Sant Joan, 20, 19-23
Al vespre d’aquell mateix diumenge, els deixebles eren a casa amb les portes tancades per por dels jueus, Jesús entrà, es posà al mig i els digué: “Pau a vosaltres”. Després els ensenyà les mans i el costat. Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor. Ell els tornà a dir: “Pau a vosaltres, com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres”.
Llavors alenà damunt d’ells i els digué: “Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó”.
Comentari
No tothom viu el ser cristià de la mateixa manera. Uns poden viure el cristianisme fent-se missioners o capellans, altres practicant una professió que ajudi a les persones a millorar les seves condicions de vida, altres formant una família que practiqui els valors cristians ajudant a fer una societat més justa i solidària, altres, que no poden o no volen formar una família, intentant no tancar-se en ells mateixos i ajudant a tots aquells que els envolten, sempre oberts a ajudar, altres dedicant més temps a parlar amb Déu i a la vida contemplativa... i altres esforçant-se a ser cada dia millors o a superar els embats de la vida.
Sigui quina sigui la nostra situació, (que pot no estar reflectida en aquestes mostres que he citat), segur que hi ha moments en que fem alguna cosa que no està bé, alguna cosa que després de fer-la ens deixa una sensació d’angoixa dins nostre. O deixem de fer alguna cosa que hauríem hagut de fer. De fet, es podria resumir dient que l’amor no ha dirigit els nostres actes.
Quan això passa podem dir que els cristians tenim el goig de saber que Déu ens estima com a fills, i que si estem veritablement penedits i amb ganes de canviar (o si més no intentar-ho), Déu ens perdonarà les faltes comeses.
En la vida de comunitat això es representa amb el sagrament de la reconciliació. Un sagrament que no sempre està ben entès. Molts s’hi mostren reticents perquè diuen que no necessiten cap capellà per a demanar perdó a Déu i tornar al seu camí. Molts han tingut una mala experiència amb alguna confessió i algun capellà en concret. I altres, simplement, tenen vergonya.
Personalment crec que el fet d’anar a celebrar el sagrament ens permet viure’l millor. És una mostra que no només quan pequem ho fem contra Déu, sinó que també pequem contra els germans i contra nosaltres mateixos. Quan el capellà ens dóna l’absolució ho fa en nom de Déu (tal com va manar Jesús) i en nom dels altres germans. No estem sols, no vivim sols, sinó que formem part d’una comunitat. Respecte a alguna mala experiència amb alguna confessió, en aquest punt cal dir que seria bo tenir un capellà habitual amb qui celebrar el sagrament de la reconciliació. Un capellà amb el que ens sentim a gust i li tinguem confiança. I respecte a la vergonya, crec que s’hauria de tenir vergonya pel fet de no haver estimat prou, i no pel fet de reconèixer-ho i voler canviar.
Objectiu
Veure el sagrament de la reconciliació com un regal, com una ajuda per a millorar la nostra vida, no com una imposició que ens resulta desagradable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada