Sant Lluc, 24, 13-35
Aquell mateix diumenge, dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble anomenat Emmaús, a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells comentant aquests incidents. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells, però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin.
Ell els preguntà: “De què discutiu entre vosaltres tot caminant?”. Ells s’aturaren amb un posat trist, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué: “De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem, ets l’únic que no saps el que ha passat?”. Els preguntà: “Què?”. Li contestaren: “El cas de Jesús de Natzaret. S’havia revelat com un profeta poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble. Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Ara, de tot això ja fa tres dies. És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi ha trobat el cos, i han vingut a dir-nos que fins i tot se’ls han aparegut uns Àngels i els han assegurat que ell és viu. Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit, però a ell no l’han vist pas”. Ell els digué: “Si que us costa d’entendre! Quins cors tant indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes! No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?”. Llavors, començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell.
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien, i ell va fer com si seguís més enllà. Però ells el forçaren pregant-lo: “Queda’t amb nosaltres, que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar. Jesús entrà per quedar-se amb ells. Quan s’hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l’un a l’altre: “No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?”.
Llavors mateix s’alçaren de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allà trobaren reunits els onze i tots els qui anaven amb ells, que deien: “Realment, el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó”. Ells també contaven el que els havia passat pel camí, i com l’havien reconegut quan partia el pa.
Comentari
Aquesta és una mostra de la difícil relació entre Déu i els homes. Els deixebles tenien un posat trist, segons ells perquè esperaven que Jesús fos el Messies que encapçalaria el poble i el portaria a la independència del poble romà i a una gran prosperitat. Però feia tres dies que havien crucificat Jesús i tot s’havia acabat.
No havien entès res, o com a mínim no havien sabut reconèixer quina era la finalitat central de la predicació de Jesús. A Jesús li importava ben poc les circumstàncies concretes en que vivien, a ell li importaven les persones. L’actitud de les persones, una actitud de reconeixement de l’estimació del Pare i una actitud d’amor cap a la creació, als germans, i a la persona mateixa. La vida no mereixeria ser viscuda si es limités a ser una lluita pel poder dels pobles, una lluita per la prosperitat en el treball i les riqueses, una lluita, que sol s’acabaria amb la mort, per la recerca de la felicitat. La vida hauria de ser un temps on la humanitat fes servir la llibertat que li ha donat Déu per a fer els possibles per recuperar el “paradís” que vam perdre degut a l’egoisme humà. Hauríem de ser capaços de ser una societat justa, pluricultural i pròspera en que la persona, encaixada en aquesta mateixa societat i encaixada en la comunió amb Déu, fos el que més importés.
Si algun dia la humanitat ho aconsegueix, es podrà dir que haurem aconseguit que el Regne de Déu sigui amb nosaltres.
Objectiu
No deixar de llegir la Bíblia, vital en la meva fe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada