divendres, 28 de juliol del 2017

Dissetè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge,  30 de juliol de 2017

Sant Mateu, 13, 44-52

En aquell temps, Jesús digué a la gent: "Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L'home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu, anà a vendre tot el que tenia i la comprà.
També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l'aigua, arrepleguen de tot. Quan són plenes, les treuen a la platja, s'asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent. Igualment passarà a la fi del món: Sortiran els àngels, destriaran els dolents d'entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.
Ho heu entès, tot això?". Li responen: "Sí que ho hem entès". Ell els digué: "Mireu, doncs: Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues".

Comentari

Hi ha vegades que em quedo una mica desconcertat. El meu Déu és el Déu de l'amor, no el Déu jutge implacable, no el Déu dels exèrcits. I sé que quan mori i em trobi davant d'Ell em puc emportar una gran sorpresa.

Però sincerament, se’m faria molt difícil en consciència lloar un Déu que no fos amor, se’m faria molt difícil lliurar-me confiadament a Ell si no fos un Déu d’amor. Jo concebo el cristianisme com a una religió basada en l’amor, i és per això que se’m fa tan difícil assimilar judicis finals en els que seran castigats els qui no hagin fet la voluntat de Déu.

Se’m fa molt difícil, per exemple, pensar en una eternitat al costat de Déu sense la companyia dels meus éssers estimats, si per alguna raó s’entén que no són dignes de la vida eterna.

Sé que, al menys per a mi, és gairebé impossible que arribi a una perfecció cristiana, i vull creure que la misericòrdia i l’amor que Déu em té (és el meu Pare) prevaldrà per sobre de tota “justícia”.

He notat que a l’Església podem trobar les dues tendències: la que considera que l’amor i la misericòrdia de Déu ens portarà a la plenitud tot i les nostres debilitats i mancances; i la que manté que al final Déu ens jutjarà sense contemplacions.

La meva fe es basa en la primera condició, i segur que trontollaria en el segon cas.

Objectiu

Pregar a Déu que tingui misericòrdia de mi i m’ajudi, tot i les meves limitacions i contradiccions a no apartar-me d’Ell.

divendres, 21 de juliol del 2017

Setzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 23 de juliol de 2017

Sant Mateu, 13, 24-43

En aquell temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola: “Amb el Regne del cel passa com en un home que havia sembrat bona llavor al seu camp, però a la nit, mentre tothom dormia vingué el seu enemic, sembrà jull enmig del blat i se n’anà. Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull. Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: “No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? Com és, doncs que hi ha jull? Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal. Els mossos li digueren: Voleu que anem a collir-lo? Ell els diu: No ho feu pas, si collíeu el jull, potser arrancaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner”.

Els proposà encara una altra paràbola: “Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa que un home ha sembrat al seu camp: és la més petita de totes les llavors, però a mesura que creix, es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant que els ocells hi van, per ajocar-se a les seves branques”.

Els digué també una altra paràbola: Amb el Regne del cel passa com amb el llevat, que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina i espera, fins que tot ha fermentat”.

Tot això ho digué Jesús a la gent en paràboles i no els deia res sense paràboles. Així es complia allò que havia anunciat el profeta: “Els meus llavis parlaran en paràboles, exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món”.

Llavors deixà la gent i se n’anà a casa. Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués  la paràbola del jull sembrat en el camp. Ell els digué: “El qui sembra la bona llavor és el Fill de l’home. El camp és el món. La bona llavor són els del Regne. El jull són els del Maligne. L’enemic que els ha sembrat és el diable. La sega és la fi del món, i els segadors són els àngels. Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món: el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal, i els llençaran al foc encès; allà hi haurà els plors i el cruixir de dents. Llavors els justos, en el Regne del seu Pare, resplendiran com el sol. Qui tingui orelles que ho senti”.

Comentari


Jo, realment no em puc imaginar, a la fi del món, a Déu enviant als seus àngels per a que llencin al foc encès a qui ha obrat malament. No m’ho puc imaginar, perquè si Déu és amor, aquesta acció no és lògica ni coherent.

Sovint no ens expliquem tampoc l’existència del mal sobre la terra, però imaginant, només imaginant, em plantejo que potser nosaltres, els humans, ja havíem estat en gràcia de Déu, però ens en vam allunyar degut a l’egoisme i la supèrbia, i ara, aquí a la terra Déu ens està donant una altra oportunitat per a apropar-nos a Ell enmig d’un escenari on Déu ens permet en certa manera, ser els conductors del nostre futur.


A les nostres mans està elegir el camí que porta a Déu o el camí que ens allunya. Podríem començar analitzant la nostra actitud davant la vida. Que no podem canviar res d’aquest món?, és possible, però la paràbola del granet de mostassa potser ens serviria per a ser una mica més optimistes.

Només estic imaginant.

Objectiu

Tenir confiança amb Déu malgrat els mals del món.

divendres, 14 de juliol del 2017

Quinzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 16 de juliol de 2017

Sant Mateu, 13, 1-23

Aquell dia, Jesús sortí de casa i s’assegué vora el llac. Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell, que pujà a una barca i s’hi assegué. Tota la gent es quedà vora l’aigua i ell els parlà llargament en paràboles. Digué: “El sembrador va sortir a sembrar. Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí, vingueren els ocells i se la menjaren. Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra. De seguida va néixer, ja que la terra era poc fonda, però com que no tenia arrels, quan sortí el sol, amb el calor s’assecà. Una part caigué entre els cards, però els cards van créixer i l’ofegaren. Una part caigué a la terra bona i donà fruit: o cent, o seixanta, o trenta. Qui tingui orelles que ho senti”.
Els deixebles s’acostaren i li preguntaren: “Per què els parles en paràboles?”. Ell respongué: “Déu us fa a vosaltres el do de conèixer els secrets del Regne, però a ells, no. Als qui tenen, Déu els donarà encara més i tindran a vessar; però als qui no tenen, els prendrà fins allò que els queda. Jo els parlo en paràboles perquè, tot i veure-hi, no en veuen res, i tot i sentir-hi, no senten ni entenen res. En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia: per més que escolteu, no entendreu res, per més que mireu, no veureu res. El cor d’aquest poble s’ha fet insensible, s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls, no fos cas que, si els seus ull hi veien, les seves orelles hi sentien i el seu cor arribava a entendre, es convertissin, i jo els retornés la salut. Però els vostres ulls i les vostres orelles sí que són feliços de poder veure i poder sentir. Us ho dic amb tota veritat: Molts profetes i justos desitjaven veure el que vosaltres veieu, però no ho veieren, desitjaven sentir el que vosaltres sentiu, però no ho sentiren. Escolteu, doncs, vosaltres què vol dir la paràbola del sembrador. La llavor sembrada arran del camí vol dir que a tots aquells que escolten la predicació del Regne, però no l’entenen, el Maligne els pren la llavor  sembrada en els seus cors. La llavor sembrada en un terreny rocós vol dir aquells que reben amb alegria la predicació del Regne així que la senten, però només per un moment; no arrela dintre d’ells, i tant bon punt es troben amb dificultats o amb persecucions per la paraula que havien rebut, sucumbeixen de seguida. La llavor sembrada enmig dels cards vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne, però les preocupacions del món present i la seducció de les riqueses l’ofeguen i no dóna fruit. La llavor sembrada en terra bona vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne i l’han entesa, i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

Comentari

En aquesta paràbola ens podem veure identificats en tots els exemples que comenta Jesús. Ens podem veure identificats quan la llavor cau al camí i se la mengen els ocells. A vegades, al llegir l’Evangeli o escoltar alguna predicació del Sant Pare pot ser que no l’acabem d’entendre, o que obertament estiguem en contra, és llavors quan desapareix la llavor del nostre cor.

Ens podem veure identificats quan la llavor cau en terreny rocós amb poca terra i s’asseca. A vegades, escoltant o llegint la paraula de Déu hi estem d’acord i ens hi identifiquem, però a l’hora de portar aquestes ensenyances a la nostra vida quotidiana ens en desentenem per por, vergonya o simplement, deixadesa.

Ens podem veure identificats quan cau entre els cards i s’ofega. A vegades, podem estar més atents en gastar més energies en coses terrenals, coses que no ens deixen veure en perspectiva quina és la nostra meta: La feina, els diners, la diversió com a principal objectiu de la vida, el culte al cos, les preocupacions de la vida, les nostres “desgràcies”, són coses que ens poden fer oblidar que el que més ens hauria de preocupar és ser un bon cristià per a arribar a gaudir de la glòria de Déu per tota l’eternitat.

Ens podem veure identificats quan la llavor cau en terra bona. Quan preguem de tot cor, quan donem almoina a qui ho necessita, quan escoltem a qui necessita algú que l’escolti, quan ens divertim amb els nostres amics, la nostra parella, els nostres fills o els pares, quan parem en l’esdevenir de la nostra vida i ens adonem que avui som una mica millors que fa un temps.

Hem de ser optimistes i esperar que arribi el dia en que tota la llavor que Déu deixi caure sobre nosaltres, es converteixi en fruits de vida eterna. Preguem a Déu per això i intentem posar també de la nostra part, que tot compta.

Objectiu

Donar fruit.

divendres, 7 de juliol del 2017

Catorzè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle A)

Diumenge, 9 de juliol de 2017

Sant Mateu, 11, 25-30

En aquell temps, Jesús digué: “Us enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè heu revelat als senzills tot això, que heu amagat als savis i als entesos. Sí, Pare, així us ha plagut a vós. El Pare ho ha posat tot a les meves mans; fora del Pare, ningú no coneix veritablement el Fill; igualment no coneix veritablement el Pare, fora del Fill i d’aquells a qui el Fill el vol revelar. Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitjàveu, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera”.

Comentari

No cal ser un gran estudiós, ni haver dedicat una llarga vida als llibres per a descobrir el goig de la comunió amb Déu i la creació sencera, el goig d’ajudar al necessitat, el goig d’estar en pau amb nosaltres mateixos.

Aquest és el jou de Jesús: ser suficientment valents com per a fer de l’amor el centre de la nostra vida.

Desgràcies, mancances, problemes, alegries, temps d’abundor... tot ens apropa a Déu si vivim complint la llei de l’amor. Estimar els altres, ens facin el bé o el mal. Si tota la humanitat posés com a principal valor el benestar de qui tenim al costat, no estaríem creant realment el Regne de Déu a la terra?.

Objectiu

Que mai pensi que la lògica de la meva raó té més sentit que la lògica d'amor de l'Evangeli.