divendres, 2 d’octubre del 2015

Vint-i-setè Diumenge del Temps Ordinari (Cicle B)

Diumenge, 4 d'octubre de 2015

Sant Marc, 10, 2-16

En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo, i li preguntaren si el marit es pot divorciar de la seva dona. Ell els preguntà: “Què us va ordenar Moisès?”. Li respongueren: “Moisès permet de donar a l’esposa un document de divorci i separar-se”. Jesús els digué: “Moisès va escriure aquesta prescripció perquè sou tant durs de cor. Però al principi, Déu creà l’home i la dona. Per això deixa el pare i la mare, per unir-se a la seva esposa, i ells dos formen una sola família. Per tant, ja no són dos, sinó una sola família. Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”. Un cop a casa, els deixebles tornaren a preguntar-lo sobre això mateix. Jesús els diu: “Aquell qui es divorcia de la seva dona i es casa amb un altra comet adulteri contra la primera, i si la dona es divorcia del seu marit i es casa amb un altre, comet adulteri”.
La gent portava a Jesús uns nens perquè els imposés les mans, però els deixebles renyaven els qui els havien portat. A Jesús li sabé greu que els renyessin, i els digué: “Deixeu venir els nens, no els exclogueu, el Regne de Déu és per als qui són com ells.
Us ho dic amb tota veritat: Qui no rebi el Regne de Déu com el rep un nen, no hi entrarà pas”. I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.

Comentari

Crec que no tinc un record més grat de la vivència de la meva fe que el dia en que vaig fer la meva primera comunió. Va ser un dia molt feliç per a mi, un dia en que veia a Jesús com un amic que m’acompanyava, veia a un Déu que m’estimava, tenia uns companys de catequesi que vam acabar ser molt bons amics, tenia la família al costat, i per primera vegada li vaig demanar perdó a Déu per les meves faltes d’una manera “cerimonial” celebrant el sagrament de la reconciliació.

Era una vivència de la fe vista per un infant, un infant que estimava i que no entenia com hi havia gent que no seguia el missatge d’amor de Jesús. Suposo que quan Jesús comenta que el Regne de Déu és per als qui són com els nens, es referia a això. Ara, de gran, la meva fe ha canviat, i ja no veig les coses tant clares com les vaig veure aquell dia, però aquella experiència em serveix per a saber com hauria de ser una fe perfecta. I a ella vull tornar.

Respecte al divorci, jo, en principi, també sóc partidari de que el casament hauria de ser per sempre, i crec que actualment, moltes parelles fracassen per l’egoisme, la falta de comunicació i la sortida fàcil. Per un costat, és molt trist veure fins on arriben els problemes de convivència, la bola es va fent gran fins que casi és impossible aturar-la. La parella pateix, els fills pateixen, la família pateix... els problemes s’haurien d’intentar solucionar quan es presenten, i no deixar que el ressentiment es vagi acumulant.

Per l’altre costat, veig a divorciats que s’han tornat a casar i que han aconseguit formar una nova família que si no fos per això (perquè són divorciats), seria una família modèlica. I aquí es troba el meu dubte. Si s’ha intentat per tots mitjans que la primera relació funcionés, però no s’ha aconseguit, per què no es pot intentar un altre cop?.

Ha de ser molt dur per a un cristià trobar-se en aquesta situació, més quan es troben amb el rebuig d’altres cristians o de capellans, i amb els seus propis problemes de consciència. En aquest cas, només veig la possibilitat de pregar a Déu i confiar amb la seva infinita misericòrdia. Crec que la intenció amb que es fan les coses és el que compta, i si un cristià ha provat amb totes les seves forces salvar el seu matrimoni, i no ho ha aconseguit, i després troba l’ocasió de tornar a formar una família amb un altra persona i ho proba de tot cor sense desentendre’s d’altres responsabilitats, no hauria de ser reprovat per ningú.

I per altra banda, no som ningú per jutjar als altres, només Déu coneix el cor dels homes.

Objectiu

Que l’amor i no les convencions guiï la meva vida.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada