divendres, 19 de desembre de 2014

Quart Diumenge d'Advent (Cicle B)

Diumenge, 21 de desembre de 2014

Sant Lluc, 1, 26-38

En aquell temps, Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret, per dur un missatge a una noia, promesa amb un descendent de David, que es deia Josep, i el nom de la noia era Maria. L’àngel entrà a casa d’ella i li digué: “Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu” Ella es torbà en sentir aquestes paraules, i pensava per què la saludava així. Però l’àngel li digué: “No tinguis por, Maria; Déu t’ha concedit el seu favor. Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim. El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare, serà rei del poble d’Israel per sempre, i el seu regnat no tindrà fi”. Maria preguntà a l’àngel: “Com pot ser això, si jo no tinc marit?”.
L’àngel li respongué: “L’Esperit Sant vindrà sobre teu, i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra; per això el fruit sant que naixerà, l’anomenaran Fill de Déu. També la teva parenta, Elisabet, ha concebut un fill a la seva edat; ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes, perquè a Déu no li és res impossible”. Maria va respondre: “Sóc l’esclava del Senyor; que es compleixin en mi les teves paraules”.
I l’àngel es va retirar.

Comentari

Moltes vegades m’he preguntat per què al llarg de tota la Bíblia hi ha nombrosos exemples de persones que tenen una experiència sobrenatural, en el sentit de parlar amb algun àngel, amb algun profeta enviat de Déu o amb Déu mateix; i ara, en l’actualitat no hi ha aquest tipus d’experiències amb gent que estigui prop nostre.

És cert que hi ha hagut aparicions de la Verge (com a Fàtima o Lourdes), però a vegades he tingut la impressió que Déu ens ha deixat massa sols.

Quan hi penso i intento trobar-hi alguna explicació arribo a la conclusió que Déu, amb la vinguda de Jesús i la transmissió del seu Evangeli, ja ens ha dit tot el que necessitem per a portar una vida dirigida a aconseguir la glòria eterna al seu costat, i que aquesta aparent indiferència no és altra cosa que la llibertat que ens dóna Déu per ser nosaltres mateixos els qui decidim què fer amb la nostra vida, si portar-la cap a la casa del Pare o allunyar-nos d’ell.

Per altra banda, podem pregar, i si ho fem sincerament arribarem a notar una comunió amb la creació i el Creador i veurem que no estem tant sols com ens pensem, que Déu ens estima.

Hi ha un moment en la vida dels fills que aquests han d’abandonar la protecció dels pares i seguir el seu camí. I hi ha un moment en la vida dels fills en que perden als pares, però tot i ja no compartir la nostra actual existència, continuen sent a prop nostre. Així és la relació de Déu amb nosaltres, i la fe consisteix en creure sense veure. Ja arribarà el moment en que ho veurem tot més clar.

Objectiu

Intentar notar la presència de Déu en la meva vida quotidiana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.