Diumenge, 1 de novembre de 2015
Sant Mateu 5,1-12a
En aquell temps, en veure Jesús les multituds, pujà a la muntanya, s'assegué i els deixebles se li acostaren. Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:
"Feliços els pobres en l'esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els qui estan de dol: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els humils: són ells els qui posseiran el país. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats. Feliços els compassius: Déu els compadirà. Feliços els nets de cor: són ells els qui veuran Déu. Feliços els qui posen pau: Déu els reconeixerà com a fills. Feliços els perseguits pel fet de ser justos: el Regne del cel és per a ells. Feliços vosaltres quan, per causa meva, us ofendran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies: alegreu-vos-en i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel".
Comentari
Molt sovint el món em desconcerta. No sóc capaç d’entendre moltes coses que hi veig. Les guerres, les injustícies, el patiment, les malalties, els abusos, gent amb seriosos problemes mentals, egoismes, escales de valors que no entenc, famílies trencades, nens que pateixen... miro cap a Déu y li pregunto per què.
I hi ha vegades que acabo llegint el passatge de les benaurances.
No diria la veritat si digués que em quedo completament tranquil, però sí que és cert que Jesús em conforta amb les seves paraules.
Com milloraria el món si tots les tinguéssim en compte.
Objectiu
Repassar el meu dia a dia sota la llum de les benaurances.
divendres, 30 d’octubre del 2015
divendres, 23 d’octubre del 2015
Trentè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)
Diumenge, 25 d'octubre de 2015
Sant Marc, 10, 46-52
En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bar-Timeu. Quan sentí que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Jesús s’aturà i digué: “Crideu-lo”. Ells criden el cec i li diuen: “Anima’t i vine, que et crida”. El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada, i anà cap a Jesús.
Jesús li preguntà: “Què vols que et faci?”. Ell respon: “Rabuni, feu que hi vegi”. Jesús li diu: “Vés, la teva fe t’ha salvat”. A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.
Comentari
Seguint amb la reflexió sobre les coses que demanem, tot i reconèixer que només Déu sap què és el que realment és bo per a nosaltres, no hem d’interpretar això com un convit a deixar de pregar demanant coses. Si ho fem a consciència, pregar demanant coses ens pot ajudar a tenir una relació més propera amb Déu i a conèixer-nos una mica més.
Seria bo començar la pregària de petició demanant el primer que se’ns vingui al cap. Quan creguem que hem acabat, hauríem de repassar aquestes peticions i veure quines són fruit del nostre egoisme, de les nostres pors i falta de confiança amb Déu, o de la nostra voluntat d’apropar-nos al Pare, de voler ajudar els altres, de fer un món millor... i al final, quan siguem capaços de trobar quines són les peticions més adequades, llavors, insistir amb la mateixa fe del cec de la lectura d’avui .
Déu no és el geni de la llàntia, i creure això o pensar que Déu ens estima poc perquè no satisfà totes les nostres peticions seria no acabar d’entendre què és el que significa ser cristià.
Sant Marc, 10, 46-52
En aquell temps, Jesús sortí de Jericó amb els seus deixebles i amb molta gent. Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat, un cec que es deia Bar-Timeu. Quan sentí que passava Jesús de Natzaret, començà a cridar: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Tothom el renyava per fer-lo callar, però ell cridava encara més fort: “Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi”. Jesús s’aturà i digué: “Crideu-lo”. Ells criden el cec i li diuen: “Anima’t i vine, que et crida”. El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada, i anà cap a Jesús.
Jesús li preguntà: “Què vols que et faci?”. Ell respon: “Rabuni, feu que hi vegi”. Jesús li diu: “Vés, la teva fe t’ha salvat”. A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.
Comentari
Seguint amb la reflexió sobre les coses que demanem, tot i reconèixer que només Déu sap què és el que realment és bo per a nosaltres, no hem d’interpretar això com un convit a deixar de pregar demanant coses. Si ho fem a consciència, pregar demanant coses ens pot ajudar a tenir una relació més propera amb Déu i a conèixer-nos una mica més.
Seria bo començar la pregària de petició demanant el primer que se’ns vingui al cap. Quan creguem que hem acabat, hauríem de repassar aquestes peticions i veure quines són fruit del nostre egoisme, de les nostres pors i falta de confiança amb Déu, o de la nostra voluntat d’apropar-nos al Pare, de voler ajudar els altres, de fer un món millor... i al final, quan siguem capaços de trobar quines són les peticions més adequades, llavors, insistir amb la mateixa fe del cec de la lectura d’avui .
Déu no és el geni de la llàntia, i creure això o pensar que Déu ens estima poc perquè no satisfà totes les nostres peticions seria no acabar d’entendre què és el que significa ser cristià.
Objectiu
Intentar millorar la meva pregària sent més humil.
divendres, 16 d’octubre del 2015
Vint-i-novè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)
Diumenge, 18 d'octubre de 2015
Sant Marc, 10, 35-45
En aquell temps, Jaume i Joan, els dos fills de Zebedeu, anaren a trobar a Jesús i li digueren: “Mestre, voldriem que ens concedíssiu un favor que us demanarem”. Jesús els preguntà: “Què voleu que faci?”. Ells li digueren: “Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra”. Jesús els respongué: “No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo beuré i ser batejats amb el baptisme que jo seré batejat?”. Ells li digueren: “Sí que podem”. Jesús els respongué: “És cert, vosaltres beureu el calze que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui Déu ho ha reservat”. Quan els altres deu ho sentiren, s’indignaren contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué: “Ja sabeu que, en totes les nacions, els qui figuen com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder.
Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir als altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per a tots els homes”.
Comentari
Quantes vegades Jesús ens podria dir a nosaltres: “No sabeu el que demaneu”. L’home no pot saber de cap manera quines repercussions pot tenir allò que semblant-li just o que li pot portar algun benefici demana.
Per exemple, jo li puc estar demanant a Déu des de fa molt temps que m'ajudi a trobar una noia amb la que casar-me i formar una família. Però qui no em diu a mi que estic millor solter que no casat?.
Per exemple, mai gosaria demanar-li a Déu directament que em toques algun premi milionari en algun joc, però si que he de reconèixer que estaria encantat de que em toqués. Però qui no em diu a mi que amb els diners vingués la corrupció del cos i l’ànima?.
Per exemple, jo li puc estar demanant a Déu que em curi a mi o a algú proper d’alguna malaltia. Però qui no em diu a mi que aquesta malaltia serveixi per a apropar-nos més a Déu i comprendre’l millor?.
Són exemples, però que suposo que fan pensar. I vist això, no s’hauria de deixar de pregar, si no que hauríem de ser més reflexius a l’hora de demanar-li coses a Déu. I també, afegir sempre que es faci la seva voluntat i no la nostra, tal com Jesús ens va ensenyar.
Objectiu
Reflexionar una estona sobre: "faci's la vostra voluntat, així en la terra com es fa en el cel"
Sant Marc, 10, 35-45
En aquell temps, Jaume i Joan, els dos fills de Zebedeu, anaren a trobar a Jesús i li digueren: “Mestre, voldriem que ens concedíssiu un favor que us demanarem”. Jesús els preguntà: “Què voleu que faci?”. Ells li digueren: “Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat, puguem seure l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra”. Jesús els respongué: “No sabeu què demaneu. Podeu beure el calze que jo beuré i ser batejats amb el baptisme que jo seré batejat?”. Ells li digueren: “Sí que podem”. Jesús els respongué: “És cert, vosaltres beureu el calze que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat, però seure a la meva dreta i a la meva esquerra no sóc jo qui ho ha de concedir; és per a aquells a qui Déu ho ha reservat”. Quan els altres deu ho sentiren, s’indignaren contra Jaume i Joan. Jesús els cridà i els digué: “Ja sabeu que, en totes les nacions, els qui figuen com a governants disposen dels seus súbdits com si en fossin amos, i els grans personatges mantenen els altres sota el seu poder.
Entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots, com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir als altres, i a donar la seva vida com a preu de rescat per a tots els homes”.
Comentari
Quantes vegades Jesús ens podria dir a nosaltres: “No sabeu el que demaneu”. L’home no pot saber de cap manera quines repercussions pot tenir allò que semblant-li just o que li pot portar algun benefici demana.
Per exemple, jo li puc estar demanant a Déu des de fa molt temps que m'ajudi a trobar una noia amb la que casar-me i formar una família. Però qui no em diu a mi que estic millor solter que no casat?.
Per exemple, mai gosaria demanar-li a Déu directament que em toques algun premi milionari en algun joc, però si que he de reconèixer que estaria encantat de que em toqués. Però qui no em diu a mi que amb els diners vingués la corrupció del cos i l’ànima?.
Per exemple, jo li puc estar demanant a Déu que em curi a mi o a algú proper d’alguna malaltia. Però qui no em diu a mi que aquesta malaltia serveixi per a apropar-nos més a Déu i comprendre’l millor?.
Són exemples, però que suposo que fan pensar. I vist això, no s’hauria de deixar de pregar, si no que hauríem de ser més reflexius a l’hora de demanar-li coses a Déu. I també, afegir sempre que es faci la seva voluntat i no la nostra, tal com Jesús ens va ensenyar.
Objectiu
Reflexionar una estona sobre: "faci's la vostra voluntat, així en la terra com es fa en el cel"
divendres, 9 d’octubre del 2015
Vint-i-vuitè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)
Diumenge, 11 d'octubre de 2015
Sant Marc, 10, 17-30
En aquell temps, Jesús es va posar en camí i un home se li acostà corrent, s’agenollà davant d’ell i li preguntà: “Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?”. Jesús li digué: “Perquè em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: no matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare”. Ell li va dir: “Mestre , tot això ho he complert des de jove”. Jesús se’l mirà i el va estimar. Li digué: “Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me”.
En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n’anà tot trist, perquè tenia molts béns. Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: “Què n’és de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!”. Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos, però Jesús els tornà a dir: “Fills meus, que n’és, de difícil, entrar al Regne de Déu. És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu”. Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres: “Si és així, qui pot salvar-se?”. Jesús se’ls mirà i digué: “Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot”. Llavors Pere li va dir: “Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit”. Jesús digué: “Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l’evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna”.
Comentari
Aquest passatge de l’evangeli sempre m’ha afectat especialment, més que res, perquè em trobo plenament identificat amb el jove ric. No pel fet que sigui ric, que jo ara per ara no ho sóc, sinó pel fet d’intentar complir els manaments de Déu (i en línies generals ho aconsegueixo), però incapaç de fer un pas més enllà.
Jesús voldria que fossim capaços d’acceptar la plenitud del seu missatge i per tant aconseguir la vida eterna, diguem-ne, per mèrits propis, però sóc conscient que molts dels que ens anomenem cristians som incapaços, per diferents motius, de fer aquest pas endavant. I tots aquests, en els que jo mateix m’hi trobo, necessitem de la gràcia de Déu per a aconseguir entrar al Regne de Déu i viure’l en plenitud. Els deixebles pregunten a Jesús: “Si és així, qui pot salvar-se?”. I Jesús els va respondre: “Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot”. Seria bo no oblidar això, evitar caure en el pessimisme, confiar amb Déu i demanar-li sempre a les nostres pregàries que ens permeti entrar al seu Regne.
Objectiu
Pregar a Déu que no permeti que m'allunyi d'Ell per desànim.
Sant Marc, 10, 17-30
En aquell temps, Jesús es va posar en camí i un home se li acostà corrent, s’agenollà davant d’ell i li preguntà: “Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?”. Jesús li digué: “Perquè em dius bo? De bo, només n’hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: no matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare”. Ell li va dir: “Mestre , tot això ho he complert des de jove”. Jesús se’l mirà i el va estimar. Li digué: “Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me”.
En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n’anà tot trist, perquè tenia molts béns. Llavors Jesús mirà al seu voltant i digué als seus deixebles: “Què n’és de difícil, per als qui tenen riqueses entrar al Regne de Déu!”. Els deixebles, en sentir aquestes paraules, quedaren molt sorpresos, però Jesús els tornà a dir: “Fills meus, que n’és, de difícil, entrar al Regne de Déu. És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al Regne de Déu”. Ells quedaren encara més desconcertats, i es deien els uns als altres: “Si és així, qui pot salvar-se?”. Jesús se’ls mirà i digué: “Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot”. Llavors Pere li va dir: “Mira, nosaltres ho hem deixat tot i t’hem seguit”. Jesús digué: “Us ho asseguro: tothom qui per mi i per l’evangeli hagi deixat casa, germans, germanes, mare, pare, fills o camps, rebrà, ja en el temps present, cent vegades més de cases, germans, germanes, mares, fills, camps i també persecucions, i, en el món futur, la vida eterna”.
Comentari
Aquest passatge de l’evangeli sempre m’ha afectat especialment, més que res, perquè em trobo plenament identificat amb el jove ric. No pel fet que sigui ric, que jo ara per ara no ho sóc, sinó pel fet d’intentar complir els manaments de Déu (i en línies generals ho aconsegueixo), però incapaç de fer un pas més enllà.
Jesús voldria que fossim capaços d’acceptar la plenitud del seu missatge i per tant aconseguir la vida eterna, diguem-ne, per mèrits propis, però sóc conscient que molts dels que ens anomenem cristians som incapaços, per diferents motius, de fer aquest pas endavant. I tots aquests, en els que jo mateix m’hi trobo, necessitem de la gràcia de Déu per a aconseguir entrar al Regne de Déu i viure’l en plenitud. Els deixebles pregunten a Jesús: “Si és així, qui pot salvar-se?”. I Jesús els va respondre: “Als homes els és impossible, però no a Déu, perquè Déu ho pot tot”. Seria bo no oblidar això, evitar caure en el pessimisme, confiar amb Déu i demanar-li sempre a les nostres pregàries que ens permeti entrar al seu Regne.
Objectiu
Pregar a Déu que no permeti que m'allunyi d'Ell per desànim.
divendres, 2 d’octubre del 2015
Vint-i-setè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)
Diumenge, 4 d'octubre de 2015
Sant Marc, 10, 2-16
En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es pot divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: “Què us va ordenar Moisès?”. Li respongueren: “Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se”. Jesús els digué: “Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tant durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”. Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-lo sobre això mateix. Jesús els diu: “Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb un altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri”.
La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: “Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne de Déu és per als qui són com ells.
Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas”. I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.
Comentari
Crec que no tinc un record més grat de la vivència de la meva fe que el dia en que vaig fer la meva primera comunió. Va ser un dia molt feliç per a mi, un dia en que veia a Jesús com un amic que m’acompanyava, veia a un Déu que m’estimava, tenia uns companys de catequesi que vam acabar ser molt bons amics, tenia la família al costat, i per primera vegada li vaig demanar perdó a Déu per les meves faltes d’una manera “cerimonial” celebrant el sagrament de la reconciliació.
Era una vivència de la fe vista per un infant, un infant que estimava i que no entenia com hi havia gent que no seguia el missatge d’amor de Jesús. Suposo que quan Jesús comenta que el Regne de Déu és per als qui són com els nens, es referia a això. Ara, de gran, la meva fe ha canviat, i ja no veig les coses tant clares com les vaig veure aquell dia, però aquella experiència em serveix per a saber com hauria de ser una fe perfecta. I a ella vull tornar.
Respecte al divorci, jo, en principi, també sóc partidari de que el casament hauria de ser per sempre, i crec que actualment, moltes parelles fracassen per l’egoisme, la falta de comunicació i la sortida fàcil. Per un costat, és molt trist veure fins on arriben els problemes de convivència, la bola es va fent gran fins que casi és impossible aturar-la. La parella pateix, els fills pateixen, la família pateix... els problemes s’haurien d’intentar solucionar quan es presenten, i no deixar que el ressentiment es vagi acumulant.
Per l’altre costat, veig a divorciats que s’han tornat a casar i que han aconseguit formar una nova família que si no fos per això (perquè són divorciats), seria una família modèlica. I aquí es troba el meu dubte. Si s’ha intentat per tots mitjans que la primera relació funcionés, però no s’ha aconseguit, per què no es pot intentar un altre cop?.
Ha de ser molt dur per a un cristià trobar-se en aquesta situació, més quan es troben amb el rebuig d’altres cristians o de capellans, i amb els seus propis problemes de consciència. En aquest cas, només veig la possibilitat de pregar a Déu i confiar amb la seva infinita misericòrdia. Crec que la intenció amb que es fan les coses és el que compta, i si un cristià ha provat amb totes les seves forces salvar el seu matrimoni, i no ho ha aconseguit, i després troba l’ocasió de tornar a formar una família amb un altra persona i ho proba de tot cor sense desentendre’s d’altres responsabilitats, no hauria de ser reprovat per ningú.
I per altra banda, no som ningú per jutjar als altres, només Déu coneix el cor dels homes.
Objectiu
Que l’amor i no les convencions guiï la meva vida.
Sant Marc, 10, 2-16
En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es pot divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: “Què us va ordenar Moisès?”. Li respongueren: “Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se”. Jesús els digué: “Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tant durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”. Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-lo sobre això mateix. Jesús els diu: “Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb un altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri”.
La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: “Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne de Déu és per als qui són com ells.
Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas”. I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.
Comentari
Crec que no tinc un record més grat de la vivència de la meva fe que el dia en que vaig fer la meva primera comunió. Va ser un dia molt feliç per a mi, un dia en que veia a Jesús com un amic que m’acompanyava, veia a un Déu que m’estimava, tenia uns companys de catequesi que vam acabar ser molt bons amics, tenia la família al costat, i per primera vegada li vaig demanar perdó a Déu per les meves faltes d’una manera “cerimonial” celebrant el sagrament de la reconciliació.
Era una vivència de la fe vista per un infant, un infant que estimava i que no entenia com hi havia gent que no seguia el missatge d’amor de Jesús. Suposo que quan Jesús comenta que el Regne de Déu és per als qui són com els nens, es referia a això. Ara, de gran, la meva fe ha canviat, i ja no veig les coses tant clares com les vaig veure aquell dia, però aquella experiència em serveix per a saber com hauria de ser una fe perfecta. I a ella vull tornar.
Respecte al divorci, jo, en principi, també sóc partidari de que el casament hauria de ser per sempre, i crec que actualment, moltes parelles fracassen per l’egoisme, la falta de comunicació i la sortida fàcil. Per un costat, és molt trist veure fins on arriben els problemes de convivència, la bola es va fent gran fins que casi és impossible aturar-la. La parella pateix, els fills pateixen, la família pateix... els problemes s’haurien d’intentar solucionar quan es presenten, i no deixar que el ressentiment es vagi acumulant.
Per l’altre costat, veig a divorciats que s’han tornat a casar i que han aconseguit formar una nova família que si no fos per això (perquè són divorciats), seria una família modèlica. I aquí es troba el meu dubte. Si s’ha intentat per tots mitjans que la primera relació funcionés, però no s’ha aconseguit, per què no es pot intentar un altre cop?.
Ha de ser molt dur per a un cristià trobar-se en aquesta situació, més quan es troben amb el rebuig d’altres cristians o de capellans, i amb els seus propis problemes de consciència. En aquest cas, només veig la possibilitat de pregar a Déu i confiar amb la seva infinita misericòrdia. Crec que la intenció amb que es fan les coses és el que compta, i si un cristià ha provat amb totes les seves forces salvar el seu matrimoni, i no ho ha aconseguit, i després troba l’ocasió de tornar a formar una família amb un altra persona i ho proba de tot cor sense desentendre’s d’altres responsabilitats, no hauria de ser reprovat per ningú.
I per altra banda, no som ningú per jutjar als altres, només Déu coneix el cor dels homes.
Objectiu
Que l’amor i no les convencions guiï la meva vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)