Solemnitat de l'Ascensió del Senyor

Diumenge, 17 de maig de 2015 (Solemnitat de l’Ascensió del Senyor)

Sant Marc, 16, 15-20

En aquell temps, Jesús s’aparegué als onze i els digué: “Aneu per tot el món i prediqueu a tothom la Bona Nova de l’Evangeli. Els qui creuran i es faran batejar, se salvaran; els qui no creuran, seran condemnats. Els qui hauran cregut faran miracles com aquests: expulsaran dimonis pel poder del meu nom, parlaran llenguatges nous; si agafen serps amb les mans o beuen metzines no els faran cap mal, els malalts als qui hauran imposat les mans, es posaran bons”. Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu. Ells se n’anaren a predicar per tot arreu, i el Senyor hi cooperava confirmant la predicació de la paraula amb els miracles que la seguien.

Comentari

Si estant malalt probes un remei i et funciona, no li ho expliques després a tothom que es troba en la mateixa situació que tu ets vas trobar?. Si vas conduint i et trobes un revolt molt perillós, no li ho expliques a aquells que saps han de passar per aquell lloc?. Si coneixes una tenda on venen gènere de bona qualitat a un bon preu, no li ho expliques als teus coneguts?... llavors, perquè si el ser cristians ens ajuda a tenir una relació profunda amb Déu que ens omple i dóna sentit a la nostra vida, a ser millors persones i a estar més a gust amb nosaltres mateixos, no correm a explicar-ho a tots aquells que ens envolten?

Podria ser per por a que els altres se’n riguin, per por a ser considerats com a estranys, o fins i tot llunàtics, o per por a que ens diguin que no estem d’acord als “valors” més “actuals” de la societat.

També podria ser perquè fins i tot nosaltres mateixos no estem completament convençuts del que diem que creiem... o no estem contents de la nostra manera de “creure”...

Sempre he considerat la vida com un camí que ens va apropant a la comunió plena amb Déu, un camí que acaba amb la nostra mort i que ens pot trobar a pocs metres de l’inici, a mig camí, a punt d’arribar al destí o gaudint ja de la comunió plena. Nosaltres avancem per aquest camí cada vegada que preguem a Déu, cada vegada que ajudem als altres, cada vegada que ens privem d’alguna cosa per donar-la a algú més necessitat que nosaltres, cada vegada que tenim una paraula amable per a aquell que la necessita, quan tenim un acte d’amor desinteressat. I tornem darrera cada vegada que el nostre egoisme guanya la partida, cada vegada que l’Amor no és present en els nostres actes i els nostres pensaments.

Amb això vull dir que cadascú sap on és, i en base a això pot “predicar la Bona Nova de l’Evangeli” en el grau en que es senti amb forces. El que és important és fer alguna cosa.

Podem anar a un país estranger on no hi hagi gaires cristians a predicar la bona nova, podem donar testimoni al nostre país, als nostres coneguts que se’n riuen o simplement ignoren Déu, podem explicar a un amic perquè som cristians o podem donar exemple amb els nostres actes (anant a missa, actuant de bona fe, sense aprofitar-nos de les febleses dels altres...). És allò que es diu que qui fa el que pot no està obligat a més.

I potser començant per poc, anirem aconseguint fites més altes.

No podem caure en la temptació de menysprear-nos, pensant que no valem per a res, que som uns covards... hem de pensar que Déu ens coneix, que ell ens estima (som fills seus) i que el que hem de fer és acceptar-nos com som i a partir d’aquí intentar anar millorant, sempre amb la vista posada en Jesús. Crec que això és el que Déu espera de nosaltres.

Objectiu

Reflexionar si estic content del testimoni que dono amb la meva vida quotidiana de la meva relació amb Déu.