Sant Mateu, 22, 34-40
En aquell temps, quan els fariseus s’assabentaren que Jesús havia fet callar els saduceus, es tornaren a reunir, i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: “Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?”. Jesús li contestà: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels profetes vénen d’aquests dos”.
Comentari
Aquesta és la essència del cristianisme. No es podia resumir millor: estimar Déu sobre totes les coses i als altres com a tu mateix”. Podem capficar-nos en mil manaments, detalls de forma, litúrgia... però res de tot això té sentit si no estimem Déu, res de tot això té sentit si no estimem els altres.
Tampoc és el fet de la imposició, del manament, sinó que és una cosa de lògica. Hauríem d’arribar a ser capaços d’estimar a Déu com a uns pares, perquè si amb alguna cosa humana es pot comparar Déu és amb l’amor d’uns pares cap el seu fill. I de la mateixa manera que estimem a qui ens ha cuidat de petits (també de grans), a qui ens ha estimat per sobre dels nostres egoismes d’infància, a qui ens ha volgut sempre el bé encara que no fóssim capaços d’entendre-ho així... de la mateixa manera hem d’estimar a Déu.
En segon lloc, hem d’estimar als altres. Per què?, doncs perquè Déu vol que arribem a estar tots en comunió, i això no és possible si no entenem que allò que li passa al germà també m’afecta a mi. És lògic en una comunió, així que estimant els altres com a nosaltres mateixos no fem altra cosa que avançar cap a la perfecció que vol Déu.
Objectiu
Reflexionar sobre si centro més la meva vida espiritual en altres coses i no tant en l'amor al Pare i als germans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada