Divuitè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 2 d'agost de 2015

Sant Joan, 6,24-35

En aquell temps, quan la gent veié que Jesús no era allà i els seus deixebles tampoc, pujà a les barques i anà a buscar Jesús a Cafar-Naüm. Quan el trobaren, estranyats que fos a l'altra riba, li preguntaren: "Mestre, quan hi heu vingut, aquí?". Jesús els respongué: "Us ho dic amb tota veritat: Vosaltres no em busqueu pels senyals prodigiosos que heu vist, sinó perquè heu menjat tant de pa com heu volgut. No heu de treballar per un menjar que es fa malbé, sinó pel menjar que es conserva sempre i dóna la vida eterna. Aquest menjar us el donarà el Fill de l'home: ell és el qui Déu, el Pare, ha marcat amb el seu segell personal". Ells li preguntaren: "Què hem de fer per obrar com Déu vol?". Jesús els respongué: "L'obra que Déu vol és que cregueu en aquell que ell ha enviat". Li contestaren: "Quin senyal visible ens podeu donar, que ens convenci? Quines obres feu? Els nostres pares van menjar el mannà en el desert, tal com diu l'Escriptura: "Els donà el seu blat celestial". Jesús els respongué: "Moisès no us va donar pas el blat celestial, però el meu Pare sí que us dóna el pa que és realment del cel, perquè el pa de Déu és el que baixa del cel per donar vida al món". Li diuen: "Senyor, doneu-nos sempre aquest pa". Jesús els diu: "Jo sóc el pa que dóna la vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set".

Comentari

Seria bo que en el nostre creixement personal definíssim una llista de valors i intentéssim dirigir tots els nostres esforços a ser fidels a ella. Però el gran què és saber si aquesta escala de valors i prioritats que ens plantegem és la més bona per a nosaltres.

Jesús ens dóna algunes pistes per a no desviar-nos gaire del que Déu espera de nosaltres.

Podem centrar-nos en la realitat que veiem amb els nostres sentits, i buscar una vida confortable basada en els diners i en coses materials, en la exclusiva satisfacció dels nostres sentits... o podem aspirar a tenir unes condicions de vida dignes i intentar créixer en l’amor vers Déu i els altres.

És molt humà el que demanen a Jesús en aquest passatge de l’Evangeli, demanen un senyal visible, una guia clara, i Jesús els fa el símil del pa, un element indispensable per a la nostra vida física, comparant-lo amb les seves ensenyances que representes el veritable aliment de la persona.

La gran lluita, una vegada establertes les prioritats, serà saber dirigir tots els nostres esforços a ser fidels a aquests valors.

Objectiu

Demanar a Jesús que sàpiga establir una escala de valors d’acord amb les seves ensenyances i tingui la força suficient com per a ser coherent amb ella.

Dissetè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 26 de juliol de 2015

Sant Joan, 6, 1-15

En aquell temps, Jesús se n’anà a l’altra riba del llac de Galilea, el llac de Tiberíades. El seguia molta gent, perquè veien els senyals prodigiosos que feia amb els malalts. Jesús pujà a la muntanya i s’hi assegué amb els deixebles.

S’acostava la Pasqua, la festa dels jueus. Jesús alçà els ulls, veié la gentada que anava arribant i preguntà a Felip: “On comprarem pa perquè puguin menjar tots?”. Ho preguntava per veure què deia Felip.

Jesús sabia què volia fer. Felip li respongué: “Necessitaríem molts diners per poder donar només un tros de pa a cadascun”. Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, diu a Jesús: “Aquí hi ha un noi que té cinc pans d’ordi i dos peixos, però, què és això per a tanta gent?”.

Jesús digué que fessin seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba, i s’hi assegueren. Eren uns cinc mil homes. Jesús prengué els pans, digué l’acció de gràcies i els repartí entre tota la gent asseguda. El mateix va fer amb els peixos. I en repartia tant com en volien. Quan tothom quedà satisfet, digué als deixebles: “Recolliu el que ha sobrat, que no es faci malbé”. Ho recolliren i, de les sobres d’aquells cinc pans d’ordi, n’ompliren dotze coves.

Quan la gent s’adonà del prodigi que Jesús havia fet, començà a dir: “Segur que aquest home és el Profeta que havia de venir al món”. Jesús, sabent que anaven a apoderar-se d’ell per fer-lo rei, es retirà tot sol a la muntanya.

Comentari

Cada vegada que seiem a taula i mengem, hauríem de donar gràcies a Déu pels aliments dels que disposarem, hauríem de tenir un pensament per tots aquells que no poden tenir el menjar a taula (pensem la propera vegada que notem que tenim gana, què passaria si no disposéssim de res per aconseguir-la o poder pagar-la) i hauríem de demanar a Déu que a més de l’aliment per al cos, sapiguem trobar l’aliment per a l’ànima.

Sigui com sigui, estaria bé recuperar el costum, que cada vegada es perd més, de fer l’acció de gràcies cada vegada que ens disposem a menjar.

Per altra banda, Jesús ens ensenya quin és el veritable sentit de la seva missió, és la proximitat amb la gent, és preocupar-se per ells, és la gent. No el poder, no el sentir-se admirat. No devia ser fàcil per a Jesús gestionar aquesta situació. Però sabem que al final va fer el que Déu esperava d’Ell.

Objectiu

Demanar a Déu que no falti mai un plat a taula a ningú, i que m’ajudi a prendre les decisions més encertades en la meva vida per anar sempre pel camí que em porti a la plenitud amb Ell i els germans al final dels meus dies en aquest món.

Setzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 19 de juliol de 2015

Sant Marc, 6, 30-34

En aquell temps, els apòstols es reuniren amb Jesús i li parlaren de tot el que havien fet i ensenyat. Ell els diu: “Veniu ara tots sols en un lloc despoblat i reposeu una mica”. Perquè molta gent anava i venia i no els deixava temps ni de menjar. Se n’anaren, doncs, tots sols amb la barca cap a un lloc despoblat. Però algú els veié quan marxaven; molts ho van saber, hi van córrer a peu de tots els pobles, i arribaren primer que ells. Quan Jesús desembarcà, veié una gran gentada i se’n compadí, perquè eren com ovelles sense pastor. I es posà a instruir-los llargament.

Comentari

Es possible que durant l’any, les nostres obligacions ens absorbeixi excessivament, de tal manera que durant el dia l’únic que fem és aixecar-nos, esmorzar, treballar, dinar, tornar a treballar, i en el millor dels casos, tornar a casa al vespre tant cansats que l’únic que podem fer és reposar, sopar, anar a dormir i a tornar-hi.

És un no parar que potser ens evita dedicar prou temps a nosaltres mateixos. De tal manera que quan tenim la sort de fer vacances hauríem de trobar moments de silenci i reflexió, moments que durant l’època de feina tant difícils són de trobar. Jesús va dir als apòstol que després de la feina anessin a un lloc despoblat a reposar.

Les vacances les hem d’aprofitar per a esbargir-nos, per a retrobar-nos amb nosaltres mateixos i per a reflexionar sobre si el camí que estem fent és el camí que voldríem o hauríem de fer. Als que som de ciutat les vacances ens permeten retrobar-nos amb la natura, amb la Creació, i això ens apropa més a Déu i ens fa ordenar de manera lògica la nostra escala de valors. Caminar per un bosc escoltant la natura, escoltant el silenci, escoltant-nos a nosaltres mateixos i escoltant a Déu és una activitat que tots hauríem de tenir el dret de fer i el deure de fer.

Objectiu

Provar de trobar moments d’intimitat amb Déu durant aquest estiu

Quinzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 12 de juliol de 2015

Sant Marc 6,7-13

En aquell temps, Jesús cridà els dotze i començà d'enviar-los de dos en dos. Els donà poder sobre els esperits malignes i els recomanà que, fora del bastó, no prenguessin res per al camí: ni pa, ni sarró, ni diners, ni un altre vestit, i només les sandàlies per calçat. I els deia: «A la primera casa on us allotgeu, quedeu-vos-hi fins que marxeu d'aquell lloc. Si en un lloc no us volen rebre ni escoltar, a l'hora de sortir-ne, espolseu-vos la terra de sota els peus, com una acusació contra ells». Els dotze se'n van anar i predicaven a la gent que es convertissin. Treien molts dimonis i ungien amb oli molts malalts, que es posaven bons.

Comentari

Continuo reflexionant sobre la por, el nostre gran enemic. Jesús quan va enviar els dotze els va recomanar que no agafessin ni pa, ni sarró, ni vestits de recanvi. I nosaltres dediquem el 80% del nostre temps en buscar menjar, objectes de consum que van molt més enllà del que seria raonable i tenim dificultats en guardar la roba de tanta que en tenim.

Tot això em recorda que l’home és esclau de les seves pertinences, qui més té, més por i angoixa tindrà de perdre-ho tot. Qui no té res , o poca cosa, no té por a perdre res.

Amb el que comento no vull dir que tenir coses estigui malament, ni tampoc que no tenir res sigui el millor que li pot passar a una persona. El que vull dir amb tot això és que la por a perdre el que tenim ens pot fer quedar estancats en el progrés de la nostra fe, en el progrés del nostre creixement com a persona, i això és el que no podem permetre.

Objectiu

Demanar a Déu que no permeti que les preocupacions terrenals m'impedeixin créixer en la meva vida espiritual.

Catorzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 5 de juliol de 2015

Sant Marc, 6,1-6

En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n'estranyava i deia: "D'on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?". I se n'escandalitzaven. Jesús els digué: "Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva". I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.

Comentari

Per un costat, entenc la reacció dels veïns de Jesús. Els homes, i cada vegada de manera més acusada, tendim a racionalitzar-ho tot. Si no ho veiem, no ho creiem. Tots els nostres esforços van dirigits a satisfer les nostres necessitats sensorials... tot el que s’aparti d’això ens descol·loca. Per això no acaben de comprendre el canvi que noten en Jesús.

És una manera de prendre’s la vida. Però personalment, crec que hi ha alguna cosa més que tot això.

Podem buscar, a més d’una certa dignitat material, una vida espiritual que ens permeti tenir una relació de pare-fill amb Déu, que ens permeti viure amb una actitud amorosa cap els qui ens envolten. En definitiva. Una vida més plena.

El fet de comprovar que ajudant els altres aconseguim un benestar interior propi, va molt més enllà que només dedicar tots els esforços en aconseguir bens materials i relacions egoistes per a la nostra pròpia satisfacció.

Per un altre costat, m’ha cridat l’atenció el fet que Jesús es sorprengués al veure que no volien creure. Una reacció molt humana. Estem convençuts que una cosa és bona. Gaudim de la nostra relació amb Déu i gaudim (tot i les dificultats) posant l’amor com a base de la nostra vida i no entenem que els altres no vegin les avantatges que tindríem com a societat si aquesta fos una actitud generalitzada.

El respecte vers l’altre està per sobre de qualsevol imposició, ho tinc claríssim. I mai forçaré a ningú que vegi el món tal com jo el veig... però com Jesús, no puc evitar sorprendre’m al veure que la gent no aculli el principal manament que Jesús ens va donar. Estimar a Déu i al proïsme com a nosaltres mateixos.

Objectiu

Demanar a Déu que no ens escandalitzem quan escoltem la seva paraula i que ens permeti ser conscients que tot el que ve de Déu és per al nostre bé.