Sant Mateu, 13, 24-43
En aquell temps, Jesús proposà a la gent aquesta
altra paràbola: “Amb el Regne del cel passa com en un home que havia sembrat
bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia vingué el seu
enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i
s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li
digueren: “No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs
que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els
mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas, si collíeu
el jull, potser arrancaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a
l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne
feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner”.
Els proposà encara una altra paràbola: “Amb el
Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat al seu
camp: és la més petita de totes les llavors, però a mesura que creix, es fa més
gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant que els ocells
hi van, per ajocar-se a les seves branques”.
Els digué també una altra paràbola: Amb el Regne
del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac
de farina i espera, fins que tot ha fermentat”.
Tot això ho digué Jesús a la gent en paràboles i
no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el
profeta: “Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat
secretes des de la creació del món”.
Llavors deixà la gent i se n’anà a casa. Els
deixebles anaren a demanar-li que els expliqués
la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: “El qui sembra
la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els
del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el
diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com
cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home
enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els
qui obren el mal, i els llençaran al foc encès; allà hi haurà els plors i el
cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran
com el sol. Qui tingui orelles que ho senti”.
Comentari
Jo, realment no em puc imaginar, a la fi del món,
a Déu enviant als seus àngels per a que llencin al foc encès a qui ha obrat
malament. No m’ho puc imaginar, perquè si Déu és amor, aquesta acció no és
lògica ni coherent.
Sovint no ens expliquem tampoc l’existència del
mal sobre la terra, però imaginant, només imaginant, em plantejo que potser
nosaltres, els humans, ja havíem estat en gràcia de Déu, però ens en vam
allunyar degut a l’egoisme i la supèrbia, i ara, aquí a la terra Déu ens està
donant una altra oportunitat per a apropar-nos a Ell enmig d’un escenari on Déu
ens permet en certa manera, ser els conductors del nostre futur.
A les
nostres mans està elegir el camí que porta a Déu o el camí que ens allunya. Podríem
començar analitzant la nostra actitud davant la vida. Que no podem canviar res d’aquest món?, és possible,
però la paràbola del granet de mostassa potser ens serviria per a ser una mica
més optimistes.
Només estic imaginant.
Objectiu
Tenir confiança amb Déu malgrat els mals del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada