Trentè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 29 d'octubre de 2017

Sant Mateu, 22, 34-40

En aquell temps, quan els fariseus s’assabentaren que Jesús havia fet callar els saduceus, es tornaren a reunir, i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo, li va fer aquesta pregunta: “Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?”. Jesús li contestà: “Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb tot el pensament. Aquest és el manament més gran i el primer de tots. El segon és molt semblant: Estima els altres com a tu mateix. Tots els manaments escrits en els llibres de la Llei i dels profetes vénen d’aquests dos”.

Comentari

Aquesta és la essència del cristianisme. No es podia resumir millor: estimar Déu sobre totes les coses i als altres com a tu mateix”. Podem capficar-nos en mil manaments, detalls de forma, litúrgia... però res de tot això té sentit si no estimem Déu, res de tot això té sentit si no estimem els altres.

Tampoc és el fet de la imposició, del manament, sinó que és una cosa de lògica. Hauríem d’arribar a ser capaços d’estimar a Déu com a uns pares, perquè si amb alguna cosa humana es pot comparar Déu és amb l’amor d’uns pares cap el seu fill. I de la mateixa manera que estimem a qui ens ha cuidat de petits (també de grans), a qui ens ha estimat per sobre dels nostres egoismes d’infància, a qui ens ha volgut sempre el bé encara que no fóssim capaços d’entendre-ho així... de la mateixa manera hem d’estimar a Déu.

En segon lloc, hem d’estimar als altres. Per què?, doncs perquè Déu vol que arribem a estar tots en comunió, i això no és possible si no entenem que allò que li passa al germà també m’afecta a mi. És lògic en una comunió, així que estimant els altres com a nosaltres mateixos no fem altra cosa que avançar cap a la perfecció que vol Déu.

Objectiu

Reflexionar sobre si centro més la meva vida espiritual en altres coses i no tant en l'amor al Pare i als germans.

Vint-i-novè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 22 d'octubre de 2017

Sant Mateu, 22, 15-21

En aquell temps, els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús en alguna paraula comprometedora, i li enviaren alguns dels seus i dels partidaris d’Herodes a dir-li: “Mestre, sabem que dieu sempre la veritat i que ensenyeu de debò els camins de Déu, sense mirament per ningú, sigui qui sigui, ja que no obreu per complaure els homes. Digueu-nos doncs, què penseu d’això: És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?”. Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia, els respongué: “Hipòcrites, per què proveu de comprometre’m?. Ensenyeu-me la moneda del tribut”. Ells li ensenyaren una moneda romana, i Jesús els preguntà: “De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit?”. Li diuen: “Del Cèsar”. Jesús els respon: “Doncs retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu allò que és de Déu”.

Comentari

Jesús ens torna a demostrar que no actua amb la lògica dels homes. Lluny d’entrar en una discussió política, ens fa veure que la nostra relació amb Déu ha de ser la prioritat de la nostra vida, però no hem d’oblidar que estem vivint en una societat, i també hem de dirigir els nostres esforços per a que aquesta societat funcioni. Una societat injusta, en conflicte, amb greus desigualtats només ens pot portar a la “deshumanització” i en conseqüència a un allunyament dels valors que Déu ens ensenya per a arribar a la perfecció. Si creem una societat justa, en harmonia i on la preocupació pels més desvalguts sigui una constant farem una societat “humanitzada” i en conseqüència més prop del que vol Déu per a nosaltres.

Intentar imposar una idea per la força no pot fer altra cosa que portar al conflicte, i això és el que vol evitar Jesús. Que Roma havia conquerit per la  força al poble d’Israel era evident, que això no era una situació justa, era evident, però Déu ens demanarà comptes pels nostres actes, i en definitiva, això és el que hem de tenir present. Ser cristià, i d’això m’enorgulleixo, implica substituir la llei del més fort per la llei de l’amor. Els cristians ho hauríem de tenir més present del que, considero, ho tenim.

Objectiu

Veure la societat no com un ens abstracte, si no com un conjunt de persones. 

Vint-i-vuitè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 15 d'octubre de 2017

Sant Mateu, 22, 1-14

En aquell temps, Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué: “Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill. Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors, envià uns altres servents amb aquest encàrrec: Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l’aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces!. Però ells no en feren cas i se’n van anar, un al seu camp, l’altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. El rei, indignat, envià les seves tropes per exterminar aquells assassins i incendiar-los la ciutat. Llavors va dir als seus servents: El banquet de noces és a punt, però els convidats no n’eren dignes; aneu, doncs, a les cruïlles dels camins i convideu a les noces a tothom que trobeu. Aquells servents van sortir als camins i van reunir tots als qui van trobar, bons i dolents; i la sala del banquet s’omplí de convidats.
Aleshores, el rei va entrar a veure els convidats, i s’adonà que allí hi havia un home que no duia vestit de noces, i li digué: Amic, perquè has entrat aquí sense vestit de noces?. Però ell va callar. Llavors el rei digué als qui servien: Lligueu-lo de mans i peus i llanceu-lo fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Perquè molts són cridats, però pocs són escollits”.

Comentari

Déu ens convida al seu banquet, però nosaltres, sabem respondre adequadament a aquest convit? Déu sempre està aquí, convidant-nos a canviar de vida i a acollir-nos en el seu si on gaudirem eternament de la seva glòria, però nosaltres no sempre atenem aquest oferiment. Llavors només cal pregar que la mort no ens vingui a buscar quan encara no haguem acceptat el convit al banquet de Déu.

A vegades llegir segons quins passatges de l'Evangeli em fan venir por.

Objectiu

Confiar més amb la misericòrdia de Déu més que amb la meva voluntat.

Vint-i-setè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 8 d'octubre de 2017

Sant Mateu, 21, 33-43

En aquell temps, Jesús digué als grans sacerdots i als notables del poble: “Escolteu una altra paràbola: Un propietari plantà una vinya, la voltà d’una tanca, hi cavà un cup, hi construí una torre de guàrdia, i deixà uns vinyaters que la cultivessin, i se n’anà del país. Quan s’acostava el temps de la verema, envià els seu homes per recollir-ne els fruits, però aquells vinyaters els van agafar, i a un li van pegar, a un altre el van matar, a un altre el van treure a cops de pedra. Ell envià més homes que la primera vegada, però els tractaren igual.
Finalment els envià el seu fill, pensant que, almenys, el fill el respectarien. Però ells, en veure’l, es digueren: Aquest és l’hereu: matem-lo i ens quedaren l’heretat. I l’agafaren, el van treure fora de la vinya i el van matar. Quan torni l’amo de la vinya, què farà amb aquells vinyaters?”.
Li responen: “Farà matar aquells mals homes i passarà la vinya a uns altres que li donin els fruits al temps de la verema”. Jesús els diu: “No heu llegit mai allò que diu l’escriptura: La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet i els nostres ulls se’n meravellen?. Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

Comentari

Tots aquells que tenen algun tipus de responsabilitat social, com podrien ser polítics, empresaris, líders de tota mena, creadors d’opinió, periodistes, sacerdots, gent carismàtica, pares... haurien de ser conscients del poder que tenen, un poder que els permet fer el bé, actuar segons bufi el vent per a benefici propi o fer directament actes indignes amb la finalitat de satisfer les seves tendències egoistes.

Estic convençut que Déu, quan arribi el moment ens preguntarà: “Tu tenies la possibilitat de fer la vida més agradable a l’altra gent, com és que no ho vas fer, com és que vas dirigir tots els teus esforços a aconseguir el teu benestar sense importar-te com estaven els altres? Com ho pots justificar? Creus que és una bona directriu de vida, de convivència?”. Si tenim responsabilitats d’aquesta mena, fem l’esforç d’actuar amb coherència, justícia i caritat, i si no en tenim, fem l’esforç de col·laborar amb aquells que tenen responsabilitats per a que entre tots puguem ser una societat que pugui dir: El Regne de Déu és aquí.

Objectiu

Que la meva vida social també estigui regida per l'amor que ens demana Crist