Sant Mateu, 4, 12-23
Quan Jesús sentí a dir que Joan havia estat empresonat, se’n tornà a Galilea, però no anà a viure a Natzaret, sinó a Cafar-Naüm, vora el llac, a la regió de Zabuló i de Neftalí, perquè s’havia de complir allò que anunciava el profeta Isaïes: “País de Zabuló i de Neftalí, camí del mar, l’altra banda del Jordà, Galilea dels pagans: El poble que vivia a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós”.
Des d’aquell temps Jesús començà a predicar així: “Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”.
Tot vorejant el llac de Galilea, Jesús veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i Andreu. Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors, i els digué: “Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes”. Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell. Més enllà veié uns altres dos germans, Jaume i Joan, fills de Zebedeu. Eren a la barca amb el seu pare, repassant les xarxes, i Jesús els cridà. Ells abandonaren immediatament la barca i el pare i se n’anàrem amb ell.
I anava per tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia.
Comentari
“Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop”. Jesús comença la seva predicació de la mateixa manera que Joan Baptista: demanant-nos que fem un repàs a la nostra situació actual. Que mirem què és el que fem al llarg del dia, què és el que hem fet aquesta setmana passada i què és el que tenim previst fer la setmana que ve. Que ens preguntem si estem contents del que estem fent en aquesta vida on Déu ens ha dóna la llibertat suficient per a decidir quina actitud tenir cap a les circumstàncies de la nostra existència a la terra.
És l’actitud el que compta. En aquesta vida podem tenir-ho tot de cara o podem tenir dificultats, desgràcies o alegries, però el sentit que li donem a les nostres accions, independentment de si surten com esperàvem o no, és el que podrem presentar davant Déu.
Primer Joan i després Jesús ens demanen això, un canvi d’actitud positiu davant la vida. I és possible que estiguem tota la vida intentant aquesta conversió, però el que val de veritat és intentar-ho, intentar-ho sempre i confiar amb l’amor del Pare.
Entenc el camí cap el Pare com un camí on s’han d’anar cobrint unes etapes, i al final Jesús, amb la seva segona vinguda, tornarà a fer aquest camí i ens demanarà que l’acompanyem. No importa si estem a la primera etapa o a l’última, el que importa és que Jesús ens trobi al camí.
Objectiu
Estic satisfet de la meva actitud enfront la vida? Necessito convertir-me?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada