Sant Marc, 6,1-6
En aquell temps, Jesús anà a Natzaret, el seu poble, acompanyat dels seus deixebles. El dissabte començà a ensenyar a la sinagoga. Tothom, en sentir-lo, se n'estranyava i deia: "D'on li ve tot això? Què és aquest do de saviesa i aquests miracles que es realitzen per les seves mans? No és el fuster, el fill de Maria, parent de Jaume, de Josep, de Judes i de Simó? I les seves parentes, no viuen aquí entre nosaltres?". I se n'escandalitzaven. Jesús els digué: "Els profetes només són mal rebuts en el seu poble, en la seva parentela i entre els de casa seva". I no hi pogué fer cap miracle; només va imposar les mans a uns quants malalts, que es van posar bé. I el sorprenia que no volguessin creure. Després recorria les viles i els pobles i ensenyava.
Comentari
Per un costat, entenc la reacció dels veïns de Jesús. Els homes, i cada vegada de manera més acusada, tendim a racionalitzar-ho tot. Si no ho veiem, no ho creiem. Tots els nostres esforços van dirigits a satisfer les nostres necessitats sensorials... tot el que s’aparti d’això ens descol·loca. Per això no acaben de comprendre el canvi que noten en Jesús.
És una manera de prendre’s la vida. Però personalment, crec que hi ha alguna cosa més que tot això.
Podem buscar, a més d’una certa dignitat material, una vida espiritual que ens permeti tenir una relació de pare-fill amb Déu, que ens permeti viure amb una actitud amorosa cap els qui ens envolten. En definitiva. Una vida més plena.
El fet de comprovar que ajudant els altres aconseguim un benestar interior propi, va molt més enllà que només dedicar tots els esforços en aconseguir bens materials i relacions egoistes per a la nostra pròpia satisfacció.
Per un altre costat, m’ha cridat l’atenció el fet que Jesús es sorprengués al veure que no volien creure. Una reacció molt humana. Estem convençuts que una cosa és bona. Gaudim de la nostra relació amb Déu i gaudim (tot i les dificultats) posant l’amor com a base de la nostra vida i no entenem que els altres no vegin les avantatges que tindríem com a societat si aquesta fos una actitud generalitzada.
El respecte vers l’altre està per sobre de qualsevol imposició, ho tinc claríssim. I mai forçaré a ningú que vegi el món tal com jo el veig... però com Jesús, no puc evitar sorprendre’m al veure que la gent no aculli el principal manament que Jesús ens va donar. Estimar a Déu i al proïsme com a nosaltres mateixos.
Objectiu
Demanar a Déu que no ens escandalitzem quan escoltem la seva paraula i que ens permeti ser conscients que tot el que ve de Déu és per al nostre bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada