divendres, 26 de desembre de 2014

Festa de la Sagrada Família - Temps de Nadal (Cicle B)

Diumenge, 28 de desembre de 2014

Sant Lluc, 2, 22-40

Quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès referent a la purificació, portaren Jesús a Jerusalem per presentar-lo al Senyor. Així ho prescriu la Llei del Senyor: “Tot primogènit mascle serà consagrat al Senyor”. Havien d’oferir en sacrifici, tal com diu la Llei del Senyor “un parell de tórtores o dos colomins”.
Hi havia llavors a Jerusalem un home que es deia Simeó. Era just i pietós, esperava que Israel seria consolat i tenia el do de l’Esperit Sant. En una revelació, l’Esperit Sant li havia fet saber que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor. Va anar, doncs, al temple, guiat per l’Esperit, i quan els pares entraven amb l’infant Jesús per complir amb ell el que era costum segons la Llei, el prengué en braços i beneí Déu dient: “Ara, Senyor, deixa que el teu servent se’n vagi en pau, com li havies promès. Els meus ulls han vist el Salvador, que preparaves per presentar-lo a tots els pobles: llum que es reveli a les nacions, glòria d’Israel, el teu poble”.
El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’ell. Simeó va beneir-los i digué a Maria, la seva mare: “Aquest infant serà motiu que a Israel molts caiguin i molts d’altres s’aixequin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts”.
Hi havia també una profetessa, Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser. Era d’edat molt avançada: havia viscut set anys amb el seu marit, però havia quedat viuda, i ara ja tenia vuitanta-quatre anys. Mai no es movia del temple i donava culte a Déu nit i dia amb dejunis i pregàries. Ella, doncs, es va presentar en aquell mateix moment i donava gràcies a Déu i parlava de l’infant a tots els qui esperaven que Jerusalem seria alliberada.

Comentari

“El seu pare i la seva mare estaven meravellats del que es deia d’ell”.

Segons la tradició són trenta anys de vida al si de la llar de Natzaret, trenta anys en els que Jesús va créixer, va educar-se, va ser conscient de la seva missió... sovint m’agrada imaginar-me com devia ser un dia normal en aquesta família.

M’imagino Josep, sense arribar a entendre plenament què havia passat, però estimant per sobre de tot a la seva dona i al seu fill, lluitant per poder alimentar-los i donar-los una llar digna.

M’imagino Maria, atemorida davant el que li havia passat, atemorida per si Josep creia que l’havia enganyat, atemorida per veure com creixia Jesús i com el seu destí el portava a ser estimat pels seus seguidors i odiat pels poderosos que veien en ell una amenaça al seu poder.

Atemorida, sí, però també contenta al veure orgullosa com havia aconseguit tenir una família on regnava l’amor, i un fill bo, que vivia una relació especial amb Déu i que sempre feia les coses tenint com a base l’amor als altres, i contenta al ser conscient que donava el millor d’ella mateixa per fer feliç al seu espòs i al seu fill. No sé si en algun moment, Josep i Maria van reconèixer que Jesús era el Fill de Déu, però el que sí estic convençut és que en aquella família es va viure una experiència tant intima, una experiència de comunió entre ells i el seu creador, que fa d’aquella família l’exemple a seguir per tots aquells que volem algun dia, estar en comunió amb Déu.

Tot el que Jesús va ser de gran, ho va aprendre a Natzaret.

Objectiu

Reflexionar si poso tot el que puc per part meva per a que la meva família visqui en un ambient ple d'amor i tenint a Déu present.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.