant.

Potser sí que Jesús és encara entre nosaltres, en aquell que pateix, en aquell que està malalt, en aquell que és injustament tractat, en aquell pobre o desvalgut. Potser l’Esperit Sant ens dóna l’enteniment de saber reconèixer a Jesús en tots aquells germans que necessiten la nostra ajuda i ens dóna les forces suficients per a ajudar-los en tot allò que puguem. Potser, ajudant als altres sentirem que sí, que realment Jesús és entre nosaltres.

No és fàcil. Però sé que pregant a Déu per a que em permeti ser cada vegada millor, podré anar entenent el que és la veritable existència.

Objectiu

Demanar a Déu que em permeti veure a Crist en el meu proïsme.

 

Cinquè Diumenge de Pasqua (Cicle A)

Diumenge, 14 de maig de 2017

Sant Joan, 14, 1-12

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: “Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa el meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig”. Tomàs li diu: “Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?”. Jesús li diu: “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi.
Si m’heu conegut a mi, heu de conèixer igualment el meu Pare: des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist”. Li diu Felip: “Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més”. Jesús li diu: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui em veu a mi, veu el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi? Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix. És el Pare qui estant en mi, fa les seves obres. Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi; si no, creieu-ho per aquestes obres. Us ho dic amb tota veritat: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare”.

Comentari

Tot i el testimoni de la seva vida encara no acabem de comprendre del tot a Jesús. Ni els deixebles que estaven al seu costat l’acabaven d’entendre. Vulguis que no, no deixa de ser una mica descoratjador. Tomàs representa la racionalitat, la linealitat de pensament (“Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?”). I Felip representa aquell qui vol creure de bona fe, però que reconeix que la seva fe és imperfecta (“Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més”). Potser la nostra situació s’assembla a la de Tomàs, o a la de Felip, o ens trobem en un altra situació que ens deixa desorientats.

Jesús, a punt de deixar-nos, ens diu unes paraules que sonen a conclusió: “Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi. A casa el meu Pare hi ha lloc per a tots: si no n’hi hagués, us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic. I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig”. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi”.

Jesús és el camí, és a dir, ell amb el seu evangeli ens ha ensenyat què hem de fer per a arribar a la casa del Pare. És la veritat, és a dir, és el camí que ens portarà a la veritable felicitat. I és la vida, és a dir, la vida eterna, l’existència perfecta gaudint en companyia dels germans i de Déu en un paradís etern. A la casa del Pare hi ha lloc per tots. Preguem a Déu per a que ens doni forces per a seguir a Jesús, que és el camí, la veritat i la vida.

Objectiu

Confiar més amb Jesús.

Quart Diumenge de Pasqua (Cicle A)

Diumenge, 7 de maig de 2017

Sant Joan, 10, 1-10

En aquell temps, Jesús parlà així: “Us ho dic amb tota veritat: el qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler. El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles: el guarda li obre la porta, i les ovelles reconeixen la seva veu; crida les que són seves, cadascuna pel seu nom, i les fa sortir. Quan té a fora totes les seves, camina al davant, i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu. Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen, perquè no reconeixent la veu dels estranys”.
Jesús els parlà amb aquest llenguatge, però ells no entengueren el què volia dir. Jesús continuà: “Us ho dic amb tota veritat: Jo sóc la porta de les ovelles. Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers, però les ovelles no en feien cas. Jo sóc la porta. Els qui entrin passant per mi, se salvaran de tot perill, podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges. Els lladres només venen per robar, matar i fer destrossa. Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir”.

Comentari

En algun moment de la nostra vida ens podem parar a pensar i arribar a la conclusió d’estar perduts, de viure una vida sense sentit i trobar que no tenim cap força dintre nostre per a poder canviar la situació. Ens podem trobar desil·lusionats, apàtics, insatisfets de la nostra vida social, i veient la nostra situació, encara enfonsar-nos cada vegada més dins la foscor de la depressió.

Quan ens trobem així el millor que podem fer és escoltar Jesús. Ell ens dóna a conèixer el sentit últim de la nostra vida, ens dóna a conèixer l’existència d’un Pare que ens estima tant que ens ha donat llibertat per viure la vida i que tot i així es preocupa pel que ens pugui passar (com ho demostra la mateixa vinguda de Jesús).

Com millor sigui la nostra actitud davant els problemes de la vida, les malalties, els accidents, la mort, la soledat, més gran serà la nostra recompensa quan ens trobem davant Déu al final dels temps. Haurem demostrat que l’amor que hi ha dins nostre és més gran que totes les fatalitats, i havent demostrat això aconseguirem que finalment l’amor sigui la única presència en la nostra existència.

Un amor que compartirem amb Déu, Jesús, l’Esperit Sant i tots els nostres germans que hagin elegit el camí de l’amor.

Per contra, si ens deixem anar o elegim el camí del mal i l’egoisme l’únic que aconseguirem serà ser cada vegada més infeliços. Hem d’intentar créixer com a persones, hem de tendir a la perfecció. Encara que només aconseguim millorar en petites coses, estic ben segur que Déu, que ens estima tant, sabrà reconèixer el nostre esforç. I Jesús és el nostre guia.

Objectiu

Fer una estona de pregària demanant a Déu la seva misericòrdia.

Tercer Diumenge de Pasqua (Cicle A)

Diumenge, 30 d'abril de 2017

Sant Lluc, 24, 13-35

Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emmaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin.
Ell els preguntà: “De què discutiu entre vosaltres tot caminant?”. Ells s’aturaren amb un posat trist, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: “De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l’únic que no saps el que ha passat?”. Els preguntà: “Què?”. Li contestaren: “El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi ha trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns Àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell no l’han vist pas”. Ell els digué: “Si que us costa d’entendre! Quins cors tant indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes! No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?”. Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien, i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: “Queda’t amb nosaltres, que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar. Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: “No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?”.
Llavors mateix s’alçaren de taula  i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: “Realment, el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó”. Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa.

Comentari

Aquesta és una mostra de la difícil relació entre Déu i els homes. Els deixebles tenien un posat trist, segons ells perquè esperaven que Jesús fos el Messies que encapçalaria el poble i el portaria a la independència del poble romà i a una gran prosperitat. Però feia tres dies que havien crucificat Jesús i tot s’havia acabat.

No havien entès res, o com a mínim no havien sabut reconèixer quina era la finalitat central de la predicació de Jesús. A Jesús li importava ben poc les circumstàncies concretes en que vivien, a ell li importaven les persones. L’actitud de les persones, una actitud de reconeixement de l’estimació del Pare i una actitud d’amor cap a la creació, als germans, i a la persona mateixa. La vida no mereixeria ser viscuda si es limités a ser una lluita pel poder dels pobles, una lluita per la prosperitat en el treball i les riqueses, una lluita, que sol s’acabaria amb la mort, per la recerca de la felicitat. La vida hauria de ser un temps on la humanitat fes servir la llibertat que li ha donat Déu per a fer els possibles per recuperar el “paradís” que vam perdre degut a l’egoisme humà. Hauríem de ser capaços de ser una societat justa, pluricultural i pròspera en que la persona, encaixada en aquesta mateixa societat i encaixada en la comunió amb Déu, fos el que més importés.

Si algun dia la humanitat ho aconsegueix, es podrà dir que haurem aconseguit que el Regne de Déu sigui amb nosaltres.

Objectiu

No deixar de llegir la Bíblia, vital en la meva fe.

Segon Diumenge de Pasqua (Cicle A)

Diumenge, 23 d'abril de 2017

Sant Joan, 20, 19-31

El vespre d’aquell mateix diumenge els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus. Jesús entrà, es posà al mig i els digué: “Pau a vosaltres”. Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: “Pau a vosaltres. Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”. Llavors alià damunt d’ells i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó”.
Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze, no era allà amb els altres. Ells li digueren: “Hem vist al Senyor”. Ells els contestà: “Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m’ho creuré pas”.
Vuit dies més tard, els deixebles eren a casa altra vegada i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús entrà es posà al mig i els digué: “La pau sigui amb vosaltres”. Després digué a Tomàs: “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tant incrèdul. Sigues creient”. Tomàs li respongué: “Senyor meu i Déu meu”. Jesús li diu: “Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist”.
Jesús va fer en presència dels deixebles molts altres miracles que no trobareu escrits en aquest llibre. Els que heu llegit aquí han estat escrits perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

Comentari

Una mostra de l’amor que Déu ens té és que no és intransigent. Vull dir, si en qualsevol moment del nostre camí notem que no estem satisfets amb el que hem fet o el que estem fent, ja que ens aparta de Déu o fa mal als nostres germans o a nosaltres mateixos, podem demanar perdó i tornar al bon camí. I si valorem tant això, no seria bo actuar de la mateixa manera?, no seria bo estar sempre oberts a donar el perdó?

Una altra cosa. Tomàs no creia si no ho veia per ell mateix. No confiava amb el que li deien els seus germans. Jesús es mostra i comenta que seran feliços els qui creuran sense haver vist. És a dir, nosaltres. Nosaltres confiem amb la tradició. Suposo que els deixebles van poder veure al Jesús ressuscitat, i no només això, sinó que van quedar tant convençuts de la seva resurrecció que després no els va importar donar la vida per l’Evangeli. Jo crec entre altres coses per això, pel testimoni dels deixebles i de tots aquells que m’he l’han tramés: els pares, la comunitat i la meva catequista. Ara espero que també hi hagi algú que cregui mitjançant el meu testimoni.

Objectiu

No tenir mai por de donar testimoni de la meva fe.

Diumenge de Pasqua de la Resurrecció del Senyor (Cicle A)

Diumenge, 16 d'abril de 2017

Sant Joan, 20, 1-9

El diumenge, Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí, quan encara era fosc, i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre. Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble, aquell que Jesús estimava tant, i els diu: “S’han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l’han posat”.
Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap el sepulcre. Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà i arribà primer al sepulcre, s’ajupí per mirar dintre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però no hi entrà. Darrera d’ell arribà Simó Pere, entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar, però el mocador que li havien posat al cap no estava aplanat com el llençol, sinó lligat encara al mateix lloc.
Llavors entrà també l’altre deixeble que havia arribat primer al sepulcre, ho veié i cregué. Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

Comentari

El pas de Jesús per la terra no passaria de ser l’origen d’una manera d’entendre la vida com un altre si no fos perquè va ressuscitar. Aquest és l’eix central de la nostra creença. Quin sentit tindria esforçar-nos per seguir les ensenyances de Jesús si amb la mort s’acabés tot?. No podem trobar tots els exemples que vulguem de gent que passa olímpicament de la màxima d’estimar els altres que estan vivint una vida d'èxit?.

Podem estar d’acord amb l’estil de vida de Jesús, però el que és més important és creure en la resurrecció i en el moment en que tots serem feliços i compartirem la glòria de Déu al costat de Jesús i tots els germans que hagin passat per aquest món estimant i no fent el mal.

Objectiu

Compartir la joia de la resurrecció de Jesús.

Diumenge de Rams (Cicle A)

Diumenge, 9 d'abril de 2017

Sant Mateu, 27, 11-54

Passió de nostre Senyor Jesucrist segons Sant Mateu (fragment)

Des del migdia fins a mitja tarda s’estengué una foscor sobre tota la terra. Cap a mitja tarda Jesús cridà amb tota la seva força: “Eli, Eli, lema sabactani?”. Que vol dir: “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”. Alguns dels qui eren allí deien: “Ara crida Elies”. Un d’ells anà corrents a prendre una esponja xopa de vinagre i la posà al capdamunt d’una canya perquè begués. Però els altres li deien: “Deixa’l estar. A veure si ve Elies a salvar-lo”. Jesús tornà a cridar amb tota la força i expirà.
En aquell moment la cortina que tancava el santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix, la terra tremolà, les roques s’esberlaren, els sepulcres s’obriren i ressuscitaren molts cossos dels sants que hi reposaven; després de la resurrecció de Jesús sortiren dels sepulcres, anaren a la Ciutat Santa i s’aparegueren a molts. Quan el centurió i els soldats que guardaven Jesús veieren el terratrèmol i tot el que havia passat, s’esveraren molt i deien: “És veritat: Aquest home era Fill de Déu”.

Comentari

Una altra mostra de la humanitat de Jesús és la seva angoixa davant el suplici de la creu, fins i tot en la desesperació i el dolor es plany preguntant a Déu pel que sembla el seu abandó.

“Jesús tornà a cridar amb tota la força i expirà”. Aquestes són les paraules que més m’impressionen de l’Evangeli. Són paraules que em deixen aixafat, perquè, què podem esperar de la humanitat si va ser capaç de fer patir d’aquesta manera al Fill de Déu? Queda alguna esperança per a nosaltres?. El mateix Jesús, ressuscitat ens dóna la resposta.

Si Jesús hagués vingut amb tota la glòria i magnificència d’un déu totpoderós amb la finalitat de rebre lloances i pregàries, la figura de Déu hagués estat la d’un déu que no és Pare. Davant els patiments de la humanitat, les guerres, les injustícies, el dolor i la pena, el mal... sabem que el mateix Jesús va patir, va ser humiliat, torturat, incomprès i mort de la manera més brutal. I finalment, va ressuscitar i compartir la Glòria de Déu.

Així ho hem de fer: intentar viure una vida plena ajudant els altres i cuidant el nostre esperit, sense defallir pels contratemps i confiant amb qui és la resurrecció i la vida.

Objectiu

Pregant, provar d'acompanyar a Jesús en la seva solitud a la creu. 

Cinquè Diumenge de Quaresma (Cicle A)

Diumenge, 2 d'abril de 2017

Sant Joan, 11, 3-45 (Versió breu)

En aquell temps, les dues germanes enviaren a dir a Jesús: “Senyor, aquell que estimeu està malalt”. Jesús en sentir això digué: “Aquesta malaltia no és mortal; és per a donar glòria a Déu: el Fill de Déu en serà glorificat”. Jesús estimava Marta i la seva germana i Llàtzer. Després de rebre la notícia de la malaltia, es quedà encara dos dies al lloc on era.
Després, passats aquests dies, digué als deixebles: “Tornarem a Judea”. Quan Jesús arribà, ja feia quatre dies que Llàtzer era al sepulcre.
Marta, quan va saber que Jesús arribava, sortí a rebre’l. Maria es quedà a casa. Marta digué a Jesús: “Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort. Però fins i tot ara sé que Déu us concedirà tot allò que li demaneu”. Jesús li diu: “El teu germà ressuscitarà”. Marta li respon: “Ja sé que ressuscitarà quan tothom ressusciti el darrer dia”. Li diu Jesús: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi no moriran mai més. Ho creus això?”. Ella li diu: “Sí, Senyor: jo crec que vós sou el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món”.
Llavors preguntà: “On l’heu posat?”. Li diuen: “Veniu a veure-ho Senyor”. A Jesús se li negaren els ulls. Els jueus deien: “Mireu com l’estimava”. Altres deien: “Aquest home que obrí els ulls al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?”.
Jesús, commogut altra vegada, arribà on era el sepulcre. Era una cova tancada amb una llosa. Jesús digué: “Traieu la llosa”. Marta, germana del difunt, diu a Jesús: “Senyor, ja es descompon, fa quatre dies que és mort”. Li respon Jesús: “no t’he dit que si creus veuràs la glòria de Déu?”. Llavors van treure la llosa. Després Jesús alçà els ulls al cel i digué: “Pare, us dono gràcies perquè m’heu escoltat. Ja sé que sempre m’escolteu, però dic això perquè ho sàpiga la gent que en rodeja i creguin que sou vós qui m’heu enviat”. Havent dit això cridà fort: “Llàtzer, vine a fora”. I el mort sortí. Tenia els peus i les mans lligats amb les benes d’amortallar i la cara lligada amb un mocador. Jesús els diu: “ Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”.
Molts dels jueus que havien vingut a casa de Maria i veieren el que va fer Jesús cregueren en ell.

Comentari

La mort és el gran misteri al que ens enfrontem els homes. La mort és la única cosa certa que ens depara la vida. No sabem quan ni com, però sí que acabarà succeint: morirem. I a partir d’aquí, ja entra la fe. Podem creure que quan arribi la mort tot s’haurà acabat, serem no res; podem dir que no sabem què passarà; i podem creure que Jesús és la resurrecció i la vida. Segons el capellà, Florencio, l’home passa nou mesos al si de la mare per a néixer a aquest món, i després passa els anys que és viu al si de la terra per a néixer finalment a la vida eterna. La mort, per al cristià no és un final, sinó un principi.

Veien la nostra feblesa, ara per ara, més que una fe inqüestionable en la vida eterna, el que tinc és esperança en Déu. Sé que Jesús  ens demana tenir fe, i tots els meus esforços van encaminats a això, a arribar un dia en que digui: Jo crec que vós sou el Messies. Amb tot el que això implica. I prego a Déu per a que el dia en que em trobi davant d’ell li pugui oferir el meu esforç, la meva esperança i la meva fe.

Una altra cosa. Jesús també va plorar davant la mort i va patir al veure patir als altres, però finalment ens reconforta: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi no moriran mai més”.

Objectiu

Tenir més present en el meu dia a dia l'objectiu últim de la meva vida: la resurrecció en comunió eterna amb Déu i els germans.

Quart Diumenge de Quaresma (Cicle A)

Diumenge, 26 de març de 2017

Sant Joan, 9, 1-17, 34-38

En aquell temps, Jesús veié tot passant un cec de naixement. Escopí a terra, va fer amb la saliva una mica de fang, l’estengué sobre els ulls del cec i li digué: “Vés a rentar-te a la piscina de Siloè”. Aquest nom significa Enviat. Ell hi anà, s’hi rentà i tornà veient-hi.
La gent del veïnat i els qui l’havien vist sempre captant deien: “No és aquell home que vèiem assegut captant?”. Uns responien: “Sí que és ell”. Altres dient: “No és pas ell, és un que s’hi assembla”. Ell digué: “Sí que el sóc”.
Dugueren als fariseus l’home que abans era cec. El dia que Jesús havia fet el fang i li havia obert els ulls era dissabte, dia de repòs. També els fariseus li preguntaren com havia arribat a veure-hi. Ell els digué: “M’ha estès fang sobre els ulls, m’he rentat, i ara hi veig”. Alguns dels fariseus deien: “Aquest home que no guarda el repòs del dissabte no pot ser de Déu”. Però altres responien: “Com és possible que un pecador faci tals miracles?”. I es dividiren entre ells. S’adreçaren al cec una altra vegada i li digueren: “Ja que és a tu, que ell t’ha obert els ulls, tu, què en dius d’ell?”. Ell contestà: “Que és un profeta”.
Li respongueren: “Tot tu vas néixer en pecat i ens vols donar lliçons?”. I el van excloure de la sinagoga.
Jesús va sentir dir que l’havien exclòs de la sinagoga i, quan el trobà, li digué: “Creus en el Fill de l’Home?”. Ell respongué: “I, qui és Senyor, perquè hi pugui creure?”. Jesús li diu: “Ja l’has vist: és el mateix que parla amb tu”. Li diu ell: “Hi crec, Senyor”. I l’adorà.

Comentari

La fe. Ja és ben complicat ja. Els fariseus estaven convençuts de les seves creences, i pensaven que eren tant certes que tots aquells que no les seguien fil per randa, eren pecadors i estaven apartats de Déu. Ni tan sols el fet de que un cec hagués recuperat la vista els feia re capacitar sobre la seva actitud. Fins i tot exclouen al cec de la sinagoga. Com reaccionaríem nosaltres, creients, si fóssim expulsats de l’Església per tenir algunes divergències en la interpretació de l’Evangeli, per exemple?.

Com Jesús ens va dir, no som ningú per jutjar a ningú, només el Pare ho pot fer, i crec que el que hem de fer és pregar i fer les coses de la manera que creguem justes. Si tot el que fem ho fem per amor, crec que Jesús ens obrirà els braços i ens acollirà al seu cor.

Reconeixent que no som perfectes, intentant posar-nos a la pell del germà i confiant en la gràcia de Déu podem anar fent el camí cap a la casa del pare.

Objectiu

Deixar de banda els meus prejudicis i no jutjar ningú.

Tercer Diumenge de Quaresma (Cicle A)

Diumenge, 19 de març de 2017

Sant Joan, 4, 5-42

En aquell temps, Jesús arribà a una població samaritana que s'anomena Sicar, prop dels terrenys que Jacob havia donat al seu fill Josep. Allà hi ha el pou de Jacob. Era cap al migdia quan Jesús, cansat de caminar, s'estava assegut bonament a la vora del pou. Els deixebles havien anat al poble a comprar provisions. Arribà una dona samaritana, que venia a treure aigua. Jesús li diu: «Dóna'm aigua». Li diu la samaritana: «Com? Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que sóc una dona samaritana?». Cal saber que els jueus no es fan amb els samaritans. Jesús li respongué: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu qui li hauries demanat aigua viva, i ell te l'hauria donada». Ella li diu: «Senyor, aquest pou és fondo i no teniu res per treure aigua. D'on la traieu, l'aigua viva? Jacob, el nostre pare, ens va donar aquest pou i en bevia tant ell, com els seus fills, com el seu bestiar. Sou més gran vós que no pas ell?». Jesús li respongué: «Els qui beuen aigua d'aquesta tornen a tenir set, però el qui begui de la que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna». Li diu la dona: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a treure aigua del pou».
Ell li diu: «Vés a cridar el teu marit i torna». La dona li contesta: «No en tinc, de marit». Li diu Jesús: «Tens raó: n'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: "No en tinc, de marit", és veritat». Ella li diu:
«Senyor, veig que sou un profeta. Els nostres pares adoraren Déu en aquesta muntanya, però vosaltres, els jueus, dieu que el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem». Jesús li respongué: «Creu-me, dona; s'acosta l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres no sabeu qui adoreu; nosaltres sí que ho sabem, perquè la salvació ve dels jueus. Però s'acosta l'hora, més ben dit, és ara mateix, que els bons adoradors adoraran el Pare en esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en esperit i en veritat». Li diu la dona: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit. Quan ell vingui, ens ho explicarà tot». Ell li respon: «El Messies sóc jo, que parlo amb tu».
Llavors mateix arribaren els deixebles. S'estranyaren que parlés amb una dona, però cap d'ells no gosà preguntar-li què volia o de què parlava amb ella. La dona deixà estar la gerra i se n'anà al poble a dir a la gent: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. No serà el Messies?». La gent sortí del poble i anà a trobar-lo.
Mentrestant els deixebles li deien invitant-lo: «Mengeu, rabí». Però ell els contestà: «Jo, per menjar, tinc un altre aliment que vosaltres no sabeu». Els deixebles es preguntaven entre ells: «És que algú li ha portat menjar?». Jesús els diu: «El meu aliment és fer la voluntat del qui m'ha enviat i acomplir la seva obra. Vosaltres dieu: "Quatre mesos més i ja serem a la sega". Doncs jo us dic: Alceu els ulls i mireu els camps: ja són rossos, a punt de segar. El segador ja rep la part que li toca i recull el gra per a la vida eterna, perquè s'alegrin plegats el sembrador i el segador. En aquest cas té raó la dita «un és el qui sembra i un altre el qui sega». Jo us he enviat a segar on vosaltres no havíeu treballat. Són altres, que van treballar-hi; vosaltres sou sobrevinguts, en el treball que ells havien fet».
Molts samaritans d'aquell poble van creure en ell per la paraula de la dona que assegurava: «M'ha dit tot el que he fet». Per això, quan els samaritans anaren a trobar-lo, li pregaven que es quedés amb ells. I s'hi va quedar dos dies. Després de sentir-lo parlar a ell mateix, encara molts més van creure, i deien a la dona: «Ara ja no creiem només pel que tu deies; nosaltres mateixos l'hem sentit, i sabem que aquest és de debò el Salvador del món».

Comentari

Després de beure, tornem a tenir set. Així és la nostra vida, desitgem coses i potser no les aconseguim, però si finalment acabem gaudint d’elles, aviat perden interès i substituïm les nostres aspiracions per unes altres. A la nostra vida mai arribem a un punt final en que ho considerem tot perfecte.

Jesús ens fa veure una altre cop que la seva visió de la realitat va molt més enllà que la nostra. La dona samaritana en un principi només està preocupada per les relacions formals entre jueus i samaritans, de com agafar l’aigua per beure i d’on s’ha d’adorar a Déu. Jesús al final li fa veure que seguint el camí veritable de Déu tots som germans, que la veritable aigua que necessitem és la que ens fa ser millors i que Déu està per sobre del lloc i de la classe de culte. No és important on s’adora a Déu, sinó com se l’adora. Els adoradors que Déu vol ho han de ser d’esperit i en veritat.

Objectiu

No fer distincions, tots som germans, sigui quina sigui la realitat que ens ha tocat viure.