Sant Mateu, 25, 14-30
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: “Un home que se n’anava fora del país, cridà els seus administradors i els confià els seus béns. A un li donà cinc talents, a l’altre dos i a l’altre un, segons la capacitat de cadascú, i se n’anà. El qui n’havia rebut cinc, anà de seguida a negociar-hi, i en guanyà cinc més. També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més. Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.
Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes. Es presentà primer el qui havia rebut cinc talents, portà també els cinc que havia guanyat i digué: “Senyor, m’havíeu confiat cinc talents i n’he guanyat cinc més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor. Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué: Senyor, m’havíeu confiat dos talents i n’he guanyat dos més. L’amo li va dir: Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment. Ara t’encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor. Es presentà també el qui n’havia rebut un, i digué: Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners. Aquí teniu allò que és vostre. L’amo li contestà: Administrador dolent i gandul. Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat? Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos. Preneu-li aquest talent i doneu-lo a qui en té deu, perquè als qui tenen els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda. I aquest administrador inútil, traieu-lo fora, a la fosca. Allà hi haurà els plors i els cruixir de dents”.
Comentari
El món té grans problemes: hi ha gent que passa fam, la guerra i les injustícies socials fan patir la gent, igual que els desastres naturals... davant això ens podem plantejar el fet que tot i que poséssim el màxim de part nostra no podríem solucionar aquests problemes, per tant, ens en desentenem en part.
Això no és.
En la paràbola d’avui puc veure que Déu ens demana que encara que tinguem un sol talent, el fem treballar. Potser no eradicarem la fam sobre la terra, però podem donar una almoina a algú que ho necessiti, no podem eradicar la guerra i les injustícies socials, però podem censurar els acudits racistes i xenòfobs i no enaltir personatges cinematogràfics especialment bèl·lics. No podem evitar els desastres naturals, però podem col·laborar econòmicament organitzacions que s’encarreguen d’ajudar els damnificats. Són coses petites, sí. No representen deu talents més, ni tan sols cinc... però significa certs interessos per al talent que tenim. I si podem, una vegada tinguem aquests interessos, podem intentar aconseguir aquests dos talents.
Cadascú vivim envoltats d’unes circumstàncies concretes que són diferents per a cada persona. Les nostres experiències durant la vida, doloroses, decebedores, joioses o estimulants també són diferents i ens poden condicionar a l’hora de fer treballar els talents que Déu ens ha donat. Per això no ens hem de desmoralitzar o menystenir-nos pel fet de no fer grans coses, pel fet de fer petites coses... hem d’estar contents i intentar millorar.
El que sí ens hauria de preocupar seria el fet de no fer absolutament res. Viure una vida de manera egoista, buscant exclusivament el nostre benefici, trepitjant o menyspreant els altres, això és guardar el nostre talent en un amagatall. Al final rebrem el nostre premi.
Objectiu
Que la meva petitesa no sigui excusa per no fer res pels altres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada